La taca vermella

no puc comentar-te l'escrit... passa massa sovint !!! Em fa no se que... sembla que pot donar idees !

Genial: impactant...., Carles....
D'una gran imaginació i domini narratiu......Sàdic i tendre alhora...
Gràcies pel teu comentari tan amable....petons.....

No es fàcil fer un relat breu sense deixar res al tinter. M'ha agradat molt l'estil de monóleg que empres, mentre el llegia imaginava a la perfecció al protagonista.
Et felicito
Papi

relat, Ferran. Enhorabona! curt i molt intel·ligentment construït
una abraçada

Enhorabona per la selecció!

Benvolgut/uda relataire:

Enhorabona! El teu relat ha estat seleccionat, pel jurat d’autors i autores, com a finalista del Concurs ARC de Microrelats a la Ràdio “Pecats capitals (7+1)” i per formar part del volum recopilatori amb totes les obres finalistes.

Cordialment,

Comissió Concursos

Podria ser un relat negre, i de fet en té tot l'aire, l'aire que perd el protagonista desficiat. Però de cop ens duus a l'altra banda de la línia vermella i com un mestre de l'acrobàcia ens acompanyes cap a un aterratge difícil, sorprenent i eficacíssim.
Salutacions.

Mira, un relat així de bèstia m'ha fet riure a la segona lectura, quan he caigut amb allò de "mentre perdia l'aire..." Un relat magnífic Carles, plè de la senzillesa d'una bogeria sexual mal acabada. Fa poc vaig llegir "wild", de Tom Sharppe, on una nina també és protagonista d'aquest esbojarrat, genial i únic escriptor satíric anglès. Si vols passar una bona estona, te'l recomano. Una abraçada.

Aleix

M'ha agradat moltíssim!
Breu, però ple de característiques, totes bones. Sobretot el sorprenent final.
Genial!

A part de ser rodó de dalt a baix, té ritme, camina. I m'agrada, trobar algú que és molt més gran que jo i que té un estil així fresc. Gràcies pel teu comentari i et seguirem llegint. :)

Inquietant i amb un final que no esperes.
Gràcies per la teva visita i comentaris, Ferran.

Hi ha que veure el que dóna de si al joc literari, totes les manies dels humans. Al teu relat podem veure un personatge totalment boig, com el d'aquella pel·lícula tan famosa de Hitchcock... "Vertigen" crec que era el seu títol.
Enhorabona!!!
FRANCESC

Quin relat més bo!! Molt ben tramat, amb paraules justes i precises que ens porten cap a un final no esperat, sorprenent.

Té llegit moltes vegades però no t'he comentat. Aquesta vegada no me n'he sabut estar. Felicitats! Els teus relats són truculents sense perdre l'elegància. M'agraden.

Una abraçada,

Materile

carregat de tot el simbolisme de l'espècie nostra, la dels humans tocats del bolet, la dels impulsos primaris- primaris, en diuen- com si els secundaris fossin una millora. Una posada en escena acurada, una ambientació que t'hi veus, un final immillorable. Jo, del jurat, finalista et feia. Petons

a

...en el fons la ira pot venir en qualsevol moment i en quasevol lloc. Així som els humans uns sers híbrids que de sobte traspassemn la ratlla que ens fa racionals.
Una abraçada.

Amb la precipitació i la urgència d’enviar el comentari –era l’hora del berenar dels trigèmins i havia de plegar els estris-, no m’havia adonat que en el relat no hi ha ni una gota de sang, la qual cosa millora molt la seva qualitat.

Genial la manera com jugues amb el doble significat dels mots la meva nina especial i la descripció dels bocins del “ninacidi”, aquells ulls neutres.
Un relat excepcional.

Llàstima de badada. Et demano excuses per la meva distracció.

Raül

Cadascú és com és, però no ho és per casualitat. Les experiències de la vida, des de la primera a la darrera, deixen empremtes difícils –per no dir impossibles– d’esborrar. Les manies i els impulsos més viscerals responen a aquestes experiències.

Tot això que comento, tu ens ho has fet palès en aquest relat tan macabre i tan previsible alhora, respecte a un final que no s’intueix massa feliç. Em recorda una mica el magnífic Terence Stamp d’El col·leccionista de William Wiler. Aquella pel·lícula de culte per la nostra generació. Per aquí van les coses, encara que l’argument no coincideixi del tot. Però, el fons és el mateix. L’obsessió per convertir en icones pròpies i intocables tot allò que ens pertany i que s’ha fet ulls dels nostres ulls i carn de la nostra carn. El que és meu és meu i pobre del qui ho toqui.
En el fons tots som una mica col·leccionistes dels nostres somnis fets realitat. Això no obstant, sempre hi ha gent que traspassa les línies perilloses de la psicopatia.

Un relat en la línia d’algú que amb una dilatada experiència clínica i una capacitat d’observació en grau d’excel·lència ha sabut copsar la personalitat de tanta de gent que ha passat per la seva vida, tant professional com de persona rasa.

Raül