Sota les pancartes (somni utòpic d’una migdiada de tardor).

Un relat de: Carles Ferran


Quina angúnia, la marea ens arrossega d’un costat a l’altre, fa calor, ja tenim ganes de sortir i respirar. Les boques del metro són clarament insuficients per vomitar l’allau de persones que volen accedir a la plaça. No ens ha agafat per sorpresa, les altres vegades també era així, només que nosaltres, amb les nenes, preferíem arribar a Fontana i baixar a peu el carrer Gran, una mica més tranquils. Però avui les hem deixat amb l’àvia, la darrera vegada va ser terrible, no entenien res, ploraven, tossien, i demanaven perquè ens llençaven aquells gasos que ens ofegaven. I nosaltres terroritzats amb la por que no es desencadenés el pànic i una estampida humana ens passés pel damunt.

Per fi hem sortit, respirem alleujats. La plaça és plena a vessar, la gent ocupa els Jardinets, la Diagonal, Còrsega, tots els espais adjacents. Milers de pancartes, contra els lladres, les retallades, els colonialistes... Milers de senyeres, sense estels, amb estels sobre groc, amb estels sobre blau... i allà, un estel sobre blau-grana? Quina ocurrència!

La capçalera comença a desfilar, amb les autoritats aguantant estoicament les escridassades, sovint dels mateixos que s’incorporen a la manifestació. És clar que la gent està aquí per reivindicar els seus drets, no les polítiques del Govern. Però els uneix un mateix sentiment de cabreig i de cansament, un dir prou i comencem de nou, d’una altra manera.

A la cruïlla amb Aragó ens esperen els antiavalots, amb aquell aspecte de robots d’estètica Blade Runner. Són centenars, ocupen de cruïlla a cruïlla, fins al carrer València; en formació, escut per davant, les mans a les porres (perquè en diran defenses, quina hipocresia!). Desenes de furgones (“tocineras” les van batejar quan la dictadura —l’anterior, la de Franco— perquè "a dins hi anaven els porcs"), arrenglerades als laterals del Passeig i a les cantonades. Tot sembla un dejà vu.

Quan la capçalera arriba a Aragó es desferma la violència. Un centenar d’exaltats amb la cara coberta comença a calar foc als contenidors i a provocar als policies. En un obrir i tancar d’ulls aquests fan dues fileres que se situen, marcialment, als dos costats de la manifestació fent un cordó de protecció per als participants, mentre un altre escamot encercla els brètols fins a detenir-los. En un quart d’hora queda el carrer net i podem seguir el nostre trajecte fins a la Plaça de Catalunya, per escoltar, incrèduls encara per la vivència viscuda, els parlaments que ens asseguren que s’esdevé el canvi i la transparència.

La dona i jo ens mirem als ulls i pensem que potser sí que ara és cert.



Comentaris

  • Utopies que hem vist[Ofensiu]
    franz appa | 21-09-2013

    Les manifestacions de les últimes diades (vaja, la gran manifestació de l'any passat i la via humana d'enguany) són lúdiques, ben bé una festa. Hi ha alegria i els nens poden anar-hi amb plena tranquil·litat.
    Es diria que descriure aquestes manifestacions com han estat és la pura fantasia d'un escriptor ingenu, si no fos perquè són realitat.¡ i tots -els que hem volgut- ho hem vist.
    Potser els temps, de debò, estan canviant.

    Salutacions,

  • Fa de bon llegir [Ofensiu]
    rautortor | 10-09-2013


    la crònica –somni– que ens presentes. Sobretot, a aquells que, durant els anys de reivindicació al carrer enfront del color gris de la repressió, vivíem plàcidament als àmbits rurals de ponent. Així i tot, quan, a l’estiu, tornaven a casa els estudiants, ens ho explicaven tot amb aquell to èpic que tant ens agradava. I nosaltres, malgrat l’aïllament de l’arcàdia ponentina, ens hi afegíem encara que fos anímicament.
    Així i tot, has sabut donar-li el tomb i amb una presentació angoixant i dramàtica, has fet cap a l’època actual que, en alguns aspectes, poc ha canviat d’aquells anys de lluita antifranquista. Ara, et conformes amb un dir prou i comencem de nou, d’una altra manera. I en això estic completament d’acord amb el teu plantejament.

    Destaco la fina ironia del comentari entre guionets, quan la dictadura —l’anterior, la de Franco.

    I, finalment, ens convides a respirar, encara que sigui enmig d’un somni utòpic, i a mirar-nos als ulls, entre la sorpresa, la incredulitat, però, també pensant en una utopia que, vestida d’esperança, mai no s’ha de perdre.

    Bona diada, amic!

    Raül

  • El bon pernil[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-09-2013 | Valoració: 10

    I tant que parlàvem de les tocineres! I els grisos, i els del mocador groc, els més bèsties, que deien venien de Valladolid, i aquelles porres llargues que usaven els que montaven a cavall, i aquella espatlla meva que va petar davant la catedral quan jo tenia 14 anys l'endemà de la mort de'n Puig Antic. I tants i tants records grisos, negres de sang. Saps tocar la fibra Carles. I aquest relat ho demostra. Una abraçada.

    aleix

l´Autor

Carles Ferran

34 Relats

394 Comentaris

51752 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida


Podeu saber més de mi a option=com_content&view=article&id=52&Itemid=222>Carles Ferran


Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.