La Bici: el meu vici

Ara tens més lloc per escriure al costat...ahahahaha!!

Bonanit!

Necessites suport avui? És que he vist que tenies discusions mètriques. Tu tranquil·la, ves a donar una volta amb la bici i ho veuràs d'un altre color.

L'he trobat, l'he trobat! I a més he vist que tens una poesia, fantàstic! I jo dient-te que a veure si feies algun verset... mira que sóc...

A veure com queda la foto... no m'he atrevit a posar-la al poema per por a desuntar-te la paradeta, tens un dibuix de la teva bici, suposo, per cert, no té ni frens ni canvi... no, si algun dia el badaràs el cap... ves en compte, coi!

Un petó



M

de la teva amistad amb la bici... efectivament, ella mai no pregunta, ella mai no s'enfada, ella és generosa, incondicional, es deixa dur... perquè sap que està en bones mans, que la portaràs per bells paratges, que compartirà els teus pensaments, les teves reflexions, les teves cabòries.... i sap que, amb el seu silenci, t'ajudarà. Ho sap, i per això, la seva manera de donar-te les gràcies és sent-te sempre fidel, acompanyant-te on li demanis.

Un relat maquíssim, dofineta. Fresc, entranyable i dolç. El millor regal que li has pogut fer a la teva millor "amiga".

I gràcies pel teu comentari tan entusiasta! M'ha semblat tan entusiasta com crec que ets tu!

Un petonet, "apura" moooooolt les vacances!

Fins aviat!

Què bonic i què difícil fer un relat tan sentit a un objecte inanimat i tan dur i esquelètic!
"tan sols el seu cos de metall i el meu cos de carn"; "viatgem a ritme de pedalades"; són tants fragments a rescatar que me l'emporto als preferits.
Des de ben petita que n'he tingut una, però vaig estar un temps sense ella i ara la torno a agafar cada matí. M'alegra el dia, com el teu relat!

de llegir el poema anterior, veig que ja tens un nou company per a la "marxa, la fugida": la bici. Excel·lent perquè és una manera d'esbargir-se molt bona!, ja com tu dius
quan la necessito, és allà, esperant-me i ella et permet agafar el ritme just perquè el teu cos i la teva ànima s'alliberin d'allò que els angoixa!!

Perfecte, kispar fidu, un "vici" molt bo per a la salut del cos i de l'ànima!!

Endavant i continuïs molts anys pedalejant!!

Petons

Tens raó. Poca gent l'entén. Perquè és una d'aquelles petites màgies que et regala la vida, i que cal viure-la intensament, per arribar a aquesta compenetració entre ella, la bici, i tu, la persona.

I si m'ho permets, sense ànims de semblar pedant, et diré que jo sí que t'entenc. Perquè el que has descrit, aquesta simbiosi entre pensament i pedalada, aquesta plenitud tranquil·la i calmada, aquesta sensació de llibertat... és el que jo sento quan agafo la meva amiga, la bici, i m'endinso també per mil camins infinits.

Perquè sovint no és el fet d'anar a un lloc concret, sinó el viatge compartit. És saber-te amb ella. És viure-la!

M'ha agradat, perquè m'hi he identificat.

Una abraçada,

LLIBRE

Es un bonic relat i un vici molt saludable.
Tots per poc que es pogues tindriem que tindrel aquests vici.
M'agradat molt el te relat, fins i tot he recordat
aquells temps que jo anaba en bici i las agulletes del endemá.
Una abraçada.

de paraules... La bici: un vici... sé que tot hom t'ho remarca, però crec que aquest relat té un altra cosa que fas molt bé, i es descriure els sentiment que et pot provocar un objecte inanimat per les situacions a que ens pot induir. Molt bé... m'agradat.

Acabo de descobrir d'on t'has inspirat pel títol d'aquest relat... diria que anem a la mateixa botiga de ciclisme. En comprar la bici em van regalar una camiseta (era el mínim, no?), avui l'estreno, i m'ha fet gràcia veure l'eslògan: "un vici: la bici"... m'ha agradat!

Realment és tota una filosofia de vida, i un vici, però quin gran vici!

No m'ha quedat més remei que tornar a llegir el relat (i ho he fet amb molt de gust!)... i m'ha tornat a agradat molt... expresses perfectament tot el que sento, m'encanta!

una abraçada,
Jordi.

