La bogeria de Roma

La idea de fer un viatget a Roma, devia sortir d'un d'aquells "sopars de nenes", amanits de Ratafia, sentit de l'humor i ganes d'aventura... A vegades en surten les idees més esbojarrades, a vegades són hores de planificació de projectes irrealitzables, però sempre amb il·lusió i ganes de somiar. Els somnis, sovint són el motor de la realitat, i sovint la realitat és el motor dels nostres somnis. I els somnis compartits, són encara més bons que els individuals...

Divendres, 3 de març del 2006

Ja hem posat els peus a Roma. El primer que penso en sortir del Ryanair, és que fa un dia no massa agradable: grisós i com si el cel es volgués posar a plorar. S'aguantarà el temps perquè les tres madonnas fem el nostre tour sense acabar xopes? No puc ni acabar de pensar la frase, que mentre anem com xaiets fins a l'interior de l'aeroport, un senyor italià, amb un mig somriure, em fa senyals, que primer interpreto com una espècie de flirteig, però que de seguida em fa adonar que camino fora del pas de vianants. Ens posem a riure, i a dir, d'acord, d'acord! En aquells moments, penso que són una gent molt ordenada, molt cívica, i amb un control impressionant de les coses. No podia anar més errada...
Després de trobar les nostres maletes (la meva, amb el clauer-floreta inclòs, encara), vam sortir de les instal·lacions aeroportuàries per anar a la recerca de l'autobús que ens havia de portar al centre. Per 13 euros i mig, el senyor de Ryanair que ens havia dit tot enfadat perquè ningú l'escoltava: "Can you all close your mouth please!!" ens va vendre tres bitllets "Termini-Roma, Roma-Termini".
La impressió mentre circulem dins d'aquell bus, és que la grisor es va apoderant dels edificis, i que la ciutat té una espècie d'estructura circular, com si tot donés voltes, talment una atracció de cavallets.
La baixada del bus no va poder ser més significativa, més expressiva, més olfactiva: Roma fa pudor de pipí. Això ens fa accelerar el pas, i anar a buscar l'hotelet, situat en un peculiar barri xino (si no ho era, si n'hi havia algun de pitjor, nosaltres no en teníem ni idea). Toquem el timbre i una veu diu: Aquarium! I em va sortir de dins dir: "Holaaaaa!", amb un marcat accent gironí. Carai, tant fàcil però va funcionar, i es va instaurar dir "hola" amb més o menys èmfasi, més garrotxí o més gironí, amb més o menys cors, cada vegada que vam haver d'entrar a l'hotel.
La senyora de la recepció era tot peculiar. Em va fer omplir un formulari, ens va fer esperar, i finalment ens va donar l'habitació. Era com la cambra de l'Amélie Poulin. Les parets de ratlles verdes intercalades clares i fosques configuraven una combinació que et feia entrar en un estat de flotació si te les miraves molta estona.
Després de situar-nos a l'hotelet, començava a ser hora de fer el primer àpat italià...
El dinar no té pèrdua: el local, a la Via Cavour, genial; l'amo, un cridaner de mena, i un estrés increïble. Ens sorprèn que facin aixecar als de la taula del darrera perquè hi puguin seure uns altres clients. Encara ens sorprèn més, però, quan aquell bon home ens fa aixecar a nosaltres, ni el cafè tant desitjat hem pogut fer! Això sí, un dinar fabulós: pasta al pesto, i una brochetta al pomodoro, tot per 8`5 euros.
Busquem el Coliseu, després de dinar i una miqueta faltades de cafeïna. S'erigeix davant nostre com un monument monumentalment monumental... Però un cop ets a l'interior, entre al·lucinada i al·lucinada, i evitant els flaixos dels japos i els riures que provocaven els de Bollywood (Bollywood presents...!!!!), es nota un caos exterior, una gran interferència acústia de la qual els cotxes esbojarrats en són la principal causa.
Dins del Coliseu, una exposició, on el més destacat, és la gran troballa arqueològica que fem: hi ha els homes de l'Eva! Sí, sí, ja existien i no eren éssers mitològics! L'Èsquil i l'Eurípides s'han reencarnat i ara són un parell de vailets del Pladelestrany... I quins nassos, per Júpiter!!
La visita obligada ens porta cap a l'Arc de Triomf i la zona de del Palatino. Em pregunto com poden caminar per aquí totes aquestes noietes amb sabates i botes de talonet d'agulla. Potser hi hauria d'haver un servei d'emergències a prop, per curar les torçades de turmell que hi deu haver dia rera dia...

