Més val bona fam, que bon recapte (1)

Un relat de: Joan Delgado
1

Jordi Bagueta és un home normal que duu una existència absolutament normal, gairebé anodina. De fet, podria dir-se que respon fil per randa al prototip d'home corrent en qualsevol aspecte d'això que s’ha convingut a dir un estil de vida burgès, si no fos perquè algunes peculiaritats del seu caràcter li confereixen... Com explicar-ho...? Sí, li confereixen certa singularitat. Us faré cinc cèntims: Jordi acaba de fer els quaranta-quatre i tot i que resulti difícil de creure es disposa a pujar a un avió per primer cop a la seva vida.

El cert és que el bo d'en Jordi pateix una fòbia irrefrenable a volar però..., ai las! Aquesta vegada no ha pogut fer res, absolutament res per evitar-ho. Ves per on, la mala fortuna ha arrufat el nas i no li quedarà més remei que anar a Rabat, on se li ha concertat una cita amb un alt funcionari del Ministeri de Comerç del Marroc per intentar aplanar el camí a la introducció en el mercat d'aquell país d'una línia sencera de productes de la seva empresa. Bagueta ocupa un lloc intermedi a l'estaf de la mateixa; és sots-director comercial i això l’obliga a viatjar amb relativa freqüència, encara que mai, fins ara, s'havia vist en situació tan compromesa. Com a responsable del mercat interior Jordi acaba sempre els seus viatges en algun punt de la península, de manera que opta per desplaçar-se en tren o en el seu propi cotxe en funció de la distància. Mai en avió. Però ara que el director comercial es troba indisposat l’haurà de substituir tant si li ve de gust com si no.

Fou saber que hauria de reemplaçar el seu cap i Jordi va descobrir el que significa que et caigui el món al damunt. De tot plegat ja fa un parell de dies i a dir veritat no l’hi van deixar cap més alternativa. Impossible negar-se; com arriscar-se, en una situació de crisi com l'actual...? A l'empresa no ho entendrien i, ves a saber, igual aprofitaven l’avinentesa per començar a pensar en un altre de més jove per reemplaçar-lo. Jordi és conscient que a la seva edat no pot permetre’s assumir cap risc que suposi una amenaça per a la seva carrera professional.

— Aixecacamises de merda...! Dropo malgirbat...! Quan cal anar a Brussel•les, a Londres o a Ginebra sempre tens la maleteta a punt. Però és clar, ara cal anar a Rabat i ja ho veus, «el senyor director comercial es troba delicat de salut...». Quina casualitat...! Rabat no té glamur, suposo. I ell sap perfectament que jo no puc volar; que mai no ho faig...
— Grandíssim fill de puta; ja ho sabia jo que un dia o altre me la hi jugaries... Mai no he estat sant de la teva devoció, oi...? L'any passat ja vas tenir el bonic detallet de comentar-li al director general el meu assumpte amb aquella noia de comptabilitat. Què hi volies...? Sóc solter, jo. I a més, encara que no ho fos, què collons t’importa a tu el que jo faci de la meva vida privada, sicofanta malparit...?
— ...I és que tots aquests mamaciris de l’Opus són iguals. I aquest és dels pitjors; només s'allunya del tuf de les sotanes per a remenar-se-la a soles o per anar-se de putes. I el cap de virolla pensa que la gent és idiota. Hi deu creure que ens xuclem el dit... Com no deixi de fer-me la guitza un d'aquests dies truco anònimament la seva dona i l'hi explico de quin peu calça el seu homenet...
— Ara, el cabronàs estarà gaudint de la situació; hi posaria la mà en el foc.

Plantat a l'aeroport des de l’alba, Jordi no ha deixat de clamar al cel i maleir el director comercial, per activa i per passiva. Però ja n’hi ha prou de romanços; ha arribat l’hora de la veritat i el que cal ara és apel•lar a la cordura i superar l’ansietat... Cal entendre’l malgrat tot. Al cap i a la fi Jordi no és més que un home dominat per la por. Des que va saber que hauria d'anar a Rabat no ha pogut aclucar l’ull i a penes no ha menjat res. Segurament per això el seu estómac sembla una formigonera després de dos dies a base d'infusions relaxants... I el temps, que no passa; a penes han tocat les vuit i l'espera en el hall de la nova terminal se li està fent eterna.

Però Jordi ho intenta... En l’enèsima temptativa de fugir d’estudi, el nostre amic sembla totalment capficat en un assumpte en aparença banal; no pot entendre que si el vol està programat per a quarts de deu, calgui estar a l'aeroport amb tres hores d’anticipació... Tres hores...! Si més no, això és el que li va dir la secretària del director comercial en lliurar-li els passatges d’avió i la reserva de l’hotel... Mira que si... Filla de... Com descobreixi que m’ha pres el número me les pagarà així que hi torni.

La gavardina curosament doblegada sobre el seu avantbraç esquerre i el portafolio a la mà dreta, Jordi està a punt d’entrar al lavabo per tercer cop...

— Serà possible...? Per què caldrà matinar tant...? Mira-t’ho com vulguis però resulta ridícul, estúpid... Totalment innecessari... Cagüen..., hi arribes, factures la maleteta i apa! Fes-te fotre a la sala d'espera durant més de dues hores... I ara no puc passar-me de les infusions al cafè; després d'una nit en blanc i tanta til•la només em caldria una repremuda enmig d'un atac de nervis.
— I si no m’erro aquesta és la tercera vegada que pixo en... en menys d'una hora.

Després d’assegurar-se que no n'hi ha ningú més als serveis, Jordi deixa reposar el maletí sobre el primer rentamans que troba sec i sense perdre'l de vista es disposa a alleujar-se a l'urinari més proper, alçant i tirant cap enrere el braç que sosté la gavardina per evitar qualsevol accident. Se'l veu còmode; maneja amb una sola mà, com un torero, mentre repeteix maniobra per tercera vegada amb el gest airós i fins i tot elegant que correspon a la soltesa adquirida.

Jordi no entén per què li fa por volar. És quelcom irracional que l’oprimeix des que en té ús de raó. No s’ho sap explicar; no pot... Els seus germans volen. Volaven el seu pare i la seva mare —que al cel hi siguin. Volen els seus companys de feina, els seus veïns, els seus amics... Joder, és que vola tothom...! Llavors... perquè ell es caga de potes avall només de pensar-hi? Jordi sap que volar és segur i que no passa absolutament res. Res de res! Què passa, llavors, que ni vola ni deixa de torturar-se...?

Tanmateix han estat tantes, les vegades que s'ha interrogat sobre aquest assumpte intentant fixar la idea en el seu cap a còpia de sentit comú que a hores d'ara troba absurd i una pèrdua de temps tornar-hi. Prendrà el fotut avió i afrontarà i superarà qualsevol resistència. Ho farà, i punt; peti qui peti. I a la merda la resta...! Devia d’haver adoptat aquesta actitud fa molt de temps.

L’amargura del moment el fa recordar aquell dia, quan va tenir valor per posar-se en mans d'un especialista. Deuen d’haver passat set o vuit anys, d’això. I tampoc oblida que arribat el moment de dur a la pràctica el que havia après sobre el paper, s’ho va deixar estar, acovardit... Ara es penedeix i es maleeix per això.

Quan va saber que devia anar a Rabat a Jordi li va faltar temps per anar a veure al seu metge. El doctor, un vell amic cansat de parar orella a les seves manies, el va escoltar rutinàriament i va acabar per receptar-li unes pastilles que a dir dels millors especialistes en la matèria obren autèntics miracles, li va assegurar. De portes endins però, el metge pensa que tot plegat és foc d’encenalls. El que de debò necessita Jordi és relaxar-se, centrar-se en pensaments positius i deixar-se de galindaines; i no se va estar de dir-l’hi abans que no marxés. Era el consell d’un amic, més que d’un metge.

Anit, abans d’anar-se’n al llit, Jordi es va prendre la primera píndola i aquest matí, amb l’aurora, la segona. El doctor va insistir en què calia deixar un interval de tres hores com a mínim entre una presa i la següent, així que s'empassarà un altre tranquil•litzant tot just abans d'embarcar.

I una mica màgiques sí que semblen, les pastilles, perquè a dir veritat es troba tan relaxat que té la sensació de moure's i fer-ho tot al ralentí. Qui li ho hauria dit, oi...? Jordi se sent bé, sorprenentment bé per a estar a punt d’abordar el primer avió de la seva vida. Però en aquest món ningú no regala res i cada cosa té el seu preu, fins i tot la més insignificant. Què dir llavors, si com en el cas d’en Jordi, del que es tracta és d’un pessic de felicitat, de benestar...? No hi ha dubte: la pastilla ha fet el seu efecte i això el tranquil•litza. La torna és que la calma mecànica dels seus moviments i la insipidesa del seu rostre conviden a pensar que Jordi és idiota de mena a primer cop d’ull.

Altrament i per acabar-ho d’arrodonir, la simplicitat dels seus pensaments ―“joder, tinc la boca seca...; hummm, vaja, sembla que torno a tenir ganes de pixar”― no fa sinó confirmar aquella idea. Però en el fons Jordi no es deixa enganyar i el seu subconscient es manté ben alerta; ell sap que la por està fortament instal•lada en el seu cap i desconfia...

2

Les nou tocades. Després de vagar per la terminal avorrit com un mussol, ja fa estona que Jordi, recordant el seu amic, s’esforça per imaginar alguna cosa positiva en què concentrar-se. Però res no l'ajuda; per començar es troba malament acomodat en una bonica cadira de disseny, d'aquelles que agrupades en fileres ocupen la part central de l'espaiosa i mig buida sala d'espera de la zona d'embarcament... Li fa mal el cul, se li adorm i ja no sap com posar-s'hi. Alguna cosa, de positiva... Li cal abstreure’s, necessita concentrar-se... Debades però...

— A veure... —es pregunta carregat de raó— que algú m’expliqui com podria trobar jo res de positiu en què pensar? Aquí..!. Sí, aquí, assegut al bell mig de l’aeroport...! Jo, que tinc pànic a volar...! Joder...! És com si vas passejant a la vora del mar i veient que algú s'ofega li aconsellessis que aguanti la respiració... Menuda bajanada...!

Capficat completament en les seves cabòries sobre el pitjor consell que mai no havia rebut, Jordi triga una mica en veure la dona que s’havia assegut tres o quatre fileres de seients més enllà, tot just al davant. Finalment s’hi fixa, però... És una dona jove i atractiva, evidentment més alta de l'habitual i d’aspecte exòtic, gens corrent. Segur que no té més de trenta anys, pensa Jordi. Tota ella li sembla esplèndida. I per sobre de tot li crida l’atenció la seva pell... Llueix un to sorprenentment daurat per als mesos que corren... A més, vesteix amb evident bon gust i duu els cabells desgrenyats a l'última. Rossos de pot, per descomptat...

Després d’obsequiar aquella dona amb un descarat repàs general, els ulls d'en Jordi es detenen un instant en els seus llavis i, de mica en mica, foren relliscant fins a clavar-se en un escot prodigiós, sobrenatural.

— Beneïda exuberància, pensa llavors, tot meravellat. Ho veus? rondina per a sí mateix… Això sí que és positiu...! Quan…, quan va ser l'última vegada que vaig tenir ocasió de veure res de semblant...?

La dona, acostumada a impressionar per igual a homes, dones i criatures de tota mena i condició, observa Jordi sense immutar-se i finalment es decideix a creuar amb ell una mirada d'ambigu significat. Tot seguit, la noia s'aixeca mandrosament i arrossegant la seva trolley s'encamina cap a la llibreria per a perdre's de vista immediatament després.

Jordi ha quedat colpit per aquesta dona, tant que durant la mitja hora següent es mantindrà completament abstret del seu problema i de què, en breu, haurà de pujar a un avió i posar a prova la seva enteresa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: