Més val bona fam que bon recapte (4t i últim capítol)

Un relat de: Joan Delgado
12

— Ja era hora, merda! Em podries explicar que collons està passant a la carlinga...? És..., és un motí...? pregunta el comandant, pres d’excitació.
— No, no, rai... No es tracta d’això... Bé; una mica sí...; tot depèn de com es miri l’assumpte, respon el sobrecàrrec.
— Explica’t, hòstia! Què passa...?
— És que..., resulta difícil de resumir; serà millor que vinguis tu mateix i ens ajudis a posar ordre a la cabina de passatge. Vine, vine. Afanya’t... I dient això el sobrecàrrec escampa la boira sense esperar resposta del pilot.
— Però...?
El pilot, sorprès tant per la parquedat del sobrecàrrec com per la seva reacció, s’aixeca pesadament i decideix seguir-lo; això sí, enduent-se l’atordidor per descàrrega, per si de cas.
Només traspassar la porta de la cabina de pilotatge, quiet, mig ocult en la foscor de l’estret replà dels lavabos i ansiós per desfer-se de la responsabilitat que fins llavors no havia tingut cap més remei que assumir, el pilot troba el sobrecàrrec, que cortesament li cedeix el pas. I quatre passes i una gruixuda cortina de vellut més enllà tots dos queden a la vista dels passatgers que, en veure’ls, esclaten en una cridòria ensordidora.
— Què diables passa? pregunta novament pilot, aquesta vegada amb cara de pomes agres.
— Silenci si us plau, silenci, reclama el sobrecàrrec anticipant-se al comandant. Senyors, senyores, facin el favor...!
Les hostesses també contribueixen a tranquil•litzar els ànims comptant amb la valuosa col•laboració d'alguns passatgers.
— Si us plau, una mica de tranquil•litat; mantinguin la calma. Tot està sota control, assegura el pilot forçant el somriure i sense tenir ni idea del que té al davant.
Per fortuna els ànims s’asserenen i en menys d’un minut s'arriba a una calma relativa. El comandant, per fi, pot fer una ullada al seu al voltant i el que veu el deixa astorat; la carlinga, tota, està de potes enlaire; la majoria dels compartiments per a l’equipatge de mà es mostren oberts de bat a bat i són moltes les peces de roba que pengen per tot arreu i de qualsevol manera. Petites maletes i bosses de mà romanen desordenades pel passadís i entre els seients, algunes obertes i regirades amb poca traça; diaris esparracats, plàstics i papers de tota mena, sabates orfes, un maletí per a violins buit i esfondrat, set o vuit telèfons mòbils escampats aquí i allà, una crossa, una catifa, la tetera... La carlinga evoca el gran basar de Marràqueix instants després que un exercit de nens hagués celebrat una baralla de coixins; andròmines de tota mena, armilles salvavides inflades i abandonades, les mascaretes d’oxigen penjades, oscil•lant d’un costat a l’altre... Fins i tot hi ha un pernil a la vista que ningú gosarà reclamar.
I la imatge dels passatgers no resulta gaire més engrescadora; malament acomodats allà on bonament han pogut ficar-se, esperrucats, crebantats en la seva majoria... Espantats encara, però més tranquils i sobretot més silenciosos.
Des de la seva posició a l'alçada dels primers seients de primera classe, el comandant, la boca oberta i una expressió indescriptible, troba tres persones a la seva esquerra que semblen ferides o contusionades, totes elles instal•lades a les primeres butaques sota la cura d'una auxiliar. Tots tres es lamenten visiblement, sobretot un senyor d’edat avançada que té la cara envermellida i la boca inflada, morada i tremolosa. I en girar el cap a la dreta, en un racó, a la gatzoneta, magolat i amb el cap cot ficat entre els genolls i protegit amb les mans, descobreix un individu custodiat a curta distància per un passatger d'una corpulència més que notable.

— Podries explicar-me que passa aquí...? li diu el comandant al sobrecàrrec després d’alenar vàries vegades de forma manifestament contrariada.
— Veuràs...; no sé exactament com va passar però, tot indica que aquell individu del racó va agredir a aquell altre d'allà, el senyor gran que no para de lamentar-se, i tot plegat va donar pas a un tumult de considerables proporcions en el qual va intervenir gran part del passatge amb ànim de protegir l'agredit... A més, a dir d'algunes passatgeres i prèviament a l'altercat, el mateix individu s'havia dedicat a acorralar les senyores amb proposicions escabroses. Hem hagut de reduir-lo per la força, perquè la seva conducta era histèrica i agressiva en extrem. A mi m'ha vomitat al damunt; mira, mira... I el senyor que hi ha al seu costat i que el custodia és un policia marroquí que retorna al seu país després d'uns dies de vacances i que amablement s'ha ofert a col•laborar, conclou el sobrecàrrec la seva explicació mentre somriu a l'al•ludit en agraïment als seus serveis.

