Joc de mans (o "da mants", com es vulgui dir)

Tu, que seus al meu costat
Et tombes i em mires,
Et torno la mirada i somric.
Tot això en una classe avorrida.

Em canvio el llapis de mà,
Per deixar-la caure, adormida,
Tu m'imites, fas igual.
Tot això quan ningú ens mira.

Cada cop ens acostem més,
I els nostres dits de pianista
Es troben, s'abracen dolçament
Mentre juguen s'acaricien.

Ningú sospita res, a l'aula,
Que tu i jo ens estimem
I avui, sota la taula,
Només ens ho demostrem.

I de cop sona el timbre
I ens deixem anar,
Torno a agafar el llapis,
I escric: " que bonic és estimar".