Ens trobem una comitiva banyolina pel camí (Ryanair es lo que tiene...). Un d'ells, ens explica una historieta que ens deixa de pedra (i mai millor dit). Es veu que als traïdors els tiraven daltabaix d'una muntanyeta que hi ha dins del Foro Romano. Una imatge que a nosaltres se'ns representa en colors, com els dibuixets de South Park: Kick the baby!!! (Quin mal que fa la televisió a la integritat emocional de la població...)

El palau de la Piazza Venezia ens porta a definir Roma com una ciutat monumental/colossal. Però ens falta cafeïna i busquem un lloc on prendre el primer capuccino. Finalment, prop de la Fontana di Trevi (tot i que encara no sabíem que hi érem tant a propet) ens posem en un cafetó. El Capuccino i la pasteta per recuperar forces se'ns posen d'allò més bé, és que ja són dos quarts de set de la tarda!
La resta de la vetllada es resumeix en:
·Quedar meravellades per la Fontana di Trevi: tornarem! I molts cops que tornarem!
·Anar a l'hotel a canviar-nos per sortir.
·Soparet a un pub tot curiós. Es diu Black Court, és prop de la Piazza Spagna, on en teoria hi ha d'haver molta moguda nocturna (mentidaaaaaa!!!! Que fan obres!). Bon menjar, bon vi, bona companyia, una miqueta de cansament, però we will survive!.
·Sortim del pub a la recerca d'un lloc per prendre una copa. Ens havíem documentat: La Gilda, un dels locals més emblemàtics. Ens demanen 25 euros per entrar, perquè som noies (desconeixem quan deuen fer pagar als nois) Però què s'han pensat! Decisió coherent: anem a dormir, que ens queda molta Roma per endavant.
Evidentment, arribem a l'hotel amb taxi, temeroses d'un atracament o de qualsevol incident no desitjat.

