LA CALA

S'hi capbussà sense pensar-s'ho dues vegades. Acabava d'arribar corrents. Amarat de suor, l’aigua l’acollí com una amant complaent. Mar enllà, el crepuscle tenyia de tons rogencs el cel de ponent. A la cala no hi havia ningú. Era finals de setembre i la sol·litud hivernal havia començat a ser l'únic hoste habitual de la costa. En aquell indret, però, l’època de l’any no importava gens. Hivern, estiu, primavera o tardor, tant era, mai no hi havia ningú, només ell, que amb la seva única presència remarcava la solitud del lloc. Hi anava sovint. Així, sempre que podia, es calçava les espardenyes de córrer, agafava el carro i s'apropava a aquell paratge feréstec per fer-hi el que més li agradava: córrer entre els boscos de pins, pels caminois ben arranats a l'espadat fins arribar a la cala, amb la respiració acompassada al ritme de les gambades, com la remor de les onades a l'oreig mariner.

L'endemà de fer quinze anys, l'avi li parlà per primera vegada de la caleta. Com si es tractés d'un secret, li explicà com anar-hi -sempre a hora foscant, fill meu!- alhora que li feia prometre que no havia de parlar d'aquell lloc a ningú. Seria el seu secret. A ell no li costà res fer-lo feliç. Pensava que tothom de la contornada, com a mínim, devia saber com arribar a aquella cala, si no per terra seguríssim que per mar. La promesa demanada no tenia gaire sentit. Tanmateix la féu i sempre la complí mentre el vell fou viu. I només la trencà una vegada.

Seguint les indicacions de l'avi, el mateix dia hi anà. La bellesa del lloc se li clavà per sempre més dins del cor. Des de llavors, quan podia intentava arribar-s'hi al capvespre per contemplar la mar amb el vaivé rítmic de les onades i la plata de la lluna surant per damunt d’elles fins a morir a la platgeta. Si era bona època s'hi banyava. Si no el simple amarament dels sentits pels estímuls que emanaven d'aquell santuari de la natura li era suficient per afrontar l'estressant, però buida, vida d’executiu que duia a la capital.

Mai no hi havia trobat ningú a la caleta. La solitud que hi regnava formava part del seu encant. Entre els pins, les roques i l’aigua, allí, no hi havia res més que sorra solitària i humida. Tanmateix, un bon dia, al cap d'uns anys, una vesprada de juny, sorprenentment, va veure-hi una noia asseguda damunt l’arena, contemplant entotsolada l'horitzó de lluna plena. Estranyat, s’apropà pas a pas i la saludà ostensiblement per no espantar-la. La noia li retornà el gest amb un somriure encisador i confiat. Pèl-roja, el seu cabell refulgia etèriament malgrat la poca llum de l'ocàs. Tota ella semblava envoltada d'un halo d'irrealitat que realçava el miratge en aquell món tancat i previsible. Acceptant la invitació de la noia, s'assegué al seu costat i es posaren a xerrar de coses banals fins al moment de la partença d'ell, quan ja era fosca nit. La noia en cap moment li mostrà intenció d'anar-se'n. Quan llavors s'oferí perquè marxessin plegats, li respongué que encara s'hi estaria una estoneta més, que moltes gràcies però que no es preocupés per ella, que ja sabria tornar tota sola. Amb recança partí. Havia de fer-ho. Uns amics l'esperaven per sopar i ja feia tard.

L'endemà l'hi tornà a trobar. I així cada dia d'aquell xafogós estiu. No pensava en res més. No desitjava altra cosa al llarg de les lentes hores. Només que arribés el moment d'enfilar el camí de la caleta per trobar aquella noia tan especial que des del primer dia li tenia el cor robat. Junts s'estaven des de l'ocàs fins a altes hores de la matinada; encisats per una passió arrebatadora i fetillera que els duia, tots tres –ells dos i la cala- a fondre's en una sola ànima. La serenor que s'emparava d'ell, quan la passió cedia, només es podia comparar a la dolçor del son sense somnis o a la buidor de la plenitud de la mort. Tot l'estiu transcorregué així, arrauxat de passió, serè d'ànima, i amb un delit ansiós perquè fos l'hora d'anar a la cala. Els dies anaren passant. La passió no. En acabar l'estiu, ja a finals de setembre, un vespre trobà la cala més solitària, angoixosament buida, i mai més l'hi tornà a veure, En cap moment se li acudí buscar-la ni preguntar per ella. Alguna cosa dins li deia que ningú la coneixeria ni li podria dir res. Sabia que no era dels pobles de la contornada tan cert com que no coneixia ni el seu nom de família. Mai no parlaren de res del passat de la noia, amb prou feines del present, i res del futur de cap dels dos. El que sí que copsava com a cert, de tot cor, és que s'havia acabat l'estiu i amb ell, per sempre, el seu primer amor.

Un mal dia a l'avi li trobaren un càncer. Foren mesos angoixosos amb espurnes d'esperança que s'apagaren quan el metge pronuncià la temuda paraula de “terminal”. El vell s'anà a poc a poc consumint amb serena resignació. Un bon dia, tanmateix, aquells ulls cansats, de lluïsor perduda, se li ompliren de sobte d'il·lusió. Ell vell li digué que ara que encara podia s'aproparia a la caleta a fer-hi un darrer bany. Era gener. Sense adonar-se'n, ell se'l mirà com qui s'acomiada d'un bon amic que se'n va per no tornar.

L’endemà mateix començà la recerca del desaparegut. Quan li demanaren el seu parer i els digué que segurament el trobarien a la cala, tothom se'l mirà amb cara sorpresa i estranyada. Quina cala? No n'hi ha cap, ni de cala ni de platja, en aquest tros verge de costa, rocallosa i feréstega! Ell no hi insistí. Ja s'esperava aquesta resposta, però li sapigué greu que la traïció de la promesa no hagués servit de res. La cala només existia per a aquells que hi creien, sense preguntes, tal com féu ell quan l'avi li mostrà el camí. Era un secret a l'abast de pocs. I ell un privilegiat.

Tot i això, quan pensava en el soroll dels pins moguts per l'oratjol, en la remor de l'aigua morint a la sorra, en el sol a l'horitzó crepuscular i en la lluna que n'heretava el firmament, tenia la certesa que la cala era ben real. Tan real com ho fou la noia d'aquell estiu inoblidable, tan real com ho eren els seus banys i tan com ho seria el seu retrobament amb l'avi, allí, a la cala, d'aquí uns anys, quan li arribés el moment d'anar-hi per no tornar-ne mai més.

I amb aquest pensament, baixà del carro, s'estrenyé els cordons de les espardenyes de córrer i s'endinsà al bosc pels camins de sempre.