El setè diumenge

Un relat de: Joan Delgado
Manolita no estava pas malament, era menuda i eixerida, devia estar a tocar dels quaranta i tot i que estava lluny de ser guapa i vestia com si fos l'administradora laica d'un convent de carmelites, sota el seu anodí abillament s'insinuaven formes que Timoleó va interpretar si més no interessants.
Alliberats pel destí de la companyia de l'Antoniu, tots dos van predicar sis diumenges seguits durant els quals les coses anaren com sempre, és a dir, com si no-res. Però el setè diumenge va succeir l'inevitable i d'aquell asèptic, distant i jehovanià no-res, van saltar a la voràgine sexual més desenfrenada. I tot per una simple mirada.
Aquell diumenge s’havien de trobar al portal de ca la Manolita, com venia sent
costum abans de sortir plegats a perorar. Ell avisava de la seva arribada a través de l'intèrfon i ella, sempre a punt, baixava escassos minuts més tard.
Aquell dia però, en Timoleó va creure descobrir alguna cosa distinta en la Manolita que va aparèixer allà dalt, a punt d'iniciar el descens de l'últim tram d'escala; una espurna potser, quelcom d’inexplicable que ella, per la seva part, també va intuir en Timoleó.
La dona, tocada d’un no sé què estrany i torbador a la vegada, va iniciar el descens a poc a poc, fent lleus i teatrals pauses entre esglaó i esglaó... La barbeta alta, la mà esquerra recolzada a la barana, la mirada lluminosa i fixa en els ulls del seu company de prèdiques... Tot plegat inquietant; tot plegat d’allò més emocionant.
A peu d'escala en Timoleó observava l’espectacle bocabadat, incapaç d'evitar mirar la Manolita de dalt a baix com si fos un pastisset.
La dona, en absolut aliena a l’ardorosa mirada del seu company i visiblement complaguda, va continuar el seu cadenciós descens fins que un detallet en el posat d’en Timu va copsar la seva atenció; primer es va aturar en sec, tot seguit va esborrar el lleu somriure de la seva cara i per fi va deixar que la seva mirada caigués uns graus fins enfocar les pupil•les en la notable inflor que..., titil•lava...? sota els pantalons d’aquell home.
I és clar, la Manolita va perdre el capteniment.
Passada de la sorpresa a l'estupefacció, la dona va titubejar uns segons abans de cedir a la irracionalitat i caure en la passió més desenfrenada. Un cop d’arrabassada impossible de contenir i Manolita s’abandonà als seus instints més primaris. Primer deixà anar un esgarrifós udol i tot seguit va saltar com una cabra salvatge per sobre dels escassos esglaons que encara la separaven de Timoleó Marquès abans d’atropellar-lo com un tren desenfrenat.
I tan impetuosa va ser l'escomesa que tots dos es van desplomar com a fardells i van rodar per terra fins a aturar-se a la vora de l'escala que condueix fins al soterrani de la comunitat, i si no van caure escala avall va ser perquè aquell dia el diable estava de vacances. Un miracle.
I va ser allà, en el soterrani de la comunitat de veïns, al costat de la maquinària de l'ascensor, pràcticament a les fosques entre viscositats invisibles i humitat pestilent, que l’ardent Manolita i el xocat Timoleó van tenir el seu primer contacte sexual. Tot plegat una mica penós, accelerat i diguem-ho també, un xic extraviat perquè al pobre home, encara impressionat pel desenvolupament de la peripècia que el va dur fins a aquella insòlita situació, però sobretot per l’efecte de l’atropellament, a l’hora de la veritat no se li va aixecar com hauria estat de justícia.

Van haver de transcórrer més de dues setmanes des d'aquell estrany i alhora desitjat encontre; gairebé vint llargs dies d'expectant incertesa abans que la Manolita no es decidís a telefonar a Timoleó per a dir-li, directa i sense embuts, que diumenge següent el seu marit se'n aniria de caça i que fora bo que es deixés caure per casa seva cap a les deu del matí per a prendre un cafè plegats i planificar un nou recorregut de prèdiques.
Al bo d’en Timoleó li va encantar la idea i aquell diumenge, a les deu en punt, allà que hi era, plantat com un estaquirot, amb els ulls rodons i brillants, el seu millor somriure i una rosa blanca entre les mans.
Manolita, per la seva part, el va rebre radiant i embolcallada en una fina i subtil temptació de seda rosa, se diria que cap de millor per exhibir amb tot el seu esplendor un exultant parell de tetes sostingudes, amb saviesa i audàcia per igual, per un wonderbra fúcsia i blanc la vistosa presència del qual contrastava amb unes calcetes talment fúcsia i més que exigües gairebé simbòliques.
La dona no va voler deixar detall a l’atzar i el dia abans va prendre cura d'anar a la perruqueria proveïda d'un descolorit retrat seu de joventut, per a fer-se pentinar un sorprenent monyo a l'estil Doris Day. A més, s'havia maquillat amb cert atreviment i tota ella semblava surar en un vaporós núvol perfumat, potser un gra massa. El monyo i unes agosarades sabates de taló alt empetitien Timoleó, però ell no se sentia minúscul per això sinó per l'inesperat de la situació i sobretot pel monumental aspecte d'aquella desconcertant dona, molt més proper a la Raquel Welch dels seus somnis adolescents que a la Manolita que coneixia i que esperava.