Dissabte 4 de març del 2006

Quin esmorzar, per Zeus! Un panet amb mantega i mermelada, un croissant de diverses classes, un suc de taronja i un bon capuccino! Energia assegurada...
Sortim de l'hotel cap a les 10, i passem a fer-nos una foto a Santa Maria Maggiore, que ja que la tenim a prop, l'hem d'aprofitar. Anem tot xino-xano cap a la Fontana di Trevi, que s'ha de veure amb totes les llums del dia possibles. Però abans passem per la Piazza dei Quirinale. Però la Fontana ens crida més l'atenció. Ens fem les fotografies de rigor llençant la moneda. Diu que porta sort, no? Espero que sigui això i no que porti fertilitat... De tota manera, esperem que no sigui proporcional al valor de la moneda llançada... un cèntim d'euro, avui en dia, no dóna per a gaire!
Després de recórrer diversos carrerons i fer algunes compres, anem al Panteó. És una visita obligada i preciosa. De fora, no és ni la meitat d'espectacular que és de dins. Només entrar, et dóna una sensació d'espai obert gràcies a la cúpula (oberta) des d'on entren els raigs de llum que sembla que t'hagin d'aclarir les idees en uns segons. No costa gens respirar, és com si el marbre absorvís l'alè de l'atmosfera. És llum, és claredat, és austeritat ambiental dins de la gran riquesa monumental. Estant allà dins em sap greu que no plogui, per una banda, o que nevi. L'efecte que deu provocar qualsevol d'aquests fenòmens dins d'aquest espai ha de ser simplement impressionant, veient com les gotes o les volves s'escolen per l'obertura celestial i s'escorren pels desaigües perfectament instal·lats al terra. He buscat i llegit l'epitafi que hi ha a la tomba de Rafael: "Aquí descansa Rafael. La Naturalesa va creure que la superaria en vida. Ara que ell ha marxat Ella tem morir també". No és molt bonic? També hi ha tombes de reis, però no paro a plantejar-me qui van ser o què van fer. Em té encantada la sensació que provoca aquest edifici: la barreja de la llum que entra per la cúpula i el marbre, sembla que et traslladi en un lloc amb absència de tot, ideal per a la meditació, o, com veiem que fan alguns, que asseguts en un banc es dediquen a dibuixar, o a escriure.
Sortint d'allà, encara meravellada per tanta bellesa, ens dirigim a la Piazza Navona. Una gentada impressionant, una font que té una història genial: La Font dels Quatre Rius: les estàtues que rodegen aquesta obra de Bernini (1651) simbolitzen quatre rius representatius dels quatre continents: el Ganges (Àsia), el Danubi (Europa), el riu de la Plata (Amèrica), i el Nil (Àfrica). Lo riu és vida!!!!
Anem a la recerca del Castell de San Angelo. Quan per fi el tenim al davant, ens hem adonat que hem caminat moltíssim, però amb la lliçó apresa: amb una miqueta d'esforç i unes bones sabates, Roma es pot fer a peu! A poca distància, s'eleva Ciutat del Vaticà (ja el tenim ubicat!), però aquesta és l'excursió que tenim planificada per demà, que és diumenge i toca anar a missa (clar). Busquem un bus per anar al Trastevere on ens agradaria dinar. Però no hi ha bus possible, i caminar comença a ser un suplici. Un noi d'aquests que tenen la botiga a l'aire lliure ens intenta vendre un bolso més informazione gratis. Va, home! Sense saber on, busquem un taxi que ens hi acosti. Finalment, i sense que ens atropellin en trobem un, però s'ha de tenir l'estòmac preparat (per no vomitar) i el cor fort (per no patir un infart).
Ens deixa a la cantonada de Santa Maria in Trastevere. Ja es veu quin tipus de barri és: bohemi, brut (per variar), però amb força encant. Dinem en un restaurantet on ens fan un menú per guiris a 12 euros. No trimofa gaire el segon plat: pernil salat amb formatge mozzarela fos (veure foto, sobretot!). La pasta, però, bona.
De passeig pel Circ. És enorme. M'agrada veure tant de verd en una ciutat més aviat grisa. I sobretot, la sensació d'espai obert. Que bé que s'ho muntaven aquests romans! Com pot ser que ara siguin tant caòtics? De tota manera, durant l'estona que som per allà, continuem sentint trànsit, sirenes... Quantes sirenes d'ambulància i poliz
ia es poden sentir en un dia? Algú n'hauria de fer un estudi!
Busquem les termes de Caracalla. Fem tard. Tanquen a les 4 i ja són cap a les 5. Però no som les úniques que fem l'anada per la vinguda. De tota manera, veient les fotos de l'Evix, ningú diria que no hi vam entrar, oi? Comencem una conversa una miqueta pujada de to. Hi participa en Calígula, també, però el millor de tot és la frase de la Neus (High Level!): "Anar a cagar també era un lloc de tertúlia".
Per cert, un altre lloc frustrat és la Bocca della veritá. Tants japos fent cua ens fan desistir de cercar més sort a la vida. Quines mongetes més simpàtiques, per cert! Tot i que hem fet el guiri, com qui demana on és la catedral i està a la plaça dels Apòstols...
Que consti, però, que hem vist moltíssimes coses, ja! Però tant caminar estem fetes pols i això es nota també amb el nostre sentit de l'humor, que comença a ser l'humor de l'absurd.
Definitivament, això no pot continuar així. Anem a descansar una estoneta a l'hotel, on de seguida ens trobem amb una sorpresa impressionant. Ens han pintat de blanc el lavabo... i el raspall de dents, el pot de xampú i tot el que han trobat per empastifar!!!
Cap al vespre anem a un pub anglès que hi ha a la Via Nazzionale, via de compres i moviment per excel·lència. L'única gràcia que té aquest pub, a part de la lentitud del servei i de tots aquests pèl rojos, rossets i piguellats que criden com si estiguessin al futbol, és una columna plena de bitllets d'arreu del món. No hi ha cap euro, però sí que es veu un bitllet de 1000 pessetes. Que rics érem abans amb 1000 pessetes, i que poc són 6 euros ara! També hi ha una cosa que em crida l'atenció: una vitrina amb càmeres de fotografiar antigues. La veritat és que en conec poques marques, però me les apunto, pensant que algú en farà cas i perquè hi ha alguns noms que tenen la seva gràcia: Lubitel, Halina, Canon Dial 35, Long John, Petri, Verlisa, Brownie. Si es torna a aquest lloc, cal recordar que utilitzar els serveis és un suïcidi olfactiu i visual!
Ens dediquem una estoneta a pensar en la impressió que ens està donant Roma. Molta pobresa, molta gent pidolant, molta gent sense fer res. Ens colpeix la imatge d'un rodamon tirat per terra sobre un riuet fastigós. Com pot ser aquest endarreriment, en una societat que ha estat la impulsora de tantes altres societats? Com pot ser que no hi hagi uns serveis socials, una preocupació per aquest segment de la població que sembla tant nombrós? Com poden anar pel món etiquetant-se de ciutat cosmopolita? I el senyor Berlusconi, en teoria, no hauria d'intentar amagar aquestes coses? Cap a quin costat mira senyor B?

La nit del dissabte és tot un triomf... Després de NO DEIXAR-NOS ESTAFAR per dos taxistes: a veure, si un et diu 30 euros, l'altre te'n diu 15 i el bus t'hi porta de gratis, d'això no se'n diu ESTAFA? Doncs, després d'aquest gran triomf, anem pel segon. Sopem a la Piazza del Campo dei Fiori. Una terrassa on per poc ens rostim com pollastrets gràcies a les estufes, però mengem bé, hi ha molt d'ambient i és el que buscàvem! (D'acord, era una miqueta car aquest Baccanight...)
Ens posem en un antro anomenat Black and White (que original, el nom, per Júpiter!). Bé, em sembla que ens hi posen, perquè el porter, amb pinta a macarrilla ens parla, però el missatge no arriba al receptor, i finalment ens fa passar. Què ens devia dir? De fet, va importar més aviat poc, perquè la presència d'aquell cambrer rastafary, amb reminiscències afros, ens va fer passar qualsevol dubte de romandre en aquell indret. Volem: un Martini sol, dos Tequilas Sunrise, i al cambrer! Els de la taula del costat protagonitzen un episodi una mica perillós. Temem que acabin a òsties, potser no volien pagar amb l'excusa que no els havien posat el que volien. Ai ai...
Però passats aquests moments, la resta (local, ambient) ens ha entrat bé, i demanem una segona ronda. Aquest cop, dos Margarithas i un altre Martini sol (com que només valen 3 euros!) La Neus fa acostaments innocents al cambrer: "Quédate un ratico!". Pobre noi, em sembla que li vam fer una miqueta de por. La mateixa que em van fer els de Calàbria quan ens van seguir al lavabo, o quan em van posar una jaqueta per barret. Antonioooooooooooo!!! Llàstima que no fos de la màfia, m'hauria fet gràcia! Estudiant de l'últim curs de dret, amb un pare que paga a la màfia per poder tenir el seu comerzo obert, amb piset a prop del Vaticà... ui quin bon partit! Tots quatre ens van portar al Groove. Antonio, Danielle, Bruno i Alfredo. Però el que recordarem més serà, el Pink Panter!! Per Júpiter, quin jersei, i quina personalitat! Ens vam quedar al Groove, on entre concurs de ball i concurs de ball amb música hiphopera, vam viure amb més o menys grau l'episodi de la mopa... La frase: tu eres diferente! O "I have a boyfriend" sonaven a tort i a dret, fins que vam fugir cames ajudeu-me! En comptes d'anar al Saragossa, la discoteca que estava oberta fins les 6, vam decidir buscar un autobús, que com a mínim era gratis i anar cap a dormir.
L'entrada a l'hotel sí que va ser forta: trobem el recepcionista de guàrdia dormint al sofà amb mantes blanques. Quina impressió... Només faltava veure'l amb plantufes i amb les babaies al coixí...

Diumenge 5 de març del 2006

Comencem el matí havent-nos d'esperar al sofà on horetes abans el senyor de les ulleres feia nones, perquè el menjador estava ple. Mentrestant, vèiem passar plegatins, vam criticar la noia-flotador de la teletienda que no parava de cridar (potser és la Barbie histèrica, i a Catalunya no ha arribat encara...).
Després d'esmorzar i abandonar l'hotel, vam arribar a la conclusió que Roma és la ciutat de la desinformació. Com carai es troba el bus per anar al Vaticà? Finalment el número 64 ens hi va portar. La cua per entrar és premonitòria de la odissea que vam haver de fer per arribar a la cúpula. Ja ho deia: 7 euros amb ascensor i 4 sense. Quan vam haver pujat i baixat, vaig entendre perquè deia que la gent que tenia alguna patologia cardíaca vigilés. Només cal veure les fotos, i recordar com volia fugir tremolant la cama de la Neus quan ja érem a punt d'arribar a baix. De tota manera, quan ets dalt de tot, sembla que tota la ciutat s'agenolli i faci una reverència a la nostra presència. És majestuós.

Després de pujar i baixar més de 500 escales, les conseqüències són:·Evixa: dolor agut a la planta dels peus.·Nievs: turmells destrossats.·Aldicia: caderes desencaixant-se.

La Basílica és saturadora, miris on miris hi ha alguna cosa que et crida l'atenció, que et fa despertar els sentits, que t'explica alguna història. És realment impressionant. Però potser s'haurien de plantejar que els diners que recullen de les visites, si es destinessin a netejar la ciutat, o a ajudar aquesta gent que fan vida al carrer, el món romà seria una miqueta millor. Utòpic, segur, però no lluita per això el cristianisme?
Si el Museu del Vaticà hagués obert el diumenge, la visita hauria estat encara més enriquidora. No poder veure la Capella Sixtina ens va fer ràbia: per què no treballen el diumenge al Vaticà? Només obren l'últim diumenge de mes. Ho tindrem en compte.
Prop d'allà hem comprat alguns recuerdos de... també hem tret dos bolsos pel preu d'un. I ens plantegem com deu estar estructurat el tema dels bolsos. És a dir, es fan la competència entre ells, o realment treballen per la mateixa cadena?
L'espera del bus ens ofereix una imatge tota esperpèntica: un capellà amb una sotana inacabable, no s'entrebanca pobre noi? I les mongetes (de santa pau?), una al costat de l'altra, amb una manca de comunicació esgarrifadora. Que tenen prohibit parlar tot el dia?

Una altra impressió: Roma NO TÉ MÚSICA, NOMÉS SOROLL.. No té educació. No té ordre, només té caos.

Al vespre, tornem a fer una visita a la Fontana di Trevi, després d'un àpat que recordarem pels segles dels segles: rúcula amb rúcula, amb rúcula, amb aromes de parmesà i pernil salat. Tanta gana i se'm va treure de cop. Aquí vam aprendre la lliçó de no deixar-se estafar mai pel borratxin del bar... Era el Bar Centralíssimo. No és gens recomanable, a no ser que tinguis una gran urgència. A més, vam acabar ensenyant idiomes al cambrer. Li va agradar la paraula "Joder", però no sap que anava dirigida amb força ràbia a la seva persona.
Finalment vam aconseguir fer el gelat a la Fontana, dient NO als nois estressants que fan figures amb aquell nino anti-estrès. La foto, però, era de quan ja ens havíem menjat el gelat, quina gràcia que li va fer a aquella dona, i crec que li hauríem d'haver dedicat a ella la cançó: Freakiiiiiiii, jo sóc tant freakiiiiiiiiiiiiiii...
Arribem d'hora a l'hotel, preparem totes les coses, perquè a les 4 hem de deixar l'habitació. Em passo més d'una hora sense poder dormir, però finalment em rendeixo al món dels somnis.


Dilluns, 6 de març del 2006

Quan ens aixequem, una dutxa i som-hi. L'home de l'hotel, el que dorm al sofà, ens acomiada a aquella hora intempestiva amb un: "arrivederci?", i li diem: "puede que sí" no gaire convençudes.

