rutina

De dilluns a divendres es lleva cada dia a la mateixa hora. A tres quarts i cinc minuts de set. Mandreja una estona pel llit, res, només uns deu minuts. Li costa desvetllar-se. Ho fa tot l´any però quan més li agrada és sobretot a l´hivern, quan es fa més pesat això de llevar-se per anar a treballar. S´hi està tant bé al llit, sota les flaçades.
No posa mai el despertador perque fa massa soroll i despertaria la familia. Dona i dos nens petits. A canvi, es posa el despertador del telèfon, que és alhora prou fort com per despertar-lo i prou fluixet com per no sentir-lo ningú més que ell. Pràcticament no arriba a sonar mai. El cos s´ha acostumat i gairebé sempre se li obren els ulls un parell de minuts abans de l´hora programada de diana.
S´aixeca, es dutxa, es vesteix i es prepara l´esmorçar per endur-se a la feina. És una rutina a la que hi està ben acostumat i fa de forma mecànica, gairebé sense adonar-se´n. Éll és rutinaire.
Tot seguit surt de casa. És el moment més crític perque les frontisses de la porta xerriquen una mica i sempre tem que algun dels nens es pugui despertar. Hi ha posat de tot a aquelles frontisses i no hi ha manera. Continuen xerricant, impassibles als lubricants. I el més curiós és que només ho fan a aquella hora. Al migdia quan torna van com una seda. Al final ho ha donat per impossible i s´imagina que li diuen adeu-siau, que passi un bon dia.
Baixa a l´aparcament, obre la porta, treu el cotxe i s´incorpora al a munió d´autos que aquelles hores van amunt i avall. És curiós com de rutinaires són també la resta de gent. Cada dia veu gairebé les mateixes persones a gairebé els mateixos llocs. No en coneix a cap. La noia que porta a passejar el gos. Un gos gros, grisós. No és gaire maca. Aquell que va a treballar en bicicleta i que un dia el troba a l´alçada del forn de pa i un altre a l´alçada de la gasolinera, depenent del temps que ha estat esperant als diversos semàfors o de les ganes de pedalar del ciclista.
I també veu el cotxe d´ella. No sempre al mateix lloc però l´encant de trobar-lo li fa més lleugera la idea d´anar a treballar. Li alegra una mica el dia. Un dia és aparcat en bateria, una mica abans del semàfor del pont. Un altra dia es troba a l´aparcament públic. És molt gran però aquelles hores hi ha lloc i el deixa prop de l´entrada d´on es pot veure des de la carretera per on ell passa. Algun dia no l´ha arribat a trobar-lo i això li ha fet passar pel cap si tindria vacances o estaria malalta o, això no vol pensar-ho, hauria canviat de feina i no el veuria mai més.
Fins i tot alguna dia, l´ha arribada a veure a ella. Són dies en que ella va tard. Dins del cotxe es veuen dues cadiretes per mainada. Això vol dir que té fills. Com deuen ser?, es pregunta. I quina edat tindran? L´estimarà el seu marit? Per quin motiu avui va tard? I si està divorciada?
En va arribar a estar enamorat, feia molts anys i mai li havia arribat a dir res. No hauria gosat. Ella gairebé ni sabia que existia. Feien la mateixa carrera i el mateix curs. Ell no sap res d´ella i tot són suposicions, especulacions. Ella continua sense saber-ne res d´ell i té la seva pròpia vida, aliena a la seva.
No és un psicòpata que estudia la seva víctima o un voyeur de matinada. És simplement una persona a qui la vida li ha passat massa ràpida i no ha pogut fer i viure anhels i desitjos. També és una persona massa covarda, incapaç de fer front a la realitat, incapaç de preguntar-se el motiu d´aquella fixació amb ella. És una persona massa tímida que no ha estat capaç de fer tot allò que li manava el cor, d´obrir-lo als sentiments i portar-los a terme, fos quin fos el resultat i valent per acceptar les conseqüències i els desenganys. També és una persona espantadissa a qui li fa por preguntar-se si la seva vida és l´adequada, si realment té la vida que volia, amb la seva dona i els seus dons nens, de si realment se´ls estima de debò. Li fa por qüestionar tot això i es contenta en veure el seu cotxe i divagar una estona sobre ella. Amb això en té prou. La resta és un anar tirant, un anar passant els dies i no canviar per res. Ja li està bé allò que té. No és pesimisme si no més aviat conformisme. Li agradaria una altra cosa però ja fa amb el que té. Qui dia passa, any empeny.
No el jutgem massa, sisplau, ja que tots nosaltres tenim alguna cosa d´ell.