abandonament...i descans

Es desperta pel matí. Encara és molt aviat i tot just despunta el dia. La lluna ja ha treballat prou i té ganes d´anar a descansar. Ha tingut un malson mentre dormia. Tenia una filla i un malparit li pegava. La dura realitat és que el malson de debó comença cada vegada que es desperta. I és diari des de fa massa temps.
És a casa seva. Està embarassada d´uns sis o set mesos. La casa està silenciosa, encara adormida. No està molt segura que aquella calma, que aquella aparent pau i tranquilitat duri gaire. S´ha acostumat a no fiar-se del silenci. Tota pesada i amb els junts grinyolant s´aixeca i va a la cuina. Quan hi entra una fortor li altera els narius. Fa pudor de Magno. Li repugna, l´odia de forma profunda. El desordre és important. Hi ha hagut un bon daltabaix en aquella cuina. Entremig del merder, sobre els fogons, hi veu un full de paper, escrit, llardós d´oli. La lletra és barroera i amb una cal·ligrafia que reconeix d´immediat. L´agafa i la llegeix, dreta. Una vegada llegida tremola i no de fred precissament. Encara catatònica pel que acaba de llegir, recull una cadira de terra i seu. Les cames li fan figa. No sap si riure o plorar. En tot cas el sentiment és d´alegria i d´alleugeriment, de moment encara contingut. No s´ho acaba de creure. Quan assoleixes una fita llargament volguda, el primer moment és de contenció, de pensar que allò no serà veritat mentre pregues que ho sigui. Ja ho diuen que el cor té raons que la raó no enten. La torna a llegir, intentant trobar el significat autèntic, alguna pista que confirmi el moment que tant espera, tant anhela.

No et suporto més. Aneu a prendre pel cul. Tu i la merda que portes al teu ventre.

Des d´aquell matí, no ha tornat a veure mai més el seu marit. No li faria res que fos ben mort.
Es van casar acabats els estudis i després de festejar tres o quatre d´anys. Ell era una persona normal, prou correcta. S´estimaven i tot o almenys això deien els altres. Semblava que feien una bona parella. Amb el temps va canviar i es va tornar un cabronàs. No se sap el motiu. Males companyies segurament. Per ell era la seva dona i creia que en podia disposar sempre que volgués. Quan li vingués de gust. Ell anava i venia. Passava dies sencers fora, sense donar explicacions.
Les vexacions repetides li van fer perdre el valor per marxar, per fugir, per enfrontar-s´hi. S´hi va acostumar. Pel davant i pel darrera. Quan ell anava trompa no sabia pas per on navegava. El dolor, la repulsa, la tristor corrien per dintre i erosionaven el seu cor. Es va tornar una ànima en pena.
Aquella carta la retornava a la vida i era un nou començament. Com havia arribat a desitjar aquell moment. I ara el tenia a les mans, era real. Al final riu i plora alhora, alleugerida. No està contenta per ella. Està contenta per la seva filla.
Entre llàgrimes, recull una mica el desordre. No li agrada veure aquell merder. Obre la finestra i ventila. L´aire s´emporta el Magno ben lluny.
La Noe decideix que avui sí. Avui es pentinarà.