INVISIBLE

INVISIBLE

Sóc invisible. No em veuen. Ja fa estona que estic aquí a la barra esperant que em serveixin sense que em facin cas. La cambrera passa de llarg i després atén als de darrere meu. Deuen de ser més alts i més guapos. Aquest que s'ha posat al meu costat, l'han servit només arribar.
─Ep, ep! Xssst!
Res, ni cas. Invisible. La noia aquesta ni em sent ni em mira. Ah, ves per on, un altre que es «cola» i l'atén. Esclar, un nano alt i forçut. Vaja, l'ha cridat pel seu nom. La cambrera es diu Laura..
─Ei, Laura! Un cafè! ─crido.
No m'escolta o fa que no em sent. Després de servir-li una cervesa amb un somriure al forçut, va de pet a la cafetera. Ja era hora, m'espero.
Ei, el cafè passa de llarg, li ho porta a la senyora del final de la barra.
─Escolti, Laura...
Saluda a uns que acaben d'entrar aixecant la mà. Estic perdut, aquí no prenc el cafè. Me'n vaig emprenyat. Quan surto, m'ho prenc amb calma. Camino. Al final del carrer hi veig una terrassa. Hi ha una taula buida. Val més que segui i m'assereni. El cafè cal assaborir-lo.
Les altres taules les ocupen tres homes vestits amb roba de feina. Prenen cafè i copes relaxats a la cadira i, fumant, parlen cridant. En una altra taula, tres dones d'edat indefinida es xiuxiuegen animades: cafès amb llet i pastes. En una altra taula una parella jove. No han encetat unes «coca-coles» que tenen servides: van per feina, estan abraçats. No reparen en mi. Miro impacient l'entrada de l'establiment esperant que surti un cambrer. No hi ha portes i s'hi accedeix directament. No em vull esverar, el lloc és bo. El sol que hi toca s'agraeix i espero. Endebades, no surt ningú. Continuo sent transparent. Me'n ric jo mateix de la situació. Els treballadors s'aixequen i se'n van. Suposo que ja havien pagat. Ara sortirà el cambrer a netejar la taula, penso. Doncs, no.
Encara faré tard a la feina. Serà millor que el cafè me'l prengui tranquil·lament al despatx fent-me malbé el paladar amb el gust fenicat de la màquina expenedora. Decididament, m'aixeco i me'n vaig. Miro de reüll l'entrada de la cafeteria: un cambrer està a dintre de peu amb la mirada dirigida a l'edifici de davant. El meu encreuament no el destorba. Segueix palplantat observant. A mi no m'ha vist.
En aquesta hora de la tarda, obren els supermercats. Un home mal engiponat i barbut està a l'aguait i, tan aviat com l'encarregat obre, es col·loca al costat de l'entrada, s'asseu a terra i desplega un cartell. Seguidament, demana diners a dues dones que en aquest moment passen davant meu. No el fan cas, aleshores la mirada del pobre es dirigeix darrera meu cercant una altra oportunitat. És a un home que el tinc al darrera. Potser faig cara de no deixar-me convèncer. Però, no. Estic segur que no m'ha vist.
Espero el semàfor que es posi verd. S'hi posa i passo en el moment just que em surt pel costat un ciclista que es gira i m'increpa:
─No passis sense mirar, imbècil!
Reacciono immediatament, li agafo el braç i el faig aturar.
─Gràcies, noi. Tu sí que m'has vist.