Més val bona fam que bon recapte (2)

Un relat de: Joan Delgado
3

Primer avís d’embarcament per al vol AM 804 amb destinació a Rabat...!

―Hòstia, el meu!

En escoltar l’advertiment, Jordi surt del seu embadaliment com si hagués rebut un got d'aigua freda en plena cara. ―Porta vint-i-dues, sembla que han dit...―. Excitat, li falta temps per mirar el seu rellotge. Resten encara trenta minuts abans que no s'obri el control però, tanmateix ell prefereix posar-se a la cua; de fet, la hi encapçalarà. Gràcies al cel continua en estat de gràcia i les cames el duen fins a la porta d'embarcament sense que el seu espantat estat d’ànim oposi la mínima objecció. Bon símptoma.

No obstant això Jordi es troba rar perquè..., tot plegat està molt lluny de ser normal. Francament, és com si la seva ment i el seu cos s'haguessin desdoblat i anessin per vies distintes. Paral•leles però distintes. L'efecte de la pastilla sens dubte; altrament, què hi podria ser?

Jordi es nota distant; se sent aliè, desconegut. Les seves maneres semblen les d'un autòmat, la por no el paralitza i els seus gestos no delaten la processó que duu ben a dins, com adormida. Ningú no diria, en veure'l, que no és el veterà col•leccionista de milles que aparenta ser. I per si això no fos prou, experimenta una continguda alegria, extravagant i postissa a la vegada, que tapona qualsevol escletxa a les emocions i evita que les seves aprensions es desbordin i arruïnin el seu important viatge de negocis. Màgiques, las pastilles. Verdaderament màgiques.

Però, no n’hi ha res que sigui per sempre. El temps passa inexorable i és clar, la cua creix i creix per moments... I a mesura que s'aproxima el moment fatídic de l'embarcament Jordi es va trobant cada cop més incòmode, més molest... ―Els membres de la tripulació tenen la culpa; ells i només ells...!― Igual és l’efecte de les píndoles, que comença a evaporar-se.

Els tripulants eren set i conforme anaven arribant es concentraven davant la porta d'accés al finger, a tan sols un parell de metres de Jordi, formant primer un i després dos grupets que des del primer moment no han deixat de xerrar i riure animadament davant els seus nassos. I això en opinió seva és intolerable de totes, totes. Sí; perquè tal i com ell veu les coses no n’hi ha res, absolutament res que pugui justificar l’exhibició pública d’alegria d’aquells babaus. —Quina impudicícia...!

Jordi se sent ofès. La cara se li descompon i l’estómac se li regira d’aprehensió i vergonya aliena. Nota que l'aire se li fa irrespirable i que els seus esforços per evitar que el cor se li acceleri resulten del tot inútils. —Merda de gent—, rondina entre dents... Però, per damunt de tot Jordi se sent enganyat perquè, en el seu imaginari, la tripulació d'un avió sempre havia estat gent responsable, seriosa, aguerrida... I què és el que es trobava en el dia de la seva estrena...?

— Déu del cel, la meva vida en mans d'un grapat de capsigranys... No, això no pot acabar bé, gens bé...―, se li escoltarà xiuxiuejar repetidament mentre, capcot, es mira els cordons de les sabates negant amb el cap una vegada rere l’altra.

Conscient que la seva incomoditat anava en augment i que arribaria a ser insoportable, Jordi decideix girar-se d'esquena als tripulants amb la gens dissimulada intenció d'ignorar-los. A canvi, tant hi fa, quedarà exposat al grup de desconeguts que l’hauran d'acompanyar en aquesta desgraciada aventura. Potser observant-los pugui trobar raons que ara no té per a no cedir a la irracionalitat, pensa amb bon criteri.

Llavors, Jordi descobreix una formació arrenglerada de mig centenar de persones, segurament més, entre les quals identifica un bon grapat d'homes de negocis d’aspecte avorrit, ben bé com ell mateix, tots uniformats. I alternant aquí i allà, barrejades entre els anteriors, pot comptar vuit o deu parelles, gairebé totes de mitjana edat, alguna amb fills adolescents... I desdibuixant la cua i fent més aldarull del que seria raonable, observa també un nombre indeterminat de joves que viatgin plegats o no, és pràcticament segur que baixen al moro.

