Ester (El greuge)

1. Ester Casimir i Franquet era filla de Jacob Casimir Coen, un astut advocat que va saltar a la fama després de defensar amb inusitat èxit Julito Calzón, el fill d’en Martín Calzón, aquell cèlebre banquer madrileny que a mitjans dels vuitanta va fugir al Brasil amb els dipòsits dels seus clients, entre els quals comptaven ─i no poca cosa─, els fons de la Conferència episcopal.
Julito, un fill de papà, però per sobre de tot un dropo de trenta-vuit anys incapaç de fer res de productiu, fou acusat de diversos delictes d'abusos sexuals sobre menors no gaire temps després de la fugida del seu pare amb el botí. El cúmul de circumstàncies que van haver de conjugar-se per a que Julito pogués sortir gairebé indemne d'aquell tèrbol assumpte fou tan inusual com a afortunat, i entre elles mereix ser destacat l'excel•lent feina de l'advocat Casimir. Un cop de fortuna per en Julito i sobretot per al propi lletrat, perquè li va proporcionar la notorietat i el prestigi que amb el temps l’endurien a consolidar un dels més prestigiosos bufets de Barcelona.
En aquella època l’Ester era una dolça nena de nou anys que destacava entre els seus companys de classe per dues coses: una intel•ligència privilegiada i un cos desacostumat per a la seva edat; era més alta que els altres nens i nenes i també més grassoneta. Molt més grassoneta, sigui remarcat això en un ordre gens compassiu però absolutament necessari com més tard tindrem ocasió de veure.
L’Ester era la més gran de dos germans, però per al seu pare només existia ella; Borja, el petit, va néixer amb la síndrome de Down i aquesta circumstància va marcar per sempre la vida familiar dels Casimir-Franquet. La mare, una pietosa legionària de Crist colpejada per un sentiment de culpa tan aclaparant com irracional, es va bolcar amb el seu malfadat fill i pràcticament es va acomiadar del món. Des de llavors foren dues, les famílies que vivien esquena contra esquena en aquella malaurada casa: papà amb la seva nena i mamà amb la seva creu.

La petita i robusta Ester va créixer en aquell ambient trencat i tan mancat d'afecte com excedentari de tot la resta, i ho va fer emmirallant-se en l’exemple del papa. I no hi hauria justícia en aquest món si no es digués que malgrat tot va créixer admirablement bé. Amb només vint-i-dos anys ja s'havia llicenciat en dret per la Pompeu Fabra i precedida d'un expedient acadèmic excel•lent va entrar a Casimir Advocats com a assistent de primer any. Algun temps més tard, quan hi va estar ben xopa dels secrets del negoci, va marxar dos anys a Berkeley, Califòrnia, on s'especialitzaria en dret internacional de l'empresa i de les finances.
Molt abans de fer-ne els trenta l’Ester ja era una advocada consolidada a l'empresa i com a lletrada tot era reconeixement i admiració per la seva contrastada competència tècnica i capacitat de treball. En canvi, com a dona, l’Ester no despertava més que simpatia en tots aquells que l'envoltaven; només simpatia quan en realitat el que ella hauria volgut despertar era desig, passió...
I és que l’Ester era una dona imponent es mirés com es mirés, i si des d'un punt de vista professional ningú no podia fer-li ombra el cert és que tampoc no eren gaires els que sota una mirada, podríem dir, un xic més personal, s’hi resistien a la comparació. En qualsevol cas i sigui dit d'una forma o altra, l’Ester podia ombrejar qualsevol i de raons no li’n faltaven: cent vuitanta-quatre centímetres descalça i noranta-set quilos nua, mesures que ningú que no hagués perdut el seny hauria pogut jutjar canòniques en aquest món de clixés, despòtic i malvat, en què ens veiem obligats a sobreviure.

A Casimir Advocats treballaven més de trenta tècnics entre lletrats i especialistes en diferents matèries i com és natural, n’hi havia de diferent pelatge i condició. L'única exigència per a tothom era ser els millors en la seva especialitat, o treballar durament i tenaç per arribar a ser-hi si era el cas de juniors i contractats. Ser soci a Casimir Advocats era el rien ne va plus per a qualsevol advocat amb aspiracions, el summun, i com és fàcil de comprendre això no era cosa que estigués a l'abast de qualsevol. Precisament, una de les tocades pel dit de la fortuna, o de Jacob Casimir que vènia a ser el mateix, va ser l’Ester, i poc a veure va tenir el fet de ser qui era. Ningú no va discutir mai, ni tan sols els més aficionats a les enraonies, que l’Ester no fos mereixedora de l'honor i el privilegi; ningú, perquè si alguna cosa hi havia d’incontrovertible en aquella sacrosanta casa era la seva vàlua com advocada.
Però l’Ester se sentia molt desgraciada perquè els homes, tots sense excepció, la hi defugien sistemàticament; i poc importava que ho fessin amb un amable somriure als llavis. En petit comitè eren molts, els companys, que entre bromes gens innocents reconeixien sentir-se cohibits per la seva formidable presència, tot i que ben mirat fos la seva competència professional el que els imposés autèntic respecte. Vet aquí que quan uns no se sentien atrets per les gordes era als altres, que els feien por les llestes. Per al gust d’aquesta cataifa de guineus l’Ester era raïm verd sempre i en cada moment.
Amb el temps la singularitat de la noia i les seves ingènues i gens dissimulades ganes de trobar noviu foren donant peu a infinitat de comentaris, sovint cruels, sobre les possibilitats de que una cosa tan improbable pogués passar mai. Fins i tot es va arribar a constituir un fons d'apostes —els més avesats en deien porra— sobre l'assumpte, en el qual gairebé tothom hi participava. A ningú no hauria d'estranyar doncs, que en aquest estat de coses aviat fes fortuna un acudit i és que a Casimir Advocats ningú no s'atrevia a jugar a la loteria per por de que li toqués la grossa.
No obstant això aquell acudit proclamava una gran certesa; si la noia hagués estat diferent, tots els voltors del despatx se la hi haurien rifat en ser el passaport directe a l'èxit, és a dir a la sogresia.
I no, a l’Ester no li relliscava tot plegat, però ella preferia tancar els ulls i deixar-se endur per les seves fantasies; s'imaginava que algun dels seus companys ―n’hi havia dos o tres pels quals sentia predilecció― s'atrevia per fi a fer un pas endavant i la convidava a sortir, fins i tot sabent que si algú es decidia només ho faria mogut per una raó tan espúria com rastrera...
Sí, al capdavall l’Ester s'hauria conformat amb ben poca cosa. El fet en sí de celebrar la boda hauria estat més que suficient per a ella, encara que això hagués suposat una dolorosa humiliació pública. A més, hauria acceptat sense dir ni piu que ell mai no hagués volgut posar-li la mà a sobre, ni abans ni després de les noces.