Ei! Molt bo aquest homenatge a la teva bici!! A vegades és difícil ficar-te a escriure sobre un objecte així, que no sembla res més que un parell de rodes i uns quants ferros :P Però ho has fet a la perfecció!
Be, segueix amb aquest vici tant bo! Jo també vaig tenir la meva época amb la bici, però ara prefereixo sortir a còrrer (sense la bici xD ). Aixó si, guardo records molt bonics de les sortides que vaig arribar a fer amb ella.
Fins un altra! Et seguiré llegint!

el joc de paraules del títol i del final, i la descripció d'imatges i sensacions que et fan feliç, tot i ser d'allò més simples i fins i tot quotidianes.

"Corrent amb ella m'endinso entremig dels meus somnis. Cavalco a la velocitat dels desitjos amb la ment en blanc. Sense preocupar-me per res. Només mirant al meu voltant. Només sentint a cada moviment." és com un crit a viure valorant les petites coses, els moments de tranquilitat....M'agrada!

Ah, m'acabo de recordar que no et vaig contestar una pregunta que em vas fer en un comentari (fa mesos...però ja diuen que més val tard que mai!): el meu poble no és St Quirze (la idea d'agafar renfe per escriure és bona però no crec que la posés en pràctica...jajajajaj) és Parets. :-) Espero que l'any que ve ja comptaré amb el carnet de cotxe i la renfe s'haurà acabat!!

Mercè

de paraules del títol! jejejeje! i després tothom es queixa del meu humor...xD!!!

La meva nena és igual que tu amb això de la bici, ami com que ma mare no em deixa
tenir-ne, he d'anar amb el cotxe a tot arreu! però a les vacances a Formentera si que ve amb mi, eh!

Gràcies per comentar sempre els meus relats! Últimament no m'agraden massa, ja t'ho vaig dir. Però saber que després em trobaré un comentari teu, em motiva per continuar escribint!

Un petonàs enorme! I recorda que et dec un cacaolat ;)

Demà em faig gran...jejeje! petooooons

Noia m'has fet plorar (bé, plorar, plorar tampoc, però la llagrimeta volia sortir...), t'explico, precisament el dia que vas escriure aquest relat (1 de juny) era l'aniversari de la meva bici, tot just feia un anyet, i com a regal... la pitjor tragèdia, garatge forçat, estimada desapareguda i cor trencat.

Dius: "Ella sempre és allà"... tan de bo!... no et doncs compte de fins a quin punt l'estimes i la necessites fins que ja no la pots tenir.

Deixant de banda aquesta petita ‘anècdota' personal (per no dir ‘putada')... m'ha agradat moltíssim el teu escrit... estic totalment d'acord amb tu en tot el que expresses.

La bici a mi em dóna llibertat, em fa sentir lliure, em dóna forces... i el mateix temps em relaxa, em calma i em permet retrobar-me... és la meva font d'energia personal, m'ajuda a afrontar-me al món, m'ajuda a pensar, cada instant, cada pedalada és un nou pensament alliberador, una nova victòria...

Al mateix temps, cada nou camí que recorrem plegat és un descobriment compartit, els dos plegat, fusionats, som capaços de vèncer qualsevol repte, no hi ha pujada que es resisteixi ni descens que ens intimidi.

Avui mateix vaig a buscar una nova companya d'aventures que em permeti tornar a somiar, i realitzar el millor dels meus vicis: la Bici.

una abraçada,
Jordi.

PD1: rutes habitual: Serra de Collserola i Serra de Galliners (Sant Quirze... jeje).
PD2: Admiro la teva rapidesa en el retorn de comentaris, és impressionant, m'agrada. I aquest cop ho has endevinat: Bellaterra, no era tan difícil, oi?
PD3: Canvi de foto?... mica a mica vas creixent, ara ja camines!

No he estat mai gaire ciclatera, pero reconec aquest sentiment de llibertat, de quan desafies l'ergonomia i anatomia humana i t'encavalques a sensacions d'altra manera desconegudes...

Un sentiment molt propi i que es nota que dus molt endins i que et fa feliç, que has sabut transmetre molt be!

Felicitats i una abraçada!!

m