Cercador
LA 313
Un relat de: Jordi Piqueras- Compartir:
LA 313
Va decidir arribar caminant pels carrers de la ciutat només pensant en el seu destí. El recorregut se’l coneixia i no li va ser necessari comprovar el nom dels carrers a mesura que arribava a cadascuna de les cruïlles. Mirava els aparadors de les botigues a mesura que passava sense aturar-s’hi. No li interessava res. Havia fet la reserva de l’habitació la setmana anterior i feia encara més dies que havia pres la decisió. Decidir: dur un pensament fins al final. A l’interior de la butxaca va sentir el brunzit del mòbil. Va veure que els missatges s’anaven acumulant. Mai més sentiria tant dolor.
- Habitació 313, tercera planta. L'ascensor està darrere les columnes, a la dreta. L'esmorzar en aquesta mateixa planta a partir de les 7 del matí. Benvingut.
- Moltes gràcies. No esmorzaré, no caldrà.
L'amabilitat de la recepcionista era similar a la dels altres hotels on s'havia allotjat anteriorment. Va imaginar que devia ser l'estàndard que s'ensenyava a les escoles d'hostaleria en una de les seves primeres lliçons.
Podia haver estat qualsevol hotel, però aquest serviria com qualsevol altre. No volia demorar-ho més. Sense més. I el fet ja estava consumat en la seva ment. Només faltava portar-ho a terme.
Va agafar l'ascensor seguint les indicacions. Mentre pujava no va poder evitar mirar-se al mirall i fixar-se en la seva trista mirada. Quan es va dirigir pel passadís fins a la porta de l'habitació va confirmar el número escrit a la targeta amb la qual li havien entregat la clau.
- És curiós veure com s'ha adaptat el llenguatge a la tecnologia. – va pensar. Ara "clau" és un simple i impersonal tros de plàstic. Algunes coses avancen tan ràpid que s'atrapen; altres simplement s'allunyen per no tornar.
Sense evitar-ho, el propi pensament li va fer dibuixar un trist somriure.
A mesura que avançava pel passadís mig en penombra, només il·luminat pels estratègics aplics situats a la paret, es preguntava per què mai encertava en l'aposta de presentar la targeta a la tanca en la posició correcta. Es preguntava per què mai guanyava. Malgrat jugar al cinquanta per cent, qui guanyava sempre era la banca. Un cop a l'habitació, va deixar la seva maleta sobre el llit sense utilitzar el petit banc preparat per deixar-hi l’equipatge. Era més còmode obrir-la sobre el llit i treure la poca roba que portava per a aquell dia. Uns pantalons i una camisa de màniga curta. No necessitaria gaire cosa més.
En descórrer les cortines, el paisatge era el que havia previst. Trànsit intens al carrer, però el seu soroll quedava esmorteït gràcies al doble vidre de la finestra i a la distància real fins al carrer. L'hotel compartia ubicació amb un centre comercial situat per sota de l'accés a la recepció, i això feia que l'altura on es trobava correspongués almenys a dos pisos més. L'alçada suficient. Els llums encesos dels comerços reclamaven l'atenció dels vianants i la seva també. Les finestres dels edificis veïns s'anaven il·luminant, algunes sí, d'altres no, a mesura que l'hora d'aquella tarda-vespre d'hivern avançava i la gent tornava a casa. Tota aquella acumulació d'imatges a la seva retina va fer que per un moment la mirada quedés perduda, mirant sense veure. No va saber dir si van ser només segons, potser algun minut. Un temps suficient perquè, un cop tornat en si, es forcés a comprovar l'hora al rellotge. No era tard, encara no, però no sabia si canviar-se de roba i posar-se alguna cosa més còmoda o deixar-se la que portava des del matí. Potser no valia la pena.
Va tancar la porta de l'habitació i un cop al carrer, davant de l'entrada, va saber reconèixer els llums dels comerços que instants abans havia vist absort des de dalt de l'habitació, però no l'il·luminaven, tan sols l'enllumenaven. Va notar el fred i va aprofitar per respirar fons. Sentir com aquell aire li eixamplava els pulmons i, retenint-lo, li feia mal fins que no podia més. I va alçar el cap per buscar la seva finestra a la façana i resseguint-la, arribar a terra.
Tornant sobre els seus passos, desfent el camí fins a la 313, va obrir la finestra de bat a bat sentint l’aire encara més fred i, traient el cap per mirar avall, va veure novament els llums del carrer, fins que va deixar de veure res, tot i tenir els ulls oberts.
Sense necessitat de donar-se més explicacions, mirant un moment l'interior de l'habitació, es va llençar sense cridar l'atenció caient en segons davant l'entrada. I res més.
Al llit va quedar el seu equipatge i la roba. A la tauleta de nit, el seu rellotge.
L'endemà, la policia demanava informació a la recepcionista.
- No senyor, res d'estrany. Com qualsevol altre client que arriba sol. Sí que em va cridar l'atenció el seu aspecte fatigat quan li vaig entregar la clau de la seva habitació, la 313. Vaig pensar que estaria cansat de tot el dia. Va pujar a l'ascensor i no el vaig tornar a veure. Això sí, em va sobtar quan em va dir que no li caldria esmorzar; en el preu de la seva reserva ho tenia inclòs.
