LA CALAIXERA

...casa que també va ser meva, perquè hi vaig néixer, perquè m'hi vaig criar. Ella me l'ha reservat. Quan la mare torni ho canviarem. Ara ja no hi és el senyor de la casa que ens privava de la convivència. El veí nostre, un bon home, ho va arreglar.
L'habitació està com el darrer dia. La claror de la finestra es filtra esmorteïda a través de les cortinetes descobrint filigranes de flors com tapissos transparents. La persiana, mig oberta, deixa que la penombra emboliqui les parets d'un color vespral i permeti que el mirall de la calaixera regni misteriós en tot l'espai dispersant la tènue claror com si una altra finestra et cridés per abocar-t'hi . No he obert el llum, vull sentir l'atmosfera del passat quan m'hi acosto. El sobre de la calaixera és de marbre de color torrat. Allà està, descansa dins un marc de plata amb un somriure estàtic i una mirada còmplice i tendre al mateix temps: la mare vigila el contingut de la meva calaixera.
Obro el primer calaix i acaricio la roba que s'hi guarda. No cal desplegar-la, conec molt bé el tacte i la suavitat de la tela: la camisa i els pantalons que sols vaig dur una vegada. Els mocadors, apilats i ben plegats. Respiro profundament. Puc sentir l'olor del sabó aromàtic i el perfum de la mare. L'únic lloc on puc percebre'l.
En el segon calaix hi ha les petites joguines: bales, pilotes, els «mecanos», el microscopi, àlbums de col·leccions de cromos i el llibre de les meves anotacions. El trec i el follejo. No m'hi veig per llegir-lo, no cal, sé de memòria totes les paraules, totes les frases, tot el contingut.
Suaument el deso i el tanco al calaix. Passo la mà lentament pel sobre, copso la finor de la pedra de marbre i m'aturo en trobar el marc que guarda la mare. Li faig una festa sobre el vidre i contemplo la imatge: aquests ulls i els suggerents llavis.
Un altre dia hi tornaré.


Vaig sentir pànic novament en entrar a la cambra del meu fill. Vaig encendre el llum. Volia desfer aquell ambient tenebrós, però no vaig poder evitar suportar aquella mirada acusadora i llavis inquietants i mofetes de la foto. El marbre de la calaixera era fred com ella. Em vaig contemplar al mirall. El llum, al darrera, em donava una imatge fosca de la cara. La mateixa que m'hi vaig veure quan la vaig observar passant per davant de la porta i tapant aquella figura que s'esmunyia corrents: la del nostre veí.
Tornava a remenar els calaixos per si un cas hi mancava res. La roba de quan el fill era un nen estava ben col·locada. La camisa i els pantalons del dia de la seva primera comunió no havien estat bellugats. El recordo ben presumit quan la meva dona li llençava les floretes dient que era el més ben plantat. Es va abraçar a la mare i em va reptar amb una mirada desafiant.
Les seves joguines continuen al mateix lloc però el seu llibre ha estat mogut. Ella havia inspirat les anotacions esgarrifoses escrites per ell amb lletres grosses i repetitives.
En aquest moment m'arriba un regust amarg a la boca. Tot havia de seguir al mateix lloc sense poder ser debolit i encare veig la imatge del nen cridant-me perquè vol ensenyar-me les joguines i sento la seva mà al clatell fent-me acotar el cap al calaix per tal de què no miri enrere. Però ja els havia vist. Em va fer passar pels ulls el «mecano», les pilotes, els àlbums i va apartar el seu llibre ficant-lo més endins. El seu somriure em ressona al cervell. M'aparto de la calaixera i tremolo.

Ell tornarà demà, com cada dia, com cada any. El psiquiatra m'ha previngut que serà llarg. Tan llarg com la meva penitència. La imatge d'ella continuarà estant sobre la calaixera recordant-me que el verí que li vaig proporcionar va ser decisiu.