LA CAIGUDA

Amb els altres atletes es dirigeix a la pista. L’estadi és ple i se li encongeix el cor. Mil cinc-cents metres, quasi quatre voltes, quasi tres minuts i mig: el seu somni. La càmera de televisió l’enfoca i la megafonia crida el seu nom, fa una passa endavant i saluda alçant el braç amb la mà estesa: al palmell cinc ratlles grogues i quatre de vermelles.

Preparats! Tots a la línia de sortida, cama endavant flexionada, cos inclinat, músculs tensats. Espetega el revòlver i surt com una fletxa. Li passen pel cap totes les reflexions que s’ha fet i li han fet: no et deixis emportar per la il•lusió, dosifica’t, segueix els que tenen la teva marca, guarda forces pel final.

Quan sona la campana que anuncia l’última volta prova d’esmunyir-se de dins del grup. Comencen els cops de colze. Entren a la contra-recta, si aconsegueix mantenir-se darrere l’anglès tindrà opcions però ha de vigilar el coreà. S’acaba la recta, ha de forçar el pas.

De sobte sent un cop al peu per darrere, s’adona que se li en va de costat. Nota el contacte de la bamba a la cama i que el cos se li inclina endavant. Els braços branden a la recerca d’un agafador impossible. Els ulls esbatanats contemplen com aquella samarreta blanca se’n va, mentre les mans es preparen per esmorteir l’impacte. Les mans arriben primer a terra, després el pit i la cara, al temps que les cames s’enfilen amunt. Regira el cos per sortir de la postura estrafolària en que ha quedat i s’aixeca. No sent el dolor del genoll pelat ni de la rascada del braç perquè és a l’ànima on s’ha fet mal.

A la recta final veu els últims atletes traspassar la línia d’arribada. El públic l’aplaudeix —sempre és compassiu— però no són els aplaudiments que ell volia sentir, aquests li estan dient «xicot, quina mala sort que has tingut, però estem amb tu» i d’això no en treu res. Passa la ratlla i els atletes van a saludar-lo, el coreà, dolgut, se’l mira amb ulls afligits i ell arronsant-se d’espatlles li somriu. S’abracen i es barregen les suors.