"La història més bella del món"

Acabo de rellegir "La història més bella del món" de Reeves, Rosnay, Coppens i Simonnet. (Edicions 62, 1997): la història dels nostres darrers quinze mil milions d'anys. És un treball amè i magníficament explicat, sobre la formació de l'univers, l'origen de la vida i de l'home, segons els moderns coneixements... a partir del primer infinitèssim de temps que seguí el "Big Bang". A dins del llibre hi he trobat uns comentaris meus. I com que m'han semblat interessants, adjunto el relat amb els relats de la meva llista, per si RELATS opina com jo, i els publica.

El llibre comença dient que no sabem pas contestar aquella pregunta fonamental que l'home s'ha plantejat sempre: "Hi ha hagut un origen?", perquè no disposem del menor element que remunti a un període anterior al Big Bang... El llibre ens explica la història que la ciència pot explicar. Queda a l'aire, sense contesta, la pregunta fonamental, perquè la pregunta és filosòfica i no científica. I aquí és on jo em volia entretenir.
La filosofia ha servit, i segueix servint, per suposar com són les coses que la ciència no pot explicar. Leibniz es preguntà: "Per què hi ha alguna cosa en comptes del no res?". La pregunta, està clar, tan sols pot tenir aquesta contesta: "No ho sabem". Però, no obstant i no saber el per què, el sentit comú ens diu que cap cosa no pot sortir del no res, ni el no res es pot convertir en cap cosa.
Les teories cosmológiques que intenten explicar aquestes preguntes: Quin fou l'origen del nostre univers? Quines dimensions té? Es o no infinitament gran? És únic l'univers que coneixem?... emboliquen el problema amb els sentiments religiosos que la humanitat ha arrelat en el més profund del seu ésser durant els centenars de milers d'anys que ha intentat explicar l'inexplicable. Perquè l'inexplicable -el misteri- necessita una justificació i, quan no es troba, s'inventa.
Sembla que el nostre univers s'expansiona, tot i que no les galàxies, que es mantenen compactes per la força gravitatòria. Però ¿és absolutament segura l'expansió de l'univers? No podría ser que l"efecte Doppler", que demostra l'expansió, tingués les mateixes característiques que un efecte desconegut? No podria ser que els fotons emesos per les galàxies perdessin energia en el seu viatge de milers o de milions d'anys-llum? Si fos així, l'espectre de la llum també es desplaçaria vers el roig, amb la mateixa proporcionalitat que si es pressuposa l'expansió...

Tornant a la teoria del "Big Bang", la primera pregunta que ens fem és si l'expansió de l'Univers pot durar sempre, o si pel contrari anirà fent-se menor, arribant a invertir-se i entrant en una fase de contracció... Perquè si fos així, a una expansió de milers de milions d'anys succeiria una contracció d'un temps anàleg, i una altra expansió, i una altra contracció... L'Univers seria oscil.lant.
Gold i Hoyle defensen una altra teoria: el principi cosmològic perfecte. Suposen que l'univers és estacionari, tot i en expansió, perquè es pot crear contínuament matèria amb el ritme que exigeixi la mateixa expansió, compensant exactament els buits produits per l'expansió. La creació que originaria la matèria, seria deguda a un camp semblant al camp gravitatori, que ordena la vida de les galàxies, o al camp nuclear que regula els nuclis del àtoms... No es tracta de que es crei alguna cosa del no res, sinó que l'energia d'expansió de l'univers es transformi en matèria...
Heus açí, doncs, dues teories contraposades: la teoria del "big bang" i la teoria de la creació contínua de matèria. La teoria d'una explosió inicial, creadora de tot - temps inclòs-, i la teoria d'un esdevenir igual a un passat amb la seva perenne complexitat per a l'intel.lecte humà, i amb la seva summa senzillesa per a la mateixa naturalesa, sense un per què, ni un fi, ni un principi...
Proves possibles de la realitat d'una o altra teoria? Cap. Ni tan sols proves de què l'univers sigui únic...
Tanmateix, ens entretindrem exposant els principis en els quals es basen los possibles "proves de certesa" d'una i altra teoria.

