Ja és mort

per descriure com perdem mots i versos entre els nostre propis engranatges, neurones, digues-li "X". Els veiem, ens hi aferrem, ens llisquen i se'n van però oh! quan els atrapem!
Exercici fantàstic.
Fins aviadet

D'entrada, Salz, mooooltes gràcies per: A) El teu comentari i B) Les felicitacions. Intentaré, això sí, posar en pràctica tan aviat com em sigui possible allò que sovint dic: el millor que pots fer amb un premi literari que hagis guanyat és oblidar-te d'haver-lo guanyat. Escriure no és sinònim de premis literaris, però en format "annex" per descomptat que s'agraeixen, i més si dónen la possibilitat de veure editada alguna coseta que hagis anat fent amb molt de temps.

En segon lloc, el poema. Ja és mort. Té un ritme molt àgil, i m'ha encantat tot ell malgrat que acaba tenint un regust... trist? Contradictori? Això sí, m'ha recordat molt (però moltíssim!) aquelles situacions en les quals et ve al cap una frase, una metàfora, quelcom que et fa dir "aquesta és bona" i pluf! Abans de poder-lo escriure desapareix de la memòria sense deixar cap mena de rastre. Et queda una sensació rara. D'una banda satisfacció per haver gaudit, almenys uns quants segons, d'aquelles paraules. De l'altra, impotència per no recordar-te'n més!!! I fa una ràbia!!! A vegades penso que perdo la memòria en qüestió de segons.

Una observació que puc fer-te és en relació a les dues primeres estrofes:

"La sang degota,
gota a gota,
i amb cada gota
neix un nou vers.


Cau.

Es perd.

El veus.

El perds."


En llegir "El veus / El perds", m'he perdut jo. He hagut de rellegir-ho, perquè el fet que l'article fos masculí m'ha desubicat. Jo tenia en ment que el subjecte era "la sang", que queia i es perdia, i tot d'una veig que no, que el subjecte havia de ser masculí. Rellegeixo la primera estrofa i hi trobo el mot "vers". Res, paranoies meves però t'ho comento aprofitant l'avinentesa.

Gràcies pel teu comentari, per aquest i tooots els altres poemes i una abraçada molt forta, Salz!

Fins la propera,

Vicenç

aquesta manera d'explicar-nos com et ve al pensament un mot, com es va multiplicant per formar un vers, com es queda suspès a la imaginació de manera que et sembla que els pots palpar, fer baixar al paper i iniciar així una dolça passejada feta de paraules de mils colors i sentiments. Com si l'una amb l'altra, recolzant-se mútuament i ballant la dansa de la composició, arriben a crear una bella simfonia.

Però, ai... també pot passar que tot sigui un miratge, que tot quedi en l'aire, en el buit que queda quan la paraula ha mort abans de tocar terra. No ha arribat, o és que, voluntàriament, li has barrat el pas abans que ho pogués fer?

Moltes vegades busquem mots, i els trobem... però cedim davant la nostra pròpia feblesa de deixar-los que es sentin lliures per asseure's en el nostre poema... No els deixem formar els versos que tenim al cap, no ens sentim capaços perquè se sentim lliures. Els volem controlar, reprovar, i nosaltres mateixos els ofeguem, encara que sigui fet a contracor.

I és quan ferim de mort la paraula...

"...
i el silenci creix.
El mot perdut
et sembla il·lès.

Però ja és mort.

Ha mort de fam.
Ha mort de set".

L'hem matat nosaltres, però ens enganyem, volem creure que ha mort sol, que el seu cos no ha resistit l'embat de la nostra inspiració... i es queda per sempre més en l'oblit... suspirant per a ser recollit per una altra inspiració que l'aculli en els seus versos...

Fantàstic, Salz. Versos tallats per bruscos punts i aparts que fan impactant el missatge. No hi ha lloc per pensar en la recuperació del mot. Els dos últims versos ho diuen amb contundència. "El mot ha mort de fam i de set".

El títol és, molt intel·ligentment, ambigu.... però
el punt i final no dóna lloc a cap dubte. El mot està, irreversiblement, mort.

Una abraçada, Salz, i una felicitació ben sincera per aquest poema. De veritat que m'ha encantat.

de definir la mort d'aquelles paraules, d'aquells versos que haguéssin pogut esdevenir poemes i només s'han quedat en tristes i doloroses hemorràgies internes...
Perfecte.
A mi també em dol allò que voldria escriure i no escric!

Un poema absolutament genial, fantàstic, ho sento però no tinc paraules, m'enamora cada vers.
Quan se'm acudeixi alguna cosa més explícita i ben trobada que dir-te t'ho comento millor.

breu però intens... mor de fam mor de sed, aquest troç m'ha encanta!!! segueix així! petons

els poemes que tracten del fet literari i que cerquen explicar-lo amb paraules.
Bellíssim poema que reflecteix d'una forma acurada que un vers és del autor molt poc temps, per passar a pertànyer al lector.

I la sensació com de buit que de vegades és pot sentir. T'entenc.

M'ha encantat la netedat i la precisió que perfíles en els teus versos.

un petonàs!

Et llegeixo.

gypsy

m'agenollo, guardo silenci i llenço ensens al teu poema.
Bestial!
Suau, abstracte, profund, més suau, original, captivador, poètic... TOT!
He tardat en comentar-te perquè he estat de vacances.
Petons i una abraçada.

... el naixement de la creació (a base de sang), el desenvolupament de la producció ( amb entropessades,dificultats) i la mort del producte?
Em fa sentir trist que tot passe tan ràpidament, quasi sense enterar-se..... quasi com aborts.....
La poesia també conté la tristesa que és un sentiment universal.........
Gràcies per escriure i pel teu comentari.
Besets
Pepastor