Però el bo i millor de tot és que allà, al fons, rematant la cua, localitzarà la massissa. Sí..., és ella, inalterable, envoltada per tres o quatre aspirants que somriuen càndidament mentre exhibeixen orgullosos tota l'estupidesa que és capaç d'atresorar qualsevol mascle curt de gambals i malgrat tot pagat de sí mateix. Llavors Jordi va recordar l’enigmàtica mirada de la sala d'espera i... Després de rumiar-s'ho un moment es va decidir a mirar-la de fit a fit en un repte que, ben bé que s’ho temia, potser queia fora de les seves possibilitats. Però qui no arrisca mai no guanya, va pensar i amb tota raó.

No gaire més tard, animat pel que va interpretar com a gest prometedor per part de la noia, Jordi es va ficar la mà a la butxaca de l’americana i sense abaixar el cap ni treure-li la vista de sobre a la seva pressa, va agafar el potet dels tranquil•litzants. Tot seguit, amb un sotil i nerviós gest mil vegades repetit des que va arribar a l’aeroport, estirà gràcilment els braços, prou per fer que els punys de la camisa sobresurtin una mica sota les mànigues de la jaqueta, i va començar a jugar amb el potet llançant-lo amunt i avall amb la mà esquerra ―tres, quatre vegades potser. Després el va sacsejar suaument, a la manera d’un sonall, abans de desenroscar-lo amb estil... I mentre sostenia el tap, pres pels seus dits menut i anular contra el palmell de la mà dreta, amb l’índex i el cor va sostreure la pastilla de les nou i amb estudiada parsimònia la hi va dipositar al damunt de la seva llengua.

Jordi, cara de pòquer mentre assaboreix una profunda sensació d'autocomplaença, esperarà que la píndola estigui prou humida abans de mastegar-la. Error... Un esclat d’intensa amargura li deixarà la llengua tumefacta durant més d’un quart d’hora però, què importa? Un mal trago el té qualsevol a la vida i, en tot cas, tampoc no se li presentarà ocasió de dir res durant una bona estona.

4

L'hora de la veritat. Una amable i somrient auxiliar s’acosta a Jordi i el convida a passar per un estret passadís articulat. Però ell no respon... No hi pot. En aquests moments Jordi no és més que un pocatraça adornat per un estúpid somriure. Un tros de fusta en resumits comptes.

A la vista del desconcert d’aquell home, l'hostessa va decidir arrencar-li de la mà el passaport i la targeta d'embarcament per a fer les comprovacions de rigor. I sense perdre temps, amb experimentada diligència, la empleada va introduir els documents a la butxaca de la seva americana i el va empentar suaument cap endavant per a deixar-lo sol davant les seves pors.

El que succeïa era previsible. En escoltar l’hostessa, Jordi, de sobte, va sofrir un xoc que el va trasbalsar de dalt a baix, una transformació radical que el va deixar sumit en una espècie de trànsit cap el no-res. Sense saber-ne com, es va sentir envaït per una intensa sensació d’aprehensió, de temor recelós davant el que va intuir com el principi d'una catàstrofe. Va percebre amb espantosa claredat com el seu cap s'enterbolia primer i es bloquejava després, i res no podia fer per evitar-ho. En aquells instants no tenia capacitat de reacció i la seva voluntat era nul•la. I tampoc funcionaven els seus sentits; un xiulet sord i intens li negava l’oïda i la vista s’havia esborronat per complert. Jordi era pres de sí mateix; i cada símptoma i cada reacció física o emocional es precipitava davant seu, inevitable, ben bé com una cataracta. Talment com si tot plegat hagués estat fet gràcies a les males arts.

Amb tot, el destí no va voler que el nostre home sucumbís a la por aquell dia i en aquell moment, justament a l’entrada del finger. Per fortuna, passats aquells primers instants de paràlisi mental, titubeigs i pors, Jordi va descobrir tot meravellat que les seves cames i braços començaven a respondre amb admirable prestesa a quantes instruccions hi anaven rebent. Resultava desconcertant... No era ell qui manava i malgrat tot la màquina responia.

