coneixença

Encara recordo la primera vegada que et vaig veure. Ja fa algunes pluges d´aquell dia. Era força més jove que ara, tot s´ha de dir. Donaves una imatge de força, de tremp, eres impetuós i gairebé irrefrenable. Em vas ben impressionar. No ho hauria dit mai si abans m´ho haguéssin preguntat. Poc m´ho creia. Després d´aquella vegada no et vaig tornar a veure en força temps. Massa llunyania entre nosaltres. Jo vaig créixer una mica. Alguna vegada sentia parlar de tu i em venien al cap les imatges d´aquell dia. Em vas deixar empremta.
Ara bé, en aquest món tot acaba arribant. El que és bo i el que és no tant bo. Aquest estiu per fi he pogut aproximar-me a tu. Hem pogut esvair la llunyania que ens ha separat tant de temps. T´he conegut finalment i força a fons.
Al principi em vaig acostar a tu de forma poc decidida, espantadissa fins i tot. Mirat ara, una vegada passats els fets, em fa riure. El principiant no té sort, més aviat té por.
El primers dies et mirava de cua d´ull, de prou lluny i mig d´amagatotis. Tot eren excuses poc elaborades per ser a prop teu. Que si anava a cert lloc i havia de passar pel teu costat, que si havia de comprar pa i feia tot de volta innecessària per veure´t d´un tros lluny. Necessitava agafar confiança i prou força com per llençar-me a coneixe´t de forma veritable. I això vaig fer. Passats uns dies d´aclimatació durant els quals vaig agafar prou valor em vaig decidir. Durant aquell període, arribar a coneixe´t es va convertir en una gairebé obligació.
La primera vegada va ser un fracàs. Em va agafar la por. Aquell dia, ben de matí, vaig decidir que ja tocava, que ja era prou valent com per començar. Quan vaig ser a la teva vora em vaig ben espantar. No coneixia el terreny i el desconeixement em va fer recular, tornar a casa amb la cua entre cames. El cap em bullia de sorolls extranys, irreals la majoria. El cervell em va fer una mala passada, ordenant la retirada tot i les queixes del meu cor. Una cop a la cuina, esmorçant, em vaig sentir malament, amb una prou gran sensació de ridícul i decepció. No m´havia passat mai una cosa així. Però no vaig defallir i l´endemà vaig tornar-hi, intentant aquesta vegada apagar les veus que em volien tirar enrera, fer-me defallir, abandonar.
Aquesta segona vegada va ser diferent, més agradable. I així, arran d´aquest petit èxit, cada dia una mica més, descobrint tot allò que no coneixia de tu. T´he conegut de forma gradual, de mica en mica, sense presses, ben cuinat. I m´ha agradat molt, t´ho ben asseguro. Guardes molts secrets que una vegada coneguts et donen una altra perspectiva, una nova impressió. Tot allò que tens de força, d´ímpetu, també ho tens de paciència, dolçor, serenitat i aixopluc. Quan vols ets delicat i bell però també sé que pots arribar a ser massa potent, esfereïdor fins i tot, mortal. Aquesta dualitat em té ben atrapat. Al final t´he pogut resseguir, tot tu, de cap a peus, amarat de suor per l´esforç, un esforç que considero ben esmerçat.
Des que neixes fins que mors, des de les Gavarres fins a la mediterrània, Daró, ets un riu extraordinari i embelleixes uns paisatges que ja formen part del meu imaginari i del meu cor.