Benjamí (El greuge)

Un relat de: Joan Delgado
2. Benjamí Canut no era un dels predilectes de l’Ester i estava lluny, força lluny de ser un voltor; és més, si hagués calgut buscar un símil volàtil per encasellar-ho hom es podria dir que més aviat s'assemblava a un ànec. I si bé és veritat que la mediocritat mai no va tenir cabuda a Casimir Advocats, tampoc no és menys cert que Benjamí era el més semblant a la mitjania que podia trobar-se en aquella casa. En la seva entrada en el bufet va tenir molt a veure el fet d'estar en el lloc adequat en el moment precís, i és que Benjamí va ser un dels sis o set elements ―entre advocats i economistes―, que es van incorporar a la societat amb la integració de JBC Consultors en Casimir Advocats. A partir d’aquell moment Benjamí va fer bona la seva habilitat camaleònica per ser-hi o no, en funció dels seus interessos, no gaire ambiciosos per aquells començaments. Era l’home invisible que habita sempre qualsevol organització complexa.
Quan va ingressar a l'Empresa ―a Casimir Advocats tothom preferia referir-s’hi d’aquesta manera―, Benjamí no era més que un pobre conco acomplexat pel seu físic i la seva falta de caràcter. No obstant això cal dir en favor seu que la seva no fou vida sinó carrera d'obstacles. En el preescolar ja va destacar pel seu gran cul, qualitat que el va fer blanc de totes les mofes que es fan i es desfan en el pervers món dels benjamins, on un cul gros pot arribar a ser la més despietada de les malediccions.
I malgrat tot hi ha coses encara pitjors per a un nen que ser notable pel cul. Amb temps, prou donuts i perseverança, en Benjamí fou guanyant-se a pols el dubtós honor de ser el “primus” entre tots els paries dels Escolapis de Sarrià i així, abans de fer-ne els onze era ja el “gordu” de la classe, el maldestre de gimnàstica, la víctima propícia del pinxo de torn...
Per aquella època els pares del noi esperaven en candeletes la seva entrada en el turbulent món adolescent, confiats que els canvis hormonals i físics propis de l'edat l’endurien per un camí evolutiu diferent i sobretot més gratificant. Amb aquesta idea in mente van decidir que el noi fes el batxillerat en un centre públic, lluny de l’amarg estigma que havia suposat l’educació primària del seu fill a can pixapiles. I en certa manera les seves expectatives s’acompliren, però no com ells haurien volgut; o no exactament.
Amb l'arribada de l'adolescència Benjamí va descendir literalment als inferns o el que venia a ser el mateix, va arribar a l'institut. Va estudiar a l’Ausiàs March i durant la seva estada l'esport més popular entre l'alumnat masculí va ser fotre-l’hi canya sense compassió... Però atonyinar-lo gairebé a diari hauria estat molt avorrit; hi havia dies que l’esperaven al carrer i li baixaven els pantalons i els calçotets, els ruixaven amb gasolina d'encenedor i calaven foc quan encara els tenia entre els turmells. Tot plegat donava pas a un festival de bots, tombarelles, crits i malediccions del pobre Benjamí entre la barrila massiva dels adolescents que l’envoltaven, uns cabrons que sempre acabaven burlant-se de la seva pilil•la, blavenca i diminuta i a penes visible sota la seva pesada i trèmula panxota...
Llavors tornava a casa nu de cintura cap avall, als seus catorze anys, corrents com un esperitat i encomanant-se a l’Altíssim per a no ser reconegut per ningú en tan infame circumstància. Encara sort que els seus pares mai no eren a casa a les hores que ell tornava de d’Institut i que comptava amb la complicitat de la minyona, una dona eixuta, callada i rara, que l’havia vist néixer i que ―mai no va saber per quins set sous actuava així―, solia dispensar-li el tracte del condemnat a mort en dia previ a l’execució. Tres o quatre vegades hi va haver de suportar la tortura abans de decidir-se a no sortir de casa cada matí si no era amb els pantalons del xandall a la motxilla. Sempre havia estat una mica lent de reflexos, en Benjamí.
I les noies...?
No, les noies no eren tan cruels i es limitaven a mofar-se de les seves tetes, del seu imponent cul, de la seva cara... De la seva cara de cul...
Encara sort que només foren quatre anys...!

Comentaris

  • Infància cruel[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 24-06-2012 | Valoració: 10

    Hola Joan. Abans de res, moltes felicitats el dia del teu sant! I pel relat, també, clar. Encara que sigui un tema molt cruel, el de la crueltat infantil, l'has tocat molt bé, reflectint un món cada cop més conegut. Ja veig que és un relat que continuarà, oi? Estarem atents a la lectura. Una forta abraçada i, repeteixo, moltes felicitats!

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: