LA SORPRESA

La Mònica va prendre l'ascensor. La Vero l'esperava al carrer. Quina mala sort!: el paio del cinquè a dins. Li faria la repassada com sempre i, aquesta vegada, amb la brusa descordada i els sostens aixecadors, el mamellam li fondria els ulls. Li va fer una ganyota com a assaig de somriure i es va posar de costat. Va obrir el mòbil i es va submergir en la blavor de la pantalla. L'home la va saludar amb un bon dia. Li va llençar una llambregada i s'adonà que no era receptor de l'obsequi generós que descobria. La tibantor de la seva cara mostrà la lluita de l'orgull contra el desig.
Mònica va sortir corrents. La Vero ja tenia el xerra a les mans per connectar-se. Una excitació de retrobada va fer esclatar uns somriures nerviosos. La cara de la Vero es va il·luminar d'aprovació en veure l'estil amb el qual s'havia vestit la seva amiga i ho va demostrar amb xiscles ofegats. Les dues, agafades del braç, van caminar de pressa tot rient. Anaven a cercar un món d'il·lusions i d'experiències noves.
─Explica'm, Vero. De què va el rotllo, sispla?
─Ah, ah! No t'ho puc dir. Serà un dia gran. Ui! Serà com un flam amb nata. Ho estic veient. Súper. Una escena que t'hi cagues.
─Què, què... Quina en portes de cap? Tu... tu... no t'has vestit com jo. De què vas? M'ensumo que m'estàs fotent en un embolic dels teus. I la Tere i la Eli ens estan esperant?
─Les bledes no compten. Això és una cosa nostra. Més ben dit, teva.
─No sé on vols anar a parar. On me duus, es pot saber? Mira, tia. Em sembla que t'estàs passant.
─Vols callar?, estem arribant.
─Al metro?, agafem el metro?
─Hi! Tu t'esperes aquí un moment. Jo entro al bar. M'estic pixant. No et moguis, eh!
─Ei... què vol dir tot això? Merda, entro amb tu.
─Mira, Mònica, no pots. Sí, collons. Està bé, és una sorpresa. Em vols fer cas?
La noia quedà sola desconcertada un instant i va pensar que la Vero havia anat a buscar algú dins l'establiment. Per què ho fa? Ja havien celebrat el seu naixi. Va recordar que no hi