La felicitat despullada

Reflexions en veu alta...

Mai m'havia sentit tan propera a la bufada lleugera i acaronadora de la felicitat. Potser perquè mai l'havia vist d'aquesta manera, despullada de tots els ornaments i sense associar-li cap rostre concret ni cap imatge que li donés formes plenes de colors i sentiments.
Sempre l'havia vist com un estat d'ànim recolzat per causes externes, que tal com naixia també podia morir gairebé al mateix moment. Aconseguir-la per complert era una total utopia; ens havíem de conformar en gaudir d'aquells moments intensos però relativament passatgers, on el cor s'omplia d'una joia indescriptible.
Un intent d'immortalitzar instants inoblidables, d'emmagatzemar sensacions meravelloses, amb el delir d'alimentar-nos d'ells quan l'hivern ens aïllés al profund cau de les formigues.
Però, lentament he estat capaç d'endevinar a palpentes una misteriosa i tènue llum d'emergència per situacions d'absoluta obscuritat i la seva fosforescència entre groguenca i taronjada em recorda a un sol en miniatura. És manté amb l'esguard serè i escampa l'escalfor vital del seu cos pels meus camps assedegats d'abraçades de calma i alegria.
Intueixo que té una energia inesgotable que no sabem aprofitar, de fet segurament només la pressentim sense fer-la mai del tot nostra.

Des de la infantesa he estat inconformista i rebel de mena, he somiat canviar el món i m'he trencat el cap ensopegant en murs sense sortida.
Volia compartir la tristesa que es dibuixava en els ulls dels demés, en un intent infructuós de fer-la minvar.
I cada problema proper i aliè se'n anava directament al sac de les meves intencions, que ara mirat de lluny, connectava directament el sac foradat dels meus propis problemes.
No he pogut solucionar gairebé res, només he escoltat molt, això sí...
És terriblement difícil afrontar la tristesa, els dubtes i el dolor dels demés sense implicar-s'hi. I doblement difícil és reconèixer que no es pot abastar més enllà d'on arribem les pròpies forces.
Cercava la felicitat intentant veure dibuixats els somriures en tots els rostres i m'enfonsava en les seus conflictes i pèrdues, suportant simbòlicament una part d'aquesta allau de confusió i ofec.
Quant desgast i quanta impotència, no poder fer res més que això!
La corda sempre tibada que m'unia al món extern s'anava esfilagarsant; només uns fils m'aguantaven per caure en el meu propi abisme.
Des d'allí, amb els peus quiets i fent equilibris per no caure, ja no podia escoltar a ningú.
Les veus arribaven esmorteïdes i el pànic era absolut. Immòbil per no lliscar, incapaç de suportar el meu propi pes, com podia afegir la càrrega que m'imposava de tantes altres coses?
Una figura quixotesca brandant l'espasa amb els molins de vent; lluites que malgrat l'esforç i l'entusiasme mai es poden guanyar.
Com detenir la injustícia, el radicalisme, la incomprensió, la solitud, el dolor, la tristesa, el sofriment, aquella mort que arriba escapçant els brots tendres i joves? Com arribar més enllà d'on abasten un cor i unes mans?
Com ajudar si t'has oblidat pel camí de que tu també necessites ajut i no te'l saps donar?

Penso sovint en tot el que vaig aprendre de voluntària a l'auxili social, servint un plat calent a qui ho necessitava. Jo llavors tenia setze anys i la necessitat de materialitzar la inquietud que em feia bullir la sang.
Crec que aquella experiència em va marcar per sempre; vaig aprendre a valorar tot el que tenia i a descobrir un món on no sempre hi habitava el desconsol, la impotència i la tristesa, malgrat estar mancat de les necessitats més bàsiques.
Al llarg dels anys he vist molta més infelicitat en d'altres llocs, que res tenien a veure amb aquell. He après que no depenia exclusivament de la seguretat, del benestar i del tenir companyia aquella tenebrosa obscuritat dibuixada en el fons de moltes mirades.
Llavors, on rau exactament la llavor de la felicitat?
És estrany, però suposo que només en un indret profund de nosaltres mateixos.
Envoltat de paranys, de dubtes i preguntes, però amb els braços oberts esperant ser trobada...

Tenim més predisposició a mirar cap a enfora; potser és el que aprenem de generació en generació. Cerquem des de molt petits l'aprovació, la comprensió i l'amor en les paraules i els gests dels demés a canvi de la brevetat d'aquests instants d'immensa felicitat que amb el seu pessigolleig ens fan venir ganes de saltar, cridar i somriure.
Però, com més experimentem aquesta sensació, més crua i dolorosa és la caiguda a la desil·lusió i el desencís, a la pèrdua i la tristesa.
Som humans i estem sotmesos a tota mena de sentiments i emocions que no podem eliminar. Oscil·lem com un pèndul que mai s'atura, però aquell punt d'equilibri constant i innat només rau dins, en aquesta llumeneta que ens crida.
Crec que cal escoltar, obrir els ulls, trepitjar terres pantanoses, perdre'ns dins de les nostres pors i dubtes sense cap mà que ens acompanyi. Un camí esglaiador i misteriós on podem trobar coses que no ens agradin i perdre'n d'altres que ens semblen molt importants.
Fa por viatjar sol, sense més equipatge que un ferm propòsit...
Podem fer grans o petites coses amb bona voluntat i perseverança, bellugar una minúscula fracció de món amb les nostres empentes, apropar-nos al somnis i sentir una rampellada d'emoció i alegria que sembli que no puguem contenir, però hi ha llocs on només podem arribar per nosaltres mateixos, sense l'ajut de ningú.
Laberints inacabables, portes falses que ens enganyen i ens confonen.
Aturar-nos, anar endarrera, avançar pas a pas sense defallir en l'intent de trobar la llum que no s'apaga, l'essència d'aquesta fidel i encoratjadora companyia que mai ens abandoni.

Només m'arriba el resplendor preciós i càlid que he gosat mirar des de la llunyania; molts cops gairebé em sembla poder-lo tocar amb les puntetes dels dits.
No és aquella explosió de focs artificials il·luminant una nit de festa, ni la traca final que enlluerna la mirada i eixorda els sentits. Potser sempre havia buscat quelcom semblant a aquest intens espectacle...
Però el que ara sento cada cop més proper, és una flama espurnejant, calmosa i serena; l'energia vital d'un petit sol que em dóna i em permet donar vida.
Segurament és el principi de tot un món per descobrir...