Jo ara tinc vuit anys

Jo ara tinc vuit anys, la meva mare és molt jove, però jo no ho sé, ni ella tampoc, en farà 35 el mes que ve.

Camina a la meva banda esquerra, la bona; anem cap a casa.

Som a finals de novembre; és fosc, fa vent i se li marca una panxa molt grossa,
em fa vergonya el seu ventre tan gran, no sé perquè li passa, però no li dic res.

Fa dos anys que em crec que sóc gran: des de que vaig córrer de punta a punta de la plaça. El meu amic Eulogi corre més. Em va saber molt greu tombar-lo a terra perquè els grans van dir: a veure qui guanya.

Em vaig embrutar la samarreta, nova, que portava; encara me'n recordo, del rebrec de terra sobre les llistes blaves i blanques, no se m'oblidarà. Amb la por, vaig fer més força que ell i va anar a terra.

El meu amic Eulogi viu en una casa sense llum, té uns llànties i el sostre que és mig de roca és tot ben negre. Quan vol no va a l'escola, no se que diuen de sa mare: te una cara molt prima i arrugada, no com la meva mare.

El fill del metge només parla el castellà i em diu pel mal nom de la família de l'Eulogi. A l'Eulogi l'altre dia, mentre veiem tirar un canya per pescar al riu. l'ham del pescador se li va clavar al dit índex: no se li podia treure; el vam portar al metge i li va arreglar el dit tallant-li el cap - de l'ham - i acabant-li de passar.

Al cap de la vila hi ha unes cases enderrocades que van molt bé per jugar a fer guerres.

El meu amic Marçal diu que no vol ser més amic meu; ahir corríem fugin d'unes abelles que vam empaitar al seu hort, ficades dins d'una bota vella, abandonada, i ens van picar. Sap donar-se la volta per dins de les cames agafat a la branca del cirerer, sense deixar-se anar de les mans.

Quan passem pel galatxo, ens embrutem de fang, per agafar uns cap-grossos.
De vegades ens trobem uns quants I fem guerres amb canyes i fang, quan entro a casa miro que em vegi tan brut la meva mare i m'espolsi els pantalons.

En pocs dies tindré una germana, i ja en seran tres. No sé perquè s'entesten que vagi a dormir a casa d'una padrina; no és padrina, però m'estima igual, em fa una sopa molt bona i em dona deu rals; quan surto al carrer el sol m'enjulla una bona estona.

Em pregunto perquè sóc jo l'afortunat i no un de més eixerit; El Pepe el seu marit, em deixa portar la mula a aveurar, i a cops vaig amb ell a la vinya. Té molta paciència però no em parla gaire està pensatiu. Tenen dues filles grans que ja tenen nuvis.

Dormo a un cambra gran tota fosca; m'hi acompanyen, mentre ens hi acostem pel passadís, penso que em moriré de por quan m'hi quedi tot sol, però el rellotge fen un tic tac constant dins la foscor m'acompanya i per sort m'adormo. Tinc menys por que a casa meva.

M'han vingut moltes ganes de jugar a metges amb la Rosa, però la seva mare ens ha trobat desseguida, quin encert de trobar-nos! Ella es deixava posar una injecció estirada i de cop i volta se l'ha endut. Sense dir res. S'ha fet com una llum dintre meu quan he pogut veure el seu cul rodó i blanc, despullat.

Li demano al meu pare qui són els rojos, on estan, si tenen alguna part del cos vermella; el meu pare s'ha embarbussat, però sembla que no es distingeixin per l'aspecte.

Encara falten molts anys perquè m'expliqui com es lliurà de morir a la guerra i em doni el seu rellotge d'or; em semblava que volia quelcom a canvi, però no era cert; no l'entenc de vegades.

La gent té por dels civils, porten una roba estranya i un fusell cada un però a mi no m'han fet res.

El sastre de la plaça, és curiós: no té pestanyes, va amb una americana, no com un pagès. Fa poc que ha tornat de França, em mira sense odi - pensaré desprès -, mentre em toca el clatell, la seva dona té els ulls inflats, com si hagués estat molt temps plorant.

El coronel retirat, m'ha deixat anar quan li he fet una escopinada a la cara al mig del carrer perquè m'amollés. Més tard comprendré que buscava la seva innocència desprès de tanta sang.

Faig d'escolà i m'embolico, a la missa del gall em vaig adormir.

Procuro no fer cops de cap a l'esquena del mossèn quan anem en moto cap al raval i frena.

Jugo a la plaça fins que es fa de nit, al voltant tots els carrers són foscos; per res del mon m'acosto cap als carrers sense llum.

La meva avia aviat em passarà la ma pels cabells el diumenge per la nit desprès del cine per tranquil·litzar-me: una pel·lícula sobre Manolete i el Setè Segell, de Bergman -ara no sé qui és - m'han esverat. Gairebé tant com el penjarrobes quan es fa de dia i l'abric penjat sembla una persona quieta, allà. Del setè segell només he vist els quadres que hi ha a l'entrada i prou. No tardarà gaire a morir-se l'avia. Ho sabre perquè m'estic avorrint i l'he anat a buscar per jugar a cartes un diumenge de l'abril. Les cartes són molt difícils, no guanyes mai.

La meva mare, caminarà a la meva banda esquerra, la bona; anirà molt a poc a poc, té vuitanta anys. No sap que és molt gran, jo tampoc.