Les concluzioni consensuades del viatge són:
1.Mai visitar Roma en ple agost: la gent, les pudors, les escombraries al carrer... podria ser un còctel mortal.
2.L'aigua és estranya, i junt amb l'ambient de la ciutat i la pol·lució deixa tot l'ambient pringós.
3.Hi ha molts Smarts, però també Aixams. Per què serà que la majoria de cotxes estan abonyegats? Incívics!
4.El mite dels italians cau per terra.
5.Molts monuments estan en mal estat i bruts, no saben el que tenen!
6.Són careros.
7.Molts rodamons, molts pobres...
8.Paradoxa: et demanen que respectis el medi ambient, i ells són els primers de no fer-ho. És brut, i no reciclen: on són els contenidors per separar els residus? Enlloc!
9.Haurien de fer un manual de com atravessar els carrers sense esdevenir carn picada. Si no vigiles, és possible que t'aplastin el peu, que et facin un nou pentinat, o que et facin venir un infart. Per què dibuixen p
assos de vianants, si no els respecten?
10.La policia... com per fiar-te'n! Fan pinta a corruptes, i a sobre es dediquen a fer Sudokus a dins del cotxe, prop de la Fontana di Trevi. Quina manera de vigilar el personal!
11.Alimentació basada en pizza-pasta, pasta-pizza.
12.Un capuccino a tres euros, si no vigiles.
13.On és l'educació?
14.Encara que no ho accepten, en molts aspectes, la dona està discriminada. Recordar la conversa amb l'Antonioooooooo: Il uomo paga perque e cavalleresco, la donna non tene que pagare! (perdò pel meu italià)
15. Les dones porten una capa de xapa i pintura a la cara que fa por. No els han ensenyat mai a rentar-se la cara? Els homes, amb celles tant depilades, un solàrium que els deixa la pell taronja... Ai, on és el macho ibérico?!?!?!
16. Escenes de Bollywood a punta-pala!
17. La Fontana di Trevi el millor (i el Panteó, també)
18. El Vaticà hauria de treballar tots els dies de l'any.
19.No saben fer amanides. Per l'amor de Júpiter, que no costa tant! Rúcula amb llimona, amb pernil salat, amb parmesa i pa, NO és una amanida.
20.No deixar-se estafar mai pel borratxin de torn, s'ha de saber dir que no.
21. D'aquí a poc, la població romana sortirà als mitjans de comunicació com la primera societat que incorpora el sonotone com a un element més quotidià, com aquell qui es posa el rellotge, a causa de la gran contaminació acústica que pateixen.
22. Els romans són capaços de fer venir estrès a qualsevol. Et poden fer fora d'un restaurant, rebaixant 50 cèntims per fer-te content. Porca Miseria!!
23.El metro, per favor! No l'haurien ni de poder anomenar així! Dues línies, brutes, patètiques, tot i que les vam utilitzar en un parell d'ocasions. Sense pagar, evidentment.
24. Sobre Ryanair:
·Ens fan fer una cua brutal, gairebé a empentes. La gent, ja sigui del país o no, continua sense gaire educació.
·Com que plou a Roma, ens porten amb autobús. Veiem un avió a quatre passes. Resulta que és al que ens porten. No estem ni deu segons al bus. Ratlla el patetisme...
·No podem baixar de l'avió quan arribem a Girona, simplement, per un detall sense importància i és que no tenim escala... Fem un saltiró?
·No tracten massa bé les maletes: com arribaran les tagliattelle? Jo, simplement, em quedo sense la flower power. Apostes: va caure? Me la van fotre?
25.Sobre l'aeroport de Ciampino (Xampinyó!!): és més aviat tercermundista. Les cadires incomodíssimes, com per haver d'esperar gaires hores. Lavabos infectes. Tenen uns miralls, que millor no t'hi miris: faig mala cara, com de les pitjors ressaques. Tinc la pell horrible, i els ulls cansats. Seran les conseqüències de l'estrès de la ciutat? De l'aigua?

Finalment, aclarir que tot i que pugui semblar que les conclusions són negatives, en realitat va ser el viatge del riure, tot ens ho vam agafar amb molt d'humor, i per això va ser genial!