LA CURIOSITAT FÚTIL

Un relat de: Sebastià Climent
No és la primera vegada que el veig passar per davant del meu estudi, però la veritat és que mai no m’hi havia fixat fins avui. És un home envellit, almenys en aparença, força descurat en el vestir. Porta uns pantalons molt amples subjectats amb una corda prima nuada a la cintura, amb els camals ficats dins d’unes brutes botes d’aigua de color verd que li arriben als genolls. Duu una cinta al cap, com els tenistes, però no sé quina funció té. Per recollir els cabells no, perquè els porta curts. Potser és per eixugar la suor, cosa que m’estranya perquè el temps fresqueja. Es baixet d’estatura, amb ulleres de vidres rodons i té els ulls de color blau grisenc molt clar. La seva mirada és entelada d’inexpressió. El seu caminar, sense ser àgil tampoc és feixuc. Més aviat és de cansament al final d’una esgotadora jornada laboral.

No sé a que es dedica, però pel que veig dedueixo que és un treball dur i no gaire gratificant. Va amb dos carretons més aviat grans, carregats a vessar de bosses de plàstic plenes. Al primer hi porta fermat un petit gos blanc, brut i resignat, que camina al pas que marca l’amo. El quisso, de raça indefinible, no borda, no mira enlloc més que el terra i no mostra cap interès per res. Com que l’home no pot moure els dos carretons alhora, el que fa és empènyer-ne un, avançar una cinquantena de metres, més o menys, i parar-se. Deixa el carretó i el gos es queda immòbil, esperant pacientment. Torna enrere refent el camí cap el segon i llavors l’empeny fins a tocar del primer. Un cop junts comença de nou la mateixa operació que ha anat repetint una vegada i una altra fins que l’he perdut de vista quan, cap al final del carrer, ha girat a la dreta.

No sé d’on ve, ni que hi porta a les bosses de totes mides que omplen els carretons, ni on va ni que en fa del contingut que tragina amb tanta dificultat, però la manera tant especial de fer d’aquest home m’ha deixat intrigat i amb molts interrogants oberts envers la seva feina i aquestes maniobres. La curiositat també m’ha portat a plantejar-me’n d’altres de caire més personal... On viu i com és casa seva? Te família? Li agrada el que fa? És feliç? i moltes més. Naturalment, no tinc cap resposta vàlida a cap d’aquestes preguntes. Només són pures especulacions forjades en la profunditat de la meva ment.

Prou que m’agradaria trobar una explicació a tots aquests interrogants, però no sé quina podria ser la manera més adient d’obtenir-la sense vulnerar el dret d’aquest home a la seva intimitat. Qui sóc jo per ficar-me en la seva vida, només per satisfer la meva curiositat? És per això que se’m plantegen alguns dubtes, tant en l’aspecte ètic com en el pràctic, perquè en el supòsit d’obtenir aquestes respostes, independentment de la consideració sobre els mitjans i recursos emprats, em pregunto... Què més m’aportaria a banda de veure acomplida la meva absurda i pueril pretensió? I ell... Quin profit en trauria de tot plegat? Canviaria la seva situació actual? Li molestaria la meva curiositat?

Tants interrogants, tants dubtes i cap resposta em porten a desdir-me de fer res per satisfer la meva absurda curiositat. Penso que és millor deixar les coses tal com estan. Que ell segueixi la seva vida i jo la meva. Això sí, potser em convindria fer el propòsit de donar un sentit més positiu i socialment més útil a la meva innata i inútil predisposició a la curiositat fútil. Qui sap si, llavors, algú fins i tot m’ho agrairia.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140535 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com