Si l'univers és estacionari, els elements han de sorgir de l'hidrògen -element primordial- com a conseqüència de reaccions nuclears que es produeixen a l'interior de les estrelles, i tan sols allí. Si és certa la hipòtesi de l'explosió, tots els elements es van formar pocs minuts després de la gran explosió i, per consegüent, la seva abundància relativa s'haurà anat modificant lentament com a fruit dels processos nuclears que s'han produït en les estrelles. La composició química de l'univers ha de diferir si s'accepta una teoria o si se n'accepta una altra, amb diferències previsibles i calculables. Però són tan petites, tan immensament petites, que es fa difícil una posició científica a favor d'una o altra teoria. Tanmateix, diu M. Hack que "hi ha indicis que favoreixen la teoria d'un univers estacionari".

Si l'univers és estacionari, i és vàlid el principi cosmològic perfecte, els cúmuls de galàxies han d'estar distribuïts més o menys uniformement per l'espai. Si, pel contrari, és vertadera la hipòtesi del "big bang", les galàxies més llunyanes apareixeran com eren fa milers de milions d'anys, quan l'univers era més dens que avui. L'observació ens pot demostrar si el nombre de galàxies contingudes en un determinat volum situat a una distància d'alguns milers de milions d'anys-llum, és superior al contingut dins d'un volum igual, situat tan sols a alguns pocs milions d'anys-llum de nosaltres. Si fos que sí, seria vàlida la teoria del "big bang". Però resulta que no: resulta que segons les dades de que disposem avui, la densitat de les galàxies llunyanes no difereix gens de la densitat de les galàxies properes, d'acord amb el principi cosmològic perfecte, i, per cosegüent, d'acord amb la teoria de l'univers estacionari.
Encara, per acabar, ens queda saber com varia la velocitat d'expansió amb la distància. Si l'univers es va iniciar amb una explosió, la velocitat d'expansió anirà disminuïnt, però disminuïnt més o menys segons que aquesta velocitat sigui inferior, igual o superior a la velocitat de fuga d'una galàxia respecte una altra. Si, del contrari, l'univers és estacionari aixó no passarà i, pel principi cosmològic perfecte, la velocitat d'expansió romandrà constant en el temps i en l'espai. Doncs bé: sembla que les galàxies fa uns milers de milions d'anys tenien una velocitat d'expansió superior a l'actual, amb una disminució tal que permetria creure que l'univers deixarà un dia d'expandir-se i començarà una nova fase, la de contracció.
Tanmateix, els errors de totes les observacions poden ser suficientment grans per a no poder afirmar res categòricament. Ens queda únicament el que creiem que hem de creure perquè està més d'acord amb el que voldríem que fos. Pobres cervells humans!
I no oblidem que el que creiem que hem de creure és, evidentment, alguna cosa que coneixem, o de la que tenim alguna notícia.

¿Què diríem, per exemple, d'algú que ens digués que creu que una massa infinita de cinc dimensions rebenta de tant en tant -posem cada cinquanta mil milions d'anys- fent bombolles que deixen escapar universos tridimensionals cosmològicament perfectes i amanits amb una cosa que en podríem dir "temps"? Un d'aquests universos és el nostre. Flota, doncs, el nostre univers, en un espai de cinc dimensions en els quals els big-bangs es produeixen amb oscil.lacions que tenen períodes aproximats de cinquanta mil milions d'anys...

Home...

O què en diríem, per exemple, d'algú que ens digués aixó: In principio creavit Deus caelum et terram. Terra autem erat inanis et vacua, et tenebrae erant super faciem abyssi: et Spiritus Dei ferebatur super aquas. Dixitque Deus: Fiat lux. Et facta est lux. Et vidit Deus lucem quod esset bona: et divisit lucem a tenebris. Appelavitque lucem Diem, et tenebras Noctem. Factrumque est vespere et mane, dies unus...

Home...

El seny de la humanitat ha de manifestar-se acceptant qualsevol d'aquestes versions, o d'altres, sense fer-ne escarafalls. El seny de la humanitat ha de basar-se en la llibertat de pensament, sense que ningú vulgui, ni pugui, imposar per força cap creença... ajudant els caminants que caminen cercant coneixements... és a dir, la veritat...