El greuge (pròleg)

Un relat de: Joan Delgado
Hi ha qui diu que el destí no existeix, que tot plegat és una faula més pròpia de dropos intel•lectuals que de gent amb quatre dits de front. Diuen que això que convencionalment en diem destí, en el fons no és més que un grapat de llocs comuns manejat des de temps immemorial per gent conformista o amb tendència a fantasiejar; en el pitjor dels casos, acaben, tot es redueix a una simple argúcia utilitzada amb la més enverinada de les intencions per engalipadors de qualsevol mena i condició.

Estúpids...
Agradi o no el destí és omnipresent i modula al seu capritx el dia a dia de tothom; i no és qüestió de marejar l'assumpte sinó de rendir-se a les evidències...
Descreguts, cagadubtes...; en realitat no teniu ni idea del que en parleu.
Al contrari del que la gent pensa la qüestió és d’allò més senzilla; al cap i a la fi el destí ve a ser com un joc; ara bé, es tracta d'un joc amb algunes peculiaritats que el fan del tot incomparable a qualsevol altre. Per començar és l'únic joc al que val la pena jugar i també l'únic del que tant si et plau com si no, ja no en podràs escapar un cop hagi començat.
El destí funciona com un mecanisme de rellotgeria el desenllaç del qual depèn de forces que incideixen sobre un pèndol que, en certa manera, oscil•la a imatge i semblança del cèlebre pèndol de Foucault. En tots dos casos realitat i aparença es confonen en demostració d'un principi que no admet apel•lació: el principi de la inèrcia. Aquí és on cal buscar la clau de volta de la qüestió.
En el supòsit foucaltià la inèrcia fa oscil•lar un pèndol suspès a una determinada altura i mentre això succeeix la trajectòria del mateix va experimentant canvis graduals que són atribuïts a la rotació de la terra. Un engany dels sentits perquè tant per tant és la terra la que es mou sota el pèndol, la trajectòria del qual, per altra banda, roman sempre inalterable.

En el nostre joc succeeix si fa no fa el mateix; aparença i realitat es confonen i tot plegat permet experimentar el miratge del lliure albir. Però els miratges, per captivadors que puguin ser, no poden fer-nos perdre de vista el principi de realitat, aquell que permet constatar que només hi ha un fet incontrovertible en tota existència humana i que no és cap altre que el de ser una tossuda trajectòria cap a la mort. Tot el que s’aparti d’això és pura amenitat, pur artifici.
En el primer alè de vida de cada individu el destí fa l'empenta inicial al pèndol i a partir d'aquest moment la inèrcia s'encarrega de mantenir la seva oscil•lació en una trajectòria tan invariable com fatalista. La resta poc importa; només és rellevant en aparença.
Però hi ha més, perquè en aquest joc secular tothom té assignat un paper de predador o de presa que és mantingut ocult en un sobre tancat i fora de l'abast de l’interessat. Això, justament això és el que fa d'aquest joc quelcom d’especial i únic, perquè mai no se sap el rol que acabarem representant els uns i els altres sobre l'immens escenari que és la vida fins que els fats, l'atzar o, digueu-l’hi com vulgueu..., se’n encarrega de revelar la teva naturalesa i posar-te cara a cara amb tu mateix, amb el teu destí... Llavors, només llavors se t'oferirà l'oportunitat d'obrir el sobre..., perquè serà llavors, que el joc començarà de veres.

--- o --- o ---

Hi va haver una època en què res no hi havia que fos impossible per a Benjamí Canut. Tanmateix, ara, vist des de la distància que ens permeten els anys, sembla mentida que una cosa així hagi pogut succeir mai. La seva inesperada boda amb Ester Casimir fou la fita culminant d'un recorregut personal sorprenent i estrany a la vegada; i a més la pública afirmació, en el camp professional, de que en Benjamí ―qui l’hagués dit quan va començar a treballar a l’Empresa― apuntava alt, molt amunt.
Sigui com sigui el pas del temps s'ha encarregat de demostrar que les coses poques vegades són el que a primera vista semblen i aquelles noces, en veritat, acabaren essent un punt d'inflexió en la seva sorprenent trajectòria; el primer i potser el més important dels que haurien de venir abans que en Benjamí no s'enfonsés definitivament en el fang. Però, és clar, ni el propi Benjamí ni ningú en realitat podia haver-ho sospitat aleshores. De fet i com succeeix tan sovint, ell seria l'últim a assabentar-se de les raons que truncaren la corba ascendent de la seva carrera, quan la seva caiguda en desgràcia ja no tenia remei.

Comentaris

  • faules[Ofensiu]
    Onofre | 27-01-2016 | Valoració: 10

    Per cert, sabieu que s'acaben de publicar per primer cop la re-interpretació de les faules de Fedre en català?
    ISBN 978-84-94483-92-9
    a
    www.arolaeditors. com

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: