PRIMAVERA TANCADA

Un relat de: ADINBAZ
Sor Encarnació va obrir els porticons alts de la finestra i va respirar fort. L’aire primaveral fresc va penetrar a la cel•la. Trencava l’alba. Un nou dia començava. Aquest cop, les matines les pregaria posant-hi tot l’amor i desig perquè Nostre Senyor escoltés el seu cor i preservés el món de les calamitats que els pecats dels homes el sotmeten i demanaria misericòrdia per aturar els desastres naturals que assolen la terra. També demanaria gràcia per a tota la seva comunitat i, sobretot, per a la mare superiora perquè temperés el seu caràcter. «Ai, no sé si això se’m permet, de voler demanar que la meva voluntat s’imposi a la de la meva superior. No és això un pecat de supèrbia?, ai Déu Sant!, m’ho confessaré a mossèn Genís».
La seva tasca, ara en primavera, és un goig. Déu fa que el seu hort, «ai Déu meu, no és meu. És de la comunitat» sigui un esclat de la naturalesa: les cireres, les verdures, fins i tot, la farigola i el romaní de les que en té cura en un racó i li dóna aquest bé de Déu d’olors penetrants que la insereixen en un món dolç. Contempla les flors que serviran per engalanar l’altar, delicades, fines, que s’obren i demanen aigua, «ah, els borinots que les envolten». Ella les esquitxa. «Oh, què maques que són amb les gotes que retenen». Treballa la terra, l’adoba. El sol és fort, sua. S’acosta l’àngelus, pregarà de nou. Replegarà verdures, les durà a la cuina. Per la tarda, la lectura dels evangelis. Haurà de preparar el tema que li toca per exposar-lo en el púlpit a l’hora de l’àpat del migdia de l’endemà. Durant el res del vespre contemplarà la imatge de Jesús, la seva bondat reflectida en la cara. Cabell llarg, ulls penetrants amb el seu cor obert i resplendent per a totes. Oh, ella és la seva esposa i les altres companyes també ho són! Si només fos per a ella. «Oh, Déu meu, què estic pensant?, la primavera m’altera». Mossèn Genís li farà veure la llum. Sor Encarnació continuarà resant.

Magí va contemplar el cel a través dels barrots. Tornava a ploure. La sortida al pati es tornaria a suprimir i la galeria general concentraria de nou els reclusos. Si els companys l’eixordaven amb els seus jocs, ell cridaria. No era home de joc. La seva colla el respectava. Magí era algú dins d’aquest infern. Li va costar. Va rebre cops, però els seus punys i la fusta amagada a la màniga van fer mal a tots els qui volien imposar llur llei. De tot el que es coïa a la presó n’era assabentat. Ara necessitava veure el sol. Respirar la primavera que ja tenien a sobre, però plovia i plovia igual que aquell dia que tenia aquella pècora agafada pel coll demanant-li comprensió. La va amorrar sobre el seu amant, estirat a terra amb ulls vidriosos ara i sorpresos abans. Del tall del pit regalimava sang. «Això també li surt d’ell, no t’agrada, puta? No necessito ganivet amb tu. Han de ser les meves pròpies mans». Ella cridava i cridava i els dits d’ell s’aferraven i es tancaven al coll de la dona. Quan va sentir un gruny apagat, va deixar anar el cos damunt del maleït usurpador. El seu honor era l’única cosa neta que havia quedat.
El temps no s’esmunyia. No hi havia diferència entre un dia i un altre. De cop, va decidir que viuria imaginant-se que era lliure. Després de la ració del dinar va anar a la biblioteca, acaricià llibres i va decidir estudiar la carrera de dret. Li serviria per entendre de lleis i fer-les prevaler al seu favor. S’havia imposat una tasca. Sentia un esperit de renaixença. Als matins va ensenyar a escriure als emigrants reclusos que volien aprendre la llengua del país i d’aquesta manera s’assabentava de com eren els seus països d’origen. Rumiava que si es presentava una ocasió per fugir, sabria quin país fóra el més indicat per amagar-se. Va observar els finestrals enreixats. Ja no plovia. Desitjava l’alegria de la claror, la vida. Sentia primavera encara que els núvols cobrissin la presó.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer