La bulímia, la mort.

Anava aprimant cada cop més.
Ningú sabia el perquè, menjava com sempre, no feia cap estil de dieta i feia les mateixes activitats que abans. No ho podien entendre.
Havia passat ja el temps i fins i tot els ossos se li marcaven a la pell, es marejava, es desmaiava...; i sense sabre el perquè l'estaven perdent.
La van dur a un psicòleg, que va descobrir que tenia bulímia, que la causa del seu estar era que vomitava. Ningú va poder creure el que li explicaven, necessitaven comprovar-ho, i ella mai ho admetria, si es que era veritat. Agafaren una càmera, la col·locaren en un canto del bany i la connectaren, ara sols quedava esperar. Els sabia greu espiar-la però necessitaven comprovar que s'equivocava, no podien creure que fes això; es pensaven que es sentia be amb ella mateixa.
I no van tenir que esperar gaire, al cap de poc van poder descobrir que els que anaven equivocats eren ells. Els va sebre tant de greu veure-la d'aquella forma. S'els va partir el cor; estava allà de genolls davant del vàter, es posa els dits a la boca i començà a vomitar. Es renta les mans, la cara i estira sa cadena destruint així totes les proves de l'atemptat contra ella mateixa. Mai hauria anat a pensa que una càmera oculta entre les parets d'aquell bany n'hauria estar testimoni.
Van voler ajudar-la, va voler ser ajudada, però ja era massa tart.
Ja s'havia perdut, ja l'havien perdut. Una nit va marxar al llit i es va posar a llegir, però no per molt temps, ja que es va començar a marejar, sentia que el cor li feia mal, i el cos esquelètic li passava com mai abans, i caigué desmaiada estirada al llit, però aquest cop no va ser per una estona, si no que va ser per sempre.
I així es complí el seu desig de aprimar, però no va sebre frenar...
però així i tot, no va aconseguir agradar, sinó que sols va aconseguir la mort.