Finalment, després d'uns instants de reflexió entre el silenci expectant de tothom, el comandant es dirigeix al custodiat amb veu serena però enèrgica:
— A veure, vostè, aixequi's!
Jordi, intuint que el destinatari d’aquell manament només ell podia ser ell, alça lentament el cap i les cares de pomes agres que hi troba no fan sinó confirmar la seva sospita. S’aixeca molt a poc a poc, adolorit com estava en cos i ànima. Es troba confús i atordit i la seva cara és el mirall de la seva desesperació.
En la bogeria desfermada feia a penes no-res, Jordi havia estat atropellat salvatgement per una enardida multitud aerotransportada que el va moldre literalment a bastonades, i això no és cosa que ningú pugui passar per alt com si l’assumpte no fos amb el veí.
—Pot identificar-se vostè...? Sí, sí, vostè..., podria identificar-se? repeteix el comandant davant la mirada extraviada de l'interpel•lat.
Per resposta, molt lànguidament, Jordi fa mà a la butxaca interior de la seva americana i comprova, sorprès només a mitges, que ja no la hi duia posada.
—On para l'americana d'aquest senyor? va preguntar el sobrecàrrec, comprenent el que havia succeït.
Algú va localitzar una peça tota arrugada a terra, entre els seients pròxims als ferits, i la hi va oferir al sobrecàrrec. En efecte, era l'americana d’en Jordi i en el seu interior es va trobar la cartera, el passaport i el resguard de la carta d'embarcament, que van ser examinats pel comandant.
— A veure, senyor... Senyor Bragueta, li exigeixo una explicació.
El comandant es va quedar esperant davant el silenci de Jordi.
— Senyor Bragueta..., insistia el pilot amb un to veu educat però autoritari, estic esperant una explicació... L’hi exigeixo... Sàpiga vostè que...
— Bagueta, collons; Ba-gueee-taaa...! va respondre Jordi amb un crit mentre feia un bot i s’alçava com un esperitat.
—Sóc Jordi Bagueta, jo! Jordi Ba-gue-taaa...! I emplenant d’aire els pulmons va bramar, —i us penso ficar un puro de caldiós...! A tothom...! Criminals! Assassíiins...! Aquest avió és una meeerda; tot plegat és una autèntica merda... I em cago en la puta mare d'aquest moro d'aquí, que no ha parat d’estomacar-me... I d’aquella, sí, sí, la gorda; l’enanaaa... I del vell dels collooons... On s’ha ficat el vell? Que l’escabetxooo...!
I no hi va poder continuar; el comandant li va propinar una esfereïdora descàrrega en el pit amb l’atordidor que el va fer xisclar i agitar-se com un posseït.
Però sorprenentment no hi va caure, en vista de la qual cosa Jordi es va guanyar una segona descàrrega que, ara sí, el va fulminar a l'instant.

13

El comandant es va dirigir a la cabina de pilotatge i després de reflexionar durant una breu estona va a comunicar a la base de Morón el que havia succeït a bord. Per fortuna, va informar el pilot, no es tractava d’una amenaça de segrest ni de cap altra mena, però la presència d’un agitador a bord havia fet necessari l’ús de la força per reduir-lo, amb el resultat de diversos ferits que necessitaven atenció mèdica.
L'alarma terrorista fou desactivada per a satisfacció i tranquil•litat de tothom i l'avió fou escortat fins a la base, on l’esperaven diverses ambulàncies i un furgó de la Policia Nacional que es faria càrrec del detingut. Tanmateix, a la vista del lamentable estat en què es trobava Jordi, es va decidir traslladar-lo en ambulància fins un centre hospitalari, on fou ingressat sota custodia policial.
Per a desgràcia seva, vint-i-quatre hores més tard Jordi despertaria a l’habitació de l’hospital i amb la ment encara nuvolosa i sense tenir ni idea del que deia deixaria anar les seves primeres, imprudents i trèmules paraules: jo només volia que la brasilera em fes una mamadetaaa...
Només comentar i molt breument, que no li va caldre més per a guanyar-se l’animadversió i el menyspreu unànime de l'equip mèdic que l’atenia, format exclusivament per dones. Però això i el que més tard s’esdevindria són figues d’un altre paner.
I així fou com el bo d’en Jordi Bagueta va fer el seu primer i últim viatge en avió: espantat primer, excitat més tard, humiliat i salvatgement apallissat després i finalment abandonat a mig camí en mans d'un equip mèdic de sàdiques filles de la seva mare, abans de passar a disposició judicial i acabar amb els seus ossos a presó preventiva.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: