La digestió diària.

Estirada al llit, paeix. Ha ingerit tants pensaments, avui! D'altres ja els té. Perquè, la seva digestió, sempre comença més pesada que la d'altri. Es fa la idea que ho accepta, que li costa més, però li dura poc.

-Com ha anat avui?
-Bé, normal.

Això respon. És una imatge. És una normalitat dins una no-igualtat. El seu cap paeix que ara ha de fer una muntanya ben poblada de deures per demà, i l'altre, i també per dilluns que vé, i com que no els entén, haurà de preguntar-ho a la mare o al pare, perquè el germà, no sap per què, sempre serà la tercera opció. També intenta païr el seu amor platònic. Avui no l'ha mirada més que tres cops, i el tercer ha sigut sense esma, només per compromís. Recrea la seqüència una i altra vegada al cap, procurant variar els detalls en la seva memòria per tal de reinterpretar-la en clau de malentès, o de confusió, o d'innocència (malgrat no sàpiga què vol dir exactament la paraula).

Pensa en l'avi, que va morir un dia d'estiu. Es veu ella a punt de fer anys, i s'espanta, s'espanta, s'espanta; ella: calma, possibilitats, ventall de situacions que tornen la vida positiva, concreta, idíl·lica, forta... Però és lluny, en tots els sentits, malgrat l'apropi a base de bé.

-Mare, com es fa l'exercici 1? No l'entenc!