Va decidir arribar caminant pels carrers de la ciutat només pensant en el seu destí. El recorregut se’l coneixia i no li va ser necessari comprovar el nom dels carrers a mesura que arribava a cadascuna de les cruïlles. Mirava els aparadors de les botigues a mesura que passava sense aturar-s’hi. No li interessava res. Havia fet la reserva de l’habitació la setmana anterior i feia encara més dies que havia pres la decisió. Decidir: dur un pensament fins al final. A l’interior de la butxaca va sentir el brunzit del mòbil. Va veure que els missatges s’anaven acumulant. Mai més sentiria tant dolor.
- Habitació 313, tercera planta. L'ascensor està darrere les columnes, a la dreta. L'esmorzar en aquesta mateixa planta a partir de les 7 del matí. Benvingut.
- Moltes gràcies. No esmorzaré, no caldrà.
L'amabilitat de la recepcionista era similar a la dels altres hotels on s'havia allotjat anteriorment. Va imaginar que devia ser l'estàndard que s'ensenyava a les escoles d'hostaleria en una de les seves primeres lliçons.
Podia haver estat qualsevol hotel, però aquest serviria com qualsevol altre. No volia demorar-ho més. Sense més. I el fet ja estava consumat en la seva ment. Només faltava portar-ho a terme.
Va agafar l'ascensor seguint les indicacions. Mentre pujava no va poder evitar mirar-se al mirall i fixar-se en la seva trista mirada. Quan es va dirigir pel passadís fins a la porta de l'habitació va confirmar el número escrit a la targeta amb la qual li havien entregat la clau.
- És curiós veure com s'ha adaptat el llenguatge a la tecnologia. – va pensar. Ara "clau" és un simple i impersonal tros de plàstic. Algunes coses avancen tan ràpid que s'atrapen; altres simplement s'allunyen per no tornar.
Sense evitar-ho, el propi pensament li va fer dibuixar un trist somriure.
A mesura que avançava pel passadís mig en penombra, només il·luminat pels estratègics aplics situats a la paret, es preguntava per què mai encertava en l'aposta de presentar la targeta a la tanca en la posició correcta. Es preguntava per què mai guanyava. Malgrat jugar al cinquanta per cent, qui guanyava sempre era la banca. Un cop a l'habitació, va deixar la seva maleta sobre el llit sense utilitzar el petit banc preparat per deixar-hi l’equipatge. Era més còmode obrir-la sobre el llit i treure la poca roba que portava per a aquell dia. Uns pantalons i una camisa de màniga curta. No necessitaria gaire cosa més.
En descórrer les cortines, el paisatge era el que havia previst. Trànsit intens al carrer, però el seu soroll quedava esmorteït gràcies al doble vidre de la finestra i a la distància real fins al carrer. L'hotel compartia ubicació amb un centre comercial situat per sota de l'accés a la recepció, i això feia que l'altura on es trobava correspongués almenys a dos pisos més. L'alçada suficient. Els llums encesos dels comerços reclamaven l'atenció dels vianants i la seva també. Les finestres dels edificis veïns s'anaven il·luminant, algunes sí, d'altres no, a mesura que l'hora d'aquella tarda-vespre d'hivern avançava i la gent tornava a casa. Tota aquella acumulació d'imatges a la seva retina va fer que per un moment la mirada quedés perduda, mirant sense veure. No va saber dir si van ser només segons, potser algun minut. Un temps suficient perquè, un cop tornat en si, es forcés a comprovar l'hora al rellotge. No era tard, encara no, però no sabia si canviar-se de roba i posar-se alguna cosa més còmoda o deixar-se la que portava des del matí. Potser no valia la pena.
Va tancar la porta de l'habitació i un cop al carrer, davant de l'entrada, va saber reconèixer els llums dels comerços que instants abans havia vist absort des de dalt de l'habitació, però no l'il·luminaven, tan sols l'enllumenaven. Va notar el fred i va aprofitar per respirar fons. Sentir com aquell aire li eixamplava els pulmons i, retenint-lo, li feia mal fins que no podia més. I va alçar el cap per buscar la seva finestra a la façana i resseguint-la, arribar a terra.
Tornant sobre els seus passos, desfent el camí fins a la 313, va obrir la finestra de bat a bat sentint l’aire encara més fred i, traient el cap per mirar avall, va veure novament els llums del carrer, fins que va deixar de veure res, tot i tenir els ulls oberts.
Sense necessitat de donar-se més explicacions, mirant un moment l'interior de l'habitació, es va llençar sense cridar l'atenció caient en segons davant l'entrada. I res més.
Al llit va quedar el seu equipatge i la roba. A la tauleta de nit, el seu rellotge.
L'endemà, la policia demanava informació a la recepcionista.
- No senyor, res d'estrany. Com qualsevol altre client que arriba sol. Sí que em va cridar l'atenció el seu aspecte fatigat quan li vaig entregar la clau de la seva habitació, la 313. Vaig pensar que estaria cansat de tot el dia. Va pujar a l'ascensor i no el vaig tornar a veure. Això sí, em va sobtar quan em va dir que no li caldria esmorzar; en el preu de la seva reserva ho tenia inclòs.
