LA SIRENETA I LA LLACA

L’Esther es va carregar la motxilla a l’esquena. No li agradava. Era massa gran. Ja tenia nou anys i li havia dit a la mare que en volia una de més petita. No li calia portar tots els llibres. A l’escola havien introduït un intranet d’ensenyament per als alumnes. A més, quan corria, la malastruga motxilla li donava cops al cul.
─Vinga, té. Penja-li la teva sireneta que et va regalar el pare ─li va proposar la mare.
─No, perquè els nois me l’estiren. Prefereixo tenir-la a l’habitació. Tothom vol veure com se li belluga la cua.
─Tu també et passes l’estona fent-la moure i li parles.
L’Esther va fixar la vista en un punt determinat i es va mossegar els llavis.
─Mare, és veritat que quan vaig néixer una sirena em va fer una predicció?
─Ves quina bestiesa. Qui t’ho ha dit això?
─La iaia.
─La iaia? ─la dona es va posar a riure─ Ella t’haurà explicat un conte d’alguna protagonista que no ets tu. Ja saps que les sirenes no existeixen.
─I tant!, l’Odisseu es va haver de lligar al pal del seu vaixell perquè els seus cants el duien a llançar-se a l’aigua per buscar-les ─va explicar la nena tota convençuda.
─Això són contes antics…
─No. És història. Ho tinc en un llibre. M’ho he estudiat molt bé.
La mare va fer un esforç per tal de no replicar. No ho entendria. Va moure el cap i va adreçar a la noia que s’afanyés perquè el grup que anava a l’escola l’estava esperant.

Aquell matí, com tots els altres, l’àvia i mare de l’Esther es van parlar per telèfon.
─Escolta, tu li vas explicar un conte a la nena d’una sirena que va fer una predicció?
─És el conte de la padrina sirena ─va exposar l’àvia─ que ensenyava a les sirenetes del mar de quines coses havien de replegar per tal de què la societat de sirenes tinguessin de tot i a cada una li va donar una especialitat. És un conte moral perquè ajudin a la feina de la casa, dona. Per què ho preguntes?
─Perquè creu que és a ella que la padrina sirena li ha donat un do, una gràcia.
L’àvia va riure.
─Ella s’identificava amb la sireneta que cercava els tresors que els mariners amagaven en els fons de les aigües. Els hi prenia i els venia al mercat on les sirenes presumides els hi compraven. Més d’una vegada la he enxampat parlant amb la sireneta que li va regalar son pare.

Aquella tarda, l’Esther en tornar de l’escola va anar corrents a la seva habitació llençant la motxilla a terra. Es va acostar al mànec de l’armari on hi penjava la sireneta. La va tocar i la joguina es va gronxar tot movent la cua.
─Padrina sirena, avui la profe ens ha manat, com a deures, explicar què són els coralls del fons del mar i per què s’han de salvar. Ha dit que són com un tresor. Padrina sirena, vull que m’hi portis.
La sirena d’estatura humana va obrir els seus ulls grans i es va asseure a terra acariciant-se les escames de la cua.
─Sireneta Esther, saps què farem? M’acompanyaràs i farem una descoberta pel nostre mar. Vine!
Les dues sirenes, la gran i la petitona, van nedar per aigües tornassolades. Els peixos les saludaven mostrant-los-hi les panxetes brillants. De cop, les aigües van deixar de ser clares. Com si fos un núvol, una espessor de brutícia flotava sense deixar de veure-hi res.
─Què és això, padrina? Va preguntar la sireneta Esther.
─És el llac que flueix del terra on hi havia abans els esplendorosos coralls vermells que els homes han arrabassat.
─Padrina, aquest fang se m’enganxa, fugim d’aquí.
─Sí. Dóna’m la mà.
Les sirenes van sortir del fangar i novament les aigües clares van aparèixer amb tot de peixos de colors que les van seguir encuriosits. Al cap d’una estona de nedar, van sorgir, davant dels seus ulls, uns ramillets de coralls d’un vermell intens que van fer que la sireneta Esther badés la boca.
─Aquí tens el tresor que els homes cerquen. Quan s’ho emportin ho cobrirà tot el llac enganxós i cap peix, animalet marí i sirenes podran estar-hi i viure-hi.

A l’endemà, la nena Esther va lliurar el seu treball a la mestra, la qual la va felicitar per la quantitat de detalls que hi aportava.
Aquella mateixa tarda, en tornar a casa, sa mare li va fer saber que anirien d’excursió a un estany que hi havia fang. Un lloc on les persones s’hi banyaven perquè els hi deixés la pell fina.
─Jo no hi penso pas anar a aquesta llaca, mare. Els homes dolents han robat el tresor de l’estany.
La mare va quedar tota sorpresa per la decisió de la nena i pel seu raonament, aleshores es va adonar que de la motxilla li penjava la sireneta. Hagués jurat que mentre es movia li havia picat l’ullet.