Fou una cosa en veritat extraordinària; insòlita entre l'insòlit. Jordi, mancat d’autèntica consciència del que succeïa al seu voltant, es va trobar travessant aquell passadís plegable engalvanit ben bé com un zombi fins arribar a la porta de l'avió, i tot amb una serenitat i una temprança dignes d'encomi; prestades, deixem-ho clar, però no per això menys encomiables. Una vivència realment sorprenent i sens dubte mereixedora de ser documentada pels experts.

Tot just posat el peu a l'avió i pres encara d’un atordiment més que notable, Jordi es va veure assaltat per un jove engominat que li va sortir al pas des del no-res exhibint unes maneres recarregades, gairebé noucentistes. Aquell jove va insistir en acompanyar-lo fins al seu seient i un cop allà li va prendre la gavardina i el maletí per a col•locar-ho tot en el compartiment per a equipatges de mà. I no content amb això, abans d'anar-se'n va insistir en què prengués una andròmina que recordava un coixí de fireta i el fes servir per a posar-se còmode.

Bé Jordi; ja hi som. A primer cop d’ull l'aspecte de la cabina li fa venir al cap el tren de gran velocitat. Viatja en primera classe i per començar no se sent tan estret com havia escoltat a dir. Els seients són amplis i còmodes i estan col•locats de dos en dos, amb prou espai per a les cames, per a moure’s amb certa facilitat a fi de comptes. Li ha tocat finestreta, a la sisena fila, a un parell de metres del panell que divideix la cabina de passatge de l'avió en dues classes. Tots els passatgers de primera seran acomodats de manera similar i a continuació es donarà pas als de classe turista que, com sempre, entraran a patolls. Per a quan això succeeix Jordi ja era un pobre entabanat, quietet a la seva butaca, la vista fixa en el seient davanter i les mans plegades sobre la falda. El seu cap és una peixera sense peixos i sense aigua i la seva ment una làmina en blanc.

5

— Hola...!
Amb més aclaparament que sorpresa Jordi alça i gira instintivament el cap i es troba amb ella.
— Hola...―, respon amb veu baixa i entretallada però gratament impressionat. —Déu del cel, quina vergonya―, pensa a l'instant, fixant novament els seus ulls en el seient davanter. ―Mecagüenlostia―, es lamenta tot desconsolat.

Per a desgràcia seva, Jordi experimenta ara la sensació inversa a la soferta fa una estona, quan el seu cos responia amb diligència als seus interessos desconnectat de qualsevol albirament sentimental per part seva. Els seus músculs, en aquests moments més que entumits quallats, es neguen a respondre als seus ordres i tampoc no pot impedir que les seves emocions s’escapin atropelladament del congelador i es posin a ballar febrilment. ―Merda de pastilla―, insisteix en lamentar-se, callat i fotut. ―Què farà, que una dona com aquesta hagi d'anar a Rabat?, es pregunta tot intrigat. Fotuda pastilla...―

Però no tindrà temps per a res més per què el discurs enllaunat del comandant interromp per igual càbales i malediccions i capta momentàniament la seva atenció. Anuncia l'imminent enlairament entre altres dades rutinàries i recorda l'obligatorietat de cordar-se el cinturó.

Tot esperant el pitjor Jordi busca lentament la finestreta amb el cap i observa, amb horror, com l'avió inicia la lenta carrera que el durà a la pista d'enlairament. Comença el calvari. Ha arribat l’hora de la veritat. L'ànima se li ha fet miques i es troba tan afectat que ni tan sols és capaç d'empassar saliva. La reacció és inconscient i sense reparar en res ni en ningú Jordi s'aferra als braços de la butaca i amaga el coll entre els muscles, com una tortuga; després posa els ulls en blanc, doblega lleument el tors, ajunta els genolls i comença a cantussejar perceptiblement. El tropisme aeri acabava de nàixer.