No hi va haver cafè com és fàcil d'imaginar.
A les deu en punt Timoleó Marquès posava el peu ca la Manolita Welch i a penes dos minuts més tard tots dos es menjaven, literalment, al llit.
Però a casa del pobre les alegries no s’estiren gaire i encara no feia ni mitja hora que tots dos s'enjogassaven apassionadament quan, escopeta en mà, l'Antoniu va irrompre al dormitori.
L'entusiasme pot ser sord però mai no és cec. L’Antoniu va trobar en Timoleó calçant la seva dona pel cul i esbufegant com un garrí al temps que la Manolita s’esgargamellava: Ai, aaai.. no t’aturis mi negrooo; hasssme daaanyu...! Daaaleee...!
Mi... negro...? Però...
La mirada del marit desenganyat, de través, és clar, i els miraments dels amants van xocar sense remissió. El pànic feu la seva feina; la dona fou incapaç de controlar esfínters; l’Antoniu, semiparalitzat, quequejava d’indignació intentant cagar-se en déu; i Timu ―el negro...?― va desaparèixer com un llamp, cagat de por.
Però, què cony havia passat per a què aquell matí de llicència i passió sense fre acabés de manera tan inesperada com escatològica...?
Doncs que en aparèixer borratxo el pobre diable, els seus companys no li van permetre anar de caça i no li va quedar cap més remei que girar cua, il•lusió, escopeta i cartutxeres a l’espatlla. No obstant això, el destí va disposar que l'Antoniu no perdés el dia de caça. O no el perdés del tot, perquè ja se sap, mentre l'home fort propicia els seus esdeveniments al feble no li queda més sortida que patir els que li són imposats pel destí.
I prou afortunats foren els amants de que l’Antoniu fes el camí de tornada fent parada a cada bar que trobava de pas. Altrament tot plegat hauria quedat en mer prolegomen. I és que per al malaurat Timoleó el sexe no passà mai de ser l’epígraf d’una insatisfacció. Així foren sempre les coses...

Però rai, que allà no va passar cap desgràcia irreparable.
En veure l’escopeta Timoleó va saltar del llit com un esperitat i sense saber-ne com es va trobar en pilotes al bell mig del carrer mentre l'Antoniu, entre insults i amenaces de fotre-li dos trets, li llançava la rosa, els calçotets, les sabates, el rellotge, les ulleres, les claus del cotxe i un munt de xavalla des del balcó; dels pantalons, la camisa i l’americana mai més va saber res... I tot davant l’ofesa mirada de la corrua de gent d’ordre que, com cada diumenge, puja mudada i clenxinada carrer amunt fins a la parròquia del Redentor, a quatre passes de ca la Manolita, per assistir a la missa de les onze.
El mal tràngol va passar i també el temps, i el pobre Timoleó mai més va tornar al Saló de Regne. Tanmateix, això no va impedir assabentar-se que Manolita Welch i l'Antoniu, el guerxo, s'havien reconciliat poc més tard entre l'aclamació entusiasta dels seus consectaris, en una mena de catarsi purificadora més propera a l'aquelarre que al culte al qual els tenen acostumats, pròpiament dit.

Comentaris

  • Molt bó...[Ofensiu]
    AVERROIS | 26-05-2012 | Valoració: 10

    ...noi, he passat una estona molt divertida. Ja m'imaginava al marit amb l'escopeta i els altres dos saltant com daines.
    Moltes gràcies pels comentaris.

    Una abraçada.

  • divertidissim[Ofensiu]
    montsepema | 12-05-2012

    m'ho he passat d'allò més bé llegint les desventures i aventures de la Manolita i en Timó, has jugat amb l'eròtica, l'humor i el suspens, divertidíssim.

  • L'humor, aquest gran amic[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 10-05-2012 | Valoració: 10

    He passat una magnífica estona llegint el teu relat. I dóna la casualitat que ahir mateix vaig acabar de llegir "Wildt" , de Tom Sharpp. Teniu un estil molt semblant, còmic, sarcàstic i ben treballat. El teu estil és molt personal,molt curiós i m'has atrapat totalment. Felicitats! Una abraçada.

    Aleix

  • Carles Ferran | 08-05-2012

    una història sorprenent, irònica i divertida, la saga d’en Timu i els seus personatges secundaris iniciada a anteriors relats. Esbojarrada, imprevisible, una història de desastres i mitges compensacions d’un Forrest Gump casolà. Aniré seguint les desventures del pobre home.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: