La Fosca

La Fosca és una gata. Des que vaig tenir casa pròpia, és a dir, des que vaig abandonar la casa dels meus pares ja fa molts anys, sempre he tingut gats; més ben dit, gates perquè són més petites i més suaus. M'agraden. M'agrada fer lliscar la mà pel seu pèl, la forma que tenen de mirar -gens innocent per cert-, m'agraden les bogeries que fan, la seva independència que tan bé saben combinar amb el fet de ser mares, la seva astúcia, la seva pulcritut, el seu silenci, m'agrada la preservació de la seva intimitat quan s'aparellen i moltes altres coses. Algú m'ha dit que si m'agraden tant és perquè d'alguna manera tinc quelcom d'elles; podria ser així, amb matisos, és clar.

Feia cinc anys que no en tenia perquè abans vivia en una casa i ara visc en un pis i em semblava que no podia, però al final em vaig decidir. És bonic arribar a casa i que algú et surti a rebre.

La vaig adoptar l'abril de l'any passat. En anar al refugi d'animals vaig entrar en aquella gàbia on s'inquivien deu o dotze bestioles neguitoses. Cadascuna tenia la seva gràcia particular (de fet, me les hauria endut totes) i la Fosca desseguida se'm va acostar refregant-se'm dòcilment per les cames; les altres anaven d'aquí cap allà però ella no i em mirava gairebé suplicant: "A mi, tria'm a mi !". Jo portava un transportí que vaig deixar a terra i, sense haver de fer res, ella mateixa s'hi va ficar i s'hi va asseure com volent dir: "Au, ja ens en podem anar". És a dir, no em va permetre que fos jo qui triés sino que va ser ella qui em va triar a mi.

Ni tan sols és una gata jove. És més, amb l'excusa que era un animal abandonat i que "no ho sabien", em fa l'efecte que no em van dir tota la veritat sobre la seva edat -pot ser per temor a que no me la quedés si era massa gran-. Ni tampoc era la més maca: negra com una nit de vampirs amb uns ulls de color indefinit i unes mamelles grosses fruit de qui sap quantes maternitats.

Em va conmoure i vaig pensar, has perdut la gràcia que dóna joventut, però, vol dir això que ja no vals ? Vol dir això que ja no tens dret a ser estimada ? Vol dir que per això restes condemnada a passar a el que et queda de vida en aquesta gàbia ? Que n'és d'injust ! i me la vaig endur. Quan m'assec al sofà se'm posa al damunt i estira les potes com si em volgués abraçar al coll i, de tant en tant, sospira profundament amb aquella tranquil.litat dels que se saben segurs.

I les dones ? què ens passa a les dones ? Doncs mès o menys el mateix. És dificil ser l'escollida a partir d'un cert punt de la vida per molta formació que tingui, per provada integritat, encara que conservi intacta la capacitat d'estimar, fins i tot, ni que es tracti d'una dona d'aspecte afavorit. Només cal donar un repàs als reclams dels anuncis per paraules o d'Internet: val un culet dur uns pits que mirin al cel. Així és la intel.ligència dels humans.

Jo dic que no, que no estic disposada a acceptar-ho, per això em vaig emportar la Fosca. I ella és feliç i em fa feliç.


Ginger