L'extravagant conducta de Jordi deixarà perplexa a la seva veïna de seient. —I ara! Però... què hi fa, aquest?― Pensa en veure’l tot arraulit, reparant immediatament en el costat còmic de la situació. ―Aquest paio està cagat de por―, conclou.

I la dona no va gens desencaminada en el seu diagnòstic perquè el menys feridor que pot dir-se del nostre amic en aquests moments és que sembla un nen espantat.

— Hola; holaaa...― Després de dubtar per uns instants la curiositat el fa cedir i Jordi acaba entreobrint l'ull esquerre per a trobar-se una mirada amigable a dos pams de la cara.

— Hola; que va tot bé...? Em dic Laura; sóc brasilera, saps? Et veig una mica apurat, puc ajudar-te d'alguna manera…?
— No, no cal, em trobo bé... Una mica tens, és veritat, però bé...
— Doncs en veure’t ningú no ho diria...

Reparant en la ridiculesa de la seva actitud Jordi relaxa una mica les espatlles i es decideix a estirar el coll a poc a poc. I no trigarà gaire en redreçar l'esquena i separar els genolls..., però per res del món soltarà els braços de la seva butaca; continuarà engrapat com si d'això depengués la seva vida. L'avió accelera, ja en plena carrera d'enlairament, i encara que el soroll i la vibració se li fan insuportables Jordi resisteix la temptació d'encongir-se. No obstant això la seva resistència no passarà de testimonial perquè quan l'avió aixequi el morro tornarà a arrugar-se com un cuc i recorrerà de nou als cantussols.

6

— Però, què hi fa...? Per què s’agafa les tetes...?― Des de la seva forçada postura Jordi no ha trigat gaire en girar lleument el cap, just el que cal per poder observar la seva veïna de reüll, i el que ha vist l’ha deixat astorat.

Dreta com un pal en el seient i el cap lleument inclinat cap enrere, Laura se sosté fermament els pits amb les mans, amb naturalitat però, talment com si això fos la cosa més corrent del món. La colpidora imatge de la brasilera engrapada al seu pitram resulta d’allò més pertorbadora per en Jordi, d’allò més desassossegant.

— És que vol evitar que el tracaleig...?

Els instants de perplexitat que van seguir van multiplicar per mil l’interès de Jordi per la seva inquietant companya de viatge. I el primer que l’hi va passar pel cap fou pensar que potser totes les dones que viatjaven en avió feien el mateix; al cap i a la fi ell no tenia la mínima experiència en aquesta mena d’assumptes…

— El tracaleig... Però, quina idea tan absurda!, pensa immediatament. Quina raó justificaria una conducta tan ridícula...?, conclou.

Laura, ni de bon tros aliena a la fixació de Jordi per la seva anatomia, decideix concedir-li uns instants de gràcia i finalment opta per agitar varies vegades la mà oberta davant els seus ulls, amb l’expectativa de què reaccioni i guardi les formes. Però rai, ell continua encongit, tombat lleugerament cap a la seva veïna de seient i amb el nas a penes a un pam dels seus pits.

Finalment, observant que el seu veí continuava embadalit i no reaccionava al seus gestos, la noia se li va acostar i li va dir alguna cosa a cau d'orella que Jordi, en el seu embadocament, no va encertar a escoltar a la primera…

— Perdó; em sap greu però, què em deies…?― s'atreveix a dir per fi, alçant la mirada de l’escot.
— Que me les acabo d'operar...
— Com...? El què…?
— Les tetes, home; me les acabo d'operar.

En acabar d'escoltar la brasilera Jordi va quedar aclaparat, estupefacte. No dirà ni ase ni bèstia i sense més ni més es limitarà a somriure tímidament i apartar la vista de la magnètica pitrera de la seva veïna. I en girar el cap a la finestreta descobrirà tot meravellat que l'avió sura sobre un mar de núvols.

Tot plegat ha fet que Jordi hagi viscut una experiència única i pugui constatar dues coses: la primera és que pot volar sense morir-se de por. És fantàstic i tot l'hi ho deu a la brasilera; a les seves boniques i operades tetes molt en particular. I la segona és que... Sí, la primera pensada fou la bona: era el tracaleig.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: