LA GRAN ARTISTA I LES PAPALLONES

" Les papallones ens fan recordar que en la vida tot es transforma"

Aquesta frase que parla de les papallones en serveix per emmarcar la història de la meva existència. Sempre des de petita m’han agradat les papallones, sobretot perseguir-les pels camps i prats del meu país natal. Amb la meva àvia les guardàvem en petites gàbies transparents i observaven com ràpidament es morien. Em deia l’àvia que la seva vida és curta, però els seus múltiples colors alegren les nostres mirades. Aleshores, les més boniques, les guardàvem dins d’unes làmines per a papallones. Però ja no era el mateix, malgrat conservessin els colors, la manca de vida feia que només semblessin guardades en un taüt formós. Sempre, damunt el paper, hi quedava un polsim de colors esvaïts.

Poc temps van durar les meves estades amb l’àvia. La meva mare va opinar que una noia tan bonica com jo, no podia quedar-se en un poble perdut de les muntanyes. Va portar-me a viure amb ella i el seu “novio”, a la capital. Aquí, la meva vida va iniciar la seva primera gran transformació.

De veritat, he de reconèixer que a la meva edat jo era una noieta molt bonica i desenvolupada físicament. Al mateix temps delicada com una flor, però amb cara d’entremaliada. La mare va opinar, amb la aquiescència interessada de la seva parella, que m’havia de introduir en el món de la publicitat. Vam començar a visitar fotògrafs per fer-me un àlbum de presentació per a càsting. Vam pujar i baixar escales, fer antesales, mil cansades proves i, finalment vaig fer tota una sèrie d’anuncis publicitaris.

Una vegada ja més gran, (devia tenir uns, no arribava als quinze anys) la mare va acompanyar-me fins la porta d’un despatx i va dir-me. Per aconseguir la fama, (n’havien parlat moltes vegades de l’èxit) s’han de fer alguns petits sacrificis, no del tot morals, ni legals. Com que ja ets gran suposo que sabràs comportar-te i fer el que et diguin.

Va obrir la porta i donant-me una lleugera empenta, va fer-me entrar i va tancar. Dins de la sala havia un home i una dona que amb diverses excuses van anar despullant-me fins a deixar-me ben nua. Aleshores, els dos, van mostrar-me totes les possibles posicions de practicar sexe en trio. Aquesta va ser la meva primera gran experiència sexual. No l’única, després van seguir-ne moltes més i més complicades. Però aquella, la primera, va ser com arrancar la crisàlide del seu innocent son i encara amb les ales trèmules, llançar-la al món.

Al sortir avergonyida pel que m’havia succeït vaig voler comentar-lo amb la mare. Em va respondre que a la vida, com a les autopistes, sempre s’ha de pagar un peatge. Vaig recordar-me de l’àvia i les papallones. Sí, és veritat, la crua realitat d’aquest món ens transforma.

Donant voltes i voltes, visitant despatxos i luxoses habitacions d’hotel, vaig aconseguir els primers papers en el món del cinema. La meva experiència sexual em va fer dura, ja era sàvia al màxim, del món carnal. Havia après a aconseguir el màxim plaer meu i del “partenaire” ocasional. Ja farta de la mare, i les seves recomanacions me’n vaig desempallegar. Amb el temps vaig saber que vivia sola, va perdre el “novio” al no poder remenar cap dels meus diners. Per guanyar-se la vida reomplia els prestatges en un supermercat.

Llavors vaig conèixer el Joan, un veí que sempre anava carregat de llibres. Havia estudiat una carrera de comptabilitat, però no trobava treball. Vaig oferir-li em fes de representant, a canvi d’una comissió. Almenys, mentre no trobés la feina que volia, així en cobriria la carregosa feina de la mare de pujar i baixar despatxos. Va ser un encert per que s’hi va dedicar de ple i va aconseguir que els grans estudis em contractessin. I vaig fer moltes pel·lícules que em van portar a la fama. La papallona va acabar de transformar-se.

Malgrat tot sempre m’enganyava pensant que hi havia un petit racó del meu cor que enyorava les muntanyes i les papallones. Però la veritat, és que estava ben guardat dins l’orgull d’haver arribat a la primera posició. Només era com una petita i grata sensació sense fer cap nosa a la meva vida de triomfadora.

Ara ja dalt del tron de la fama, en el pinacle de fer el meu desig vaig fer el mateix que amb mi van fer els altres. El fortuna i el poder corrompen. Vaig aconseguir que els homes preguessin i ploressin de desig als meus peus. Algunes dones també, potser recordant en elles la meva mare. Vaig baixar als inferns del sadisme per venjar-me, tal vegada no és el més apropiat dir-ne venjança, sinó satisfer els meus més amagats i primitius instints sexuals. L’escala no va acabar aquí, sinó que va baixar fins i tot, al món de la submissió. Les drogues i l’alcohol també van ser freqüents companys de viatge. La papallona de colors bonics va quedar oblidada i va cremar en un món insaciable de luxúria i lascívia. Però en la vida, tot s’acaba. El desig, l’instint, l’apetència carnal, tot finalitza d’una manera o altra.

Ara en aquest hotel de Neuchâtel, on m’he refugiat fugin d’un món que també m’oblida. Visc altre cop mirant a les muntanyes. Les aigües del llac il·luminades pel blau del cel reflecteixen la meva mirada. Ara visc sola. Però mai manca un cavaller servent, al meu costat. Per sort a casa meva els diners els hem sabut gastar i guardar, sempre pensàvem que hi havia un demà. Un jove amigable i amb bona presència sempre és convenient per anar a les grans recepcions. Encara hi ha molta gent que em recorden i em conviden a les seves festes. Uns braços forts ajuden, tant per ballar, com per aguantar-me dreta quan alguna vegada he begut massa. Serveixen també per acompanyar-me fins el llit i dir-me paraules com: muller adorable, bellíssima, encisadora i engrescadora fetillera. Sincerament deixar-me conquistar apassionadament per a una nit, amb els ulls tancats. Bonics cants enganyosos de mallerengues paraules. La crueltat de la llum del sol desemmascara les il·lusions i em torna a la realitat.

Després d’aquest escrit he de marxar sóc convidada a una “soirée” de gent important en que llueixo les meves millors gales. M’acompanya el Joan, el vell amic i representant. Sí, l’home que sempre ha estat al meu costat i m’ha donat els millors consells. Fa pocs anys vaig preguntar-li si m’havia estimat. Va contestar-me:
 Tard t’he n’has adonat.
 Ho vols fer ara, galant cavaller.
 Ara ja no, amiga meva. El temps passa, fins i tot per a l’amor més gran. Prefereixo ser simplement el teu millor amic.

Prenc un llarg i gran vel de colors daurats i amb ell m’embolcallo tot el cos. Quan baixo les escales per buscar el cotxe m’agafo fortament del seu braç. Una rafega de vent de les muntanyes, remou el vel talment com si fossin les ales d’una gran papallona.

Com a les papallones, la vida ens transforma a tots.

Miquel Pujol Mur