Feu-me forat, que vinc...!

Un relat de: Joan Delgado
Avui, de bon matí, he estat involuntari testimoni d'un fet sorprenent. Un individu ha creuat el carrer de manera sobtada i ha estat a punt de ser atropellat. Tot plegat ha succeït al carrer Santa Eugènia i fins aquí res que malauradament no passi cada dia. El que ja se surt del normal és com ha passat; resulta que el paio ha aixecat una mà oberta en direcció a una furgoneta i, sense més, allà que s'ha llençat...! I tot això a no més de vint o trenta metres d'un pas de vianants regulat per semàfor. Com a excusa davant l'escàndol que li ha muntat el conductor de la furgoneta ―m'imagino i no és per a menys, que el seu cor déu haver estat a punt de fugir-li per la boca a causa del xoc―, l'inconscient cridava que ja li havia advertit prèviament. I és claaar; vet aquí que per això aixecava la mà...!

En descàrrec seu l'estúpid cridava que ell passava així i sempre li cedien el pas. Sí senyor; teníem al davant tot un cavaller que atura el tràfic quan li ve de gust creuar el carrer! Talment; i a qui no l'agradi que no miri! I l'eixelebrat es vanagloriava del seu comportament com si hagués estat la cosa més natural del món. No érem més de tres o quatre els presents en aquell moment però, tots, d'una forma o altra, li vam dir que era un carallot de l'hòstia i un pocasolta. Però rai; perquè vista la seva reacció molt em temo que l'estúpid repetirà de nou.

Duc una estona pensant en aquest assumpte i francament, no encerto a imaginar què collons hi ha en el cervell d'aquesta classe d'individus... I és que essent l'estupidesa crònica un hàbit tan car ―perquè l'estúpid de mena acaba pagant un alt preu per la seva fita―, em resulta difícil d'entendre que aquesta manera de ser pugui arrelar tan profundament entre determinada gent i que, no contents amb això, molts perseverin amb esforç digne de millor empresa.

Com s'explica aquesta peculiar manera de ser...? I el que és més important, té remei?

Davant la primera pregunta no puc sinó remetre'm a les Lleis Fonamentals de l'Estupidesa Humana del professor Carlo Cipolla, on qualsevol interessat podrà trobar respostes esclaridores. En canvi l'experiència em diu que buscar remei a l'estupidesa ha de ser tasca gairebé impossible, i això a pesar que la idiotesa recalcitrant deixa petjades tan profundes en l'infeliç de torn que acaba determinant el signe de la seva vida.

És cert que hi ha ficades de pota les conseqüències de les quals no solen resultar greus i que podrien ser fins i tot útils si es fes una lectura apropiada de les mateixes. Suposo que parlen d'això, quan diuen que es pot aprendre de les pròpies equivocacions. Però tampoc no cal deixar-se enganyar, perquè els grans errors són en general nefasts i les seves seqüeles acaben essent irreparables. I amb més raó, és clar, si la causa està en la neciesa de qui els perpetra.

També és veritat que la majoria de les vegades els errors podrien evitar-se si qui els comet estigués en condicions de sostreure's a les influències d'aquells que l'envolten doncs, segons diuen els entesos, l'entorn pot arribar a influir sobre la persona fins el punt de fer-li admetre com a vàlids patrons de comportament que en altres circumstàncies consideraria inadequats o fins i tot perversos. Seria aquest, el supòsit del toix d'aquest matí? Ens trobaríem per ventura davant una pobra víctima que viu, que xapoteja diguem-m'ho així, en un món de tabalots a la influència dels quals li és impossible sostreure's? Sigui com sigui hauria de ser un món, aquest, on les visites als cementiris serien el pa de cada dia, suposo.

Potser i en descàrrec seu podríem recordar que al cap i a la fi tothom s'equivoca. I bé; en efecte, així és la vida... Però tanta veritat hi ha en l'acabat de dir com en afirmar que uns s'equivoquen molt més que altres, oi? Resulta difícil d'explicar perquè però, algunes persones arriben a manejar-se en el seu constant destarotament amb una naturalitat sorprenent, com si el malendreç formés part de la seva manera de ser. Com..., com si haguessin adquirit aquest hàbit després de dura i onerosa contesa i es trobessin orgullosos de l'estupidesa autodestructiva que els duu a prendre decisions errònies, una rere l'altra. I tant és així que l'error arriba a ser un estat de consciència per aquesta mena d'individus i si en el món animal la tossuderia en l'erro es paga amb la vida, aquesta gent sol pagar-lo amb una vida esquitxada de fracassos, una cosa que segons com es miri acaba sent un càstig força més cruel... És només qüestió de temps.

Comentaris

  • Incògnites [Ofensiu]
    kukisu | 21-08-2011 | Valoració: 10

    Penso que aquests individus realment persegueixen una notorietat enfront dels altres amb la seva conducta incívica i estrafolària que acaba portant-los a una vida moltes vegades marginal. Si no, com podríem pensar fa uns anys que caldria posar i dir pels altaveus avisos a les estacions del metro demanant que no baixin a les vies?
    De tota manera la mare deia que abans molts anaven a Sant Boi (sanatori) i ara sembla que es troben escampats pels carrers i les cases, vivint com poden les seves alteracions amb quatre pastilles que els recepta la SS. Això sense parlar de les addiccions...
    Un relat interessant i ben escrit!

  • I segur que s'ha quedat tan tranquil![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-08-2011 | Valoració: 10

    I és que en aquests casos el més curiós és que l'infractor es queda tan tranquil i tu i les persones que ho han vist, començant pel propi conductor, segur que encara esteu encesos. Girar la truita de la consciència és tan, tan difícil! I espera, crec que l'estupidesa va a més i en alta velocitat. Una abraçada.

    aleix