La dona del cònsol de Guatemala

De tant en tant, coincidint sempre amb una baixada del seu estat d’ànim, a Timoleó li ve per fer-li voltes a la necessitat d’afrontar i vèncer ―d’una puta vegada, tal i com li agrada repetir-se a sí mateix amb la vana intenció d’enfortir la seva autoestima―, la maleïda inhibició que l’aclapara i no el deixa viure. En Timu és un home solitari; sempre ho havia estat, de solitari. De nen, don Dimas, el seu mestre de primària i home sorneguer de mena, solia dir-li que tenia vocació de misantrop i mira, això, li agradava.
Mi... san... trop... Li’n sonava bé; era una paraula rara i sens dubte evocava quelcom d’important. Val a dir que en aquella època en Timu arribà a sentir-se una mica especial i tot li ho devia a don Dimas, Déu li ho hagi pagat com mereix.
Mi... san... trop... Mai no va pensar en buscar el mot en el diccionari.
La seva solitud no era vocacional però, sinó la conseqüència ―una més― d’una inseguretat gairebé patològica per la qual el nostre amic va haver de pagar un preu molt alt al llarg de la seva vida. D’alguna manera, sempre a la seva manera, ell era conscient de tot plegat i se sentia desgraciat sense saber ben bé perquè. Ser una mica curt de gambals el protegia de ser massa desgraciat. Una sort, ben mirat.

El matí de la nit de Cap d’any, mentre fullejava la Vanguardia pres d’una resignació gairebé culpable, Timu va topar amb l’anunci d’una festa que va considerar feta a la mida de les seves limitacions ―ell hauria dit circumstàncies, però.
Al capdavall es va animar i va resoldre anar a la tradicional revetlla popular que organitza l'ajuntament al Parc de la Ciutadella per a celebrar l’entrada de l’any nou. S’ha de dir que a l’hora de la veritat no li fou gens fàcil superar els pals a les rodes que ell mateix s’hi posava; de fet, va haver d’apel•lar a l’ampolla de Torres 10 que guarda per a les ocasions abans de no decidir-se. No cal dir que en sortir de casa Timu anava tant content com atordit. A qui sorprendria doncs, que prengués el metro cap a l'extraradi en comptes d’anar al centre...?
El nombre de passatgers era cada cop menor a mesura que el comboi s’acostava al final del seu trajecte i una parella de guàrdies de seguretat s’hi van fixar. Com passar per alt algú que jeia espatarrat a l’últim seient del vagó, amb la mirada esbiaixada i el somriure de qui ha fumat mig quilo de marihuana? Els vigilants deixaren arribar el tren a l’última estació i sense dir ni un mot el van prendre cadascú d’un braç i a empentes i rodolons el van conduir fins els corrons de sortida. Un cop allà, Timu s’assegué en un graó de les escales que duien al carrer i esperà que passés una estona creient, no sense raó, que tard o d’hora se li passaria el malestar.
Gairebé mitja hora més tard, ja en ple carrer amb el cap una mica més seré i amb unes ganes de pixar in crescendo, Timu inicià una caminada sense rumb per una zona de la ciutat que li era totalment desconeguda. On punyetes hi era...?
Ofuscat l’enteniment i amb el sentit de l'orientació encara en hores baixes per obra i gràcia del brandi, tot eren misèries a la pobra llum dels escassos i distants fanals que il•luminaven el carrer. Qui, en aquestes circumstàncies, podria retreure-l’hi que se sentís atret per la primera ombra de gentada que se li va presentar? Tot plegat explica que la seva reacció davant el formigueig de gent maca, divertida i esvalotada, que no deixava d’entrar i sortir d'un dels palauets que hi ha a banda i banda d'aquella estranya via, entre rural i urbana, fos com la d'un insecte nocturn embruixat per la resplendor d'una bombeta.
Seduït per l'enrenou i, diguem-ho tot, empès per unes irresistibles ganes de pixar, Timoleó es va confondre entre aquella multitud i després d'alleugerir-se en un discret racó del jardí i vèncer les últimes objeccions que va presentar la seva disminuïda consciència, acabà sumant-se a l'algaravia generalitzada.
I en contra de tot pronòstic al bo d’en Timoleó li va anar de meravella entre aquella gent; fou molt ben acollit i va acabar fent com tothom, beure i menjar com un rei i divertir-se com un vilà. I el més important: va aconseguir tirar-se la dona del cònsol honorari de Guatemala. O almenys això és el que li van dir quan glaçat i nu de cintura cap avall, va recobrar el coneixement tot eixarrancat al bell mig d'un jardí francès i va preguntar al desconegut que romania agenollat al seu costat fent mans i mànigues per a masturbar-se, per la morena grassoneta que entre rots i singlotades s'amorrava a la seva titola com una possessa. Vet aquí el que l'havia espavilat.
Atònit primer i contentíssim més tard, el nostre amic es refregava els ulls per a no perdre’s detall del meritori quefer de la seva desconeguda i insaciable succionadora, cada cop més esvalotada a mesura que la cigala creixia a la seva boca i palpitava d’excitació.
Tanmateix, un cop satisfet l’ego passada la primera eufòria, però per sobre de tot, adolorit per les punyents mossegades en què va derivar la passió d'aquella bruta, en Timu se les enginyà per a reconduir-la fins l'apèndix del veí que jeia a la seva esquerra ―un jovenet masegat pels efectes del ponx i nu, ben bé com ell, el flàccid i minúscul penis del qual en boca de tant feroç mastegadora acabaria emulant les funcions d'un xiclet bazooka―, abans d'iniciar una descoberta sense rumb per aquella enorme i desconeguda casa, farcida com estava d’atupada i convalescent humanitat.
En pilotes de melic a peus i absent de qualsevol noció de temps i de lloc, però acuitat per una fam canina, Timoleó deambulà mandrosament entre zombis i cossos inerts i esbufegants fins arribar, després de sortejar pixades i vòmits a dojo, a una cuina immensa i pràcticament a les fosques. Allà, amuntegades entre estris bruts i ampolles buides va trobar dues o tres safates amb restes de canapès de salmó, de cranc i d'alguna cosa negrenca i mig resseca que potser havia estat foie gras la nit abans i que va engolir amb tanta fruïció com a temeritat.
No gaire més tard, sobre quarts de vuit del matí si fa no fa, Timoleó va fugir d'aquella casa amb l'estómac revolt i una rampant ressaca, no sense arrencar-li prèviament els pantalons a un paio que tenia tota la pinta d'estar mort i que, això no va estar en condicions de descobrir-ho fins que ja hi anava en metro, s'havia cagat a sobre. Era el cònsol; sí el de Guatemala.

Entrada ja la tarda i un cop escorxat el gat, Timoleó fou recuperant la lucidesa i el mar de boira que enterbolia la seva memòria fou escampant de mica en mica fins que les peces del trencaclosques començaren a encaixar, l’una rere l’altra. L'única cosa que mai no va arribar a comprendre és com redimonis va acabar al jardí, perquè ell hauria jurat que es va endur la grassoneta fins a un gran dormitori del tercer pis, en el llit del qual es van fer forat al costat de dues o tres parelles més que, per haver arribat abans, ocupaven els millors llocs. Potser eren tres, les parelles, no n'estava gaire segur.
Sí, tot plegat semblava desconcertant, és veritat, però no resultà gens difícil ni complicat malgrat les estretors. D'això sí que n’estava absolutament segur.
A penes unes setmanes després Timu va conèixer la Puri i es va enamorar. Més o menys...