Jo també puc somiar

A través del vidre de la finestra puc veure com les gotes de pluja travessen l'aire per acabar caient sobre el terra enrajolat del pati del darrere. El cel gris, quasi negre, brilla de tan en tan per culpa dels llampecs, i el terra tremola davant el soroll dels trons.
No sé quants dies porto en aquesta habitació. No recordo l'olor de l'aire, ni el de la pluja, ni el de la terra molla. No sóc capaç de recordar el tacte de la gespa ni l'escalfor de la mà d'una altra persona. L'única cosa que puc sentir és l'olor agra i buida d'una habitació negra i esgarrifosa. L'única cosa que puc recordar amb certa alegria és l'olor de la sopa aigualida que em porten durant els àpats.
No recordo cap rostre, ni tan sols el meu. La meva veu fa temps que no l'escolto, tinc la sensació que he perdut la facultat de parlar i que no la recuperaré mai. El tacte de les meves mans ja ha oblidat la sensació de la rugositat, les parets d'aquí són massa llises.
La veritat és que l'únic que em queda és aquesta finestra que només ensenya una petita part del pati i un tros de cel. És l'única part de vida que queda en aquest minúscul espai de temps.
Ni tan sols tinc dret a somiar perquè no tinc amb qui somiar, o amb què somiar, o perquè somiar. Els somnis només són l'evasió de la realitat, però la meva realitat és ràpida i els cops de puny són massa forts per mi.
Però tinc dret a intentar somiar, no?
A intentar recordar com és que et caiguin gotes d'aigua sobre els ulls, a córrer per un camp de gespa, a ser abraçada. Tot i que siguin somnis borrosos i irreals m'agrada evocar-los. I després apareix la realitat que em fa plorar i desitjar morir.
Amb un cop de puny trenco el vidre. La mà em sagna i, després de molt temps, sento l'escalfor d'alguna cosa. L'aire fred i humit de fora entra dins l'habitació i m'omple els pulmons.
Però tinc dret a intentar somiar, no?
Somiar amb la llibertat és molt fàcil aquí engabiada.
Passo un peu per sobre el vidres trencats i després l'altre fins que quedo asseguda sobre el llindar de la finestra. Uns pocs metres em separen del terra, potser són cinc, potser set. Salto.
M'he trencat una cama, o potser és que no recordo com és caminar, o potser fins i tot me les he trencat totes dues. No ho sé, simplement m'arrossego per les rajoles molles intentant fugir de la meva presó provisional. Després de molt temps sento les mans mullades, la roba molla que se m'enganxa al cos, els cabells que gotegen. Deixo un rajolí de sang sobre les rajoles, el puny em segueix sagnant, però es barreja amb l'aigua i només queda una substància de color rosat.
Sento crits a darrere, sembla que els meus carcellers personals han vist la meva figura escapar i intentar desaparèixer.
Arribo a la paret del final del pati, l'última muralla que em separa de la llibertat. Hi ha una porta de fusta resseca i podrida, des de terra l'obro.
Però tinc dret a intentar somiar, no?
Un paradís terrenal s'obre davant els meus ulls. Un paradís amb el cel grisenc de pluja, la llum dels llampecs palpitant i la gespa plena de fang enganxós.
Els crits dels carcellers arriben fins a mi, els gossos guardians borden i udolen. Em persegueixen. M'arrossego. Els gossos m'atrapen. Els seus ullals em foraden la pell i la seva boca prova el gust de la meva sang. Crido. Demano ajuda. Arriben els carcellers. Sé que m'han atrapat, que tornaré a la presó. Em mossego la llengua, tinc sang a la boca. Sang aigualida. Sopa aigualida.
Obro els ulls.
Però tinc dret a intentar somiar, no?
Han deixat un altre plat de sopa a l'habitació.
Segueixo tancada, empresonada, incapacitada.
La pluja cau sobre el terra enrajolat del pati.
Però tinc dret a intentar somiar, no?
A somiar amb la llibertat.
Preparo el puny per llançar-lo contra la finestra.
Quants metres pot haver-hi? Cinc? Set?
Però tinc dret a intentar somiar, no? Almenys això és el que més desitjo...