JORNADA ELECTORAL.

Es diumenge i em toca llevar-me relativament d’hora. Em dutxo, esmorço i m’arreglo. El primer que faig és anar a votar perquè penso que així ja ho tindré fet i no hi hauré de pensar més. Després arribo al col.legi on faig d’apoderat d’ERC a les Cotxeres Borell. 5 interventors de CiU, 2 apoderats del PP, una apoderada de Ciutadans i un apoderat d’ERC. Puc entendre que no hi hagi cap apoderat d’IC però em deixa al.lucinat que no hi hagi cap apoderat del PSC. Estem parlant d’un col.legi electoral de l’Eixample barceloní i això demostra el manament que els hi van les coses ( després, al final de la jornada vindrà una noia sudamericana a fer d’apoderada del PSC i un noi del país a fer d’apoderat d’IC).

És curiós perquè 4 dels 5 apoderats de CiU són d’Unió, entre ells el president d’Unió del barri de Sant Antoni, que és amic meu. També és curiós que aquesta gent d’Unió és la que acaba tenint problemes davant les provocacions de la gent del PP i Ciudadanos i que jo tallo fent d’home bo ( al cab i a la fi, malgrat que ara militi a ERC, la gent a CiU em coneix i digue’m que em respecta una miqueta ).

L’amic president d’Unió m’informa minut a minut quan hi comencen a haver resultats. Està molt nerviós. També estan molts nerviosos els del PP. La noia de Ciudadanos és àcida com ella sola i jo li suggereixo que es moderi o que algú es pot molestar ( el mateix li dic a un senyor d’una taula que, un cop acabades les eleccions, blasma la gent del PP i ell primer em diu que té dret a dir el que vulgui però després s’ho pensa i em dona la raó ). La veritat és que jo estic tranquil•líssim. I cansat, perquè aquestes jornades electorals són una pallissa.

Quan tinc tota la documentació ( triguen dues hores a donar-nos-la ), vaig a l’hotel del carrer Pelai on ERC fa la recollida de papers i la festa. La gent està exhultant, s’abraça, crida in-inde-independència (qui s’ho devia inventar això?). Jo estic content però no puc evitar sentir a l’hora un punt d’escepticisme. He viscut moltes victòries electorals amb CiU i sé que el repte de debò ve després de guanyar.

Acomplir les expectatives dels ciutadans en aquests moments no és fàcil i reclama de nosatres una lucidesa i una valentia excepcionals. La majoria dels meus companys, en canvi, és la primera vegada que guanyen unes eleccions i ho viuen com un gran orgasme polític. És comprensible. A mi també m’havia passat.
Í quan mentre torno a casa penso que és un fàstic fer-se gran. Ara del que es tracta és de no desanimar ningú, al contrari, d’aconseguir la llibertat del Principat sense permetre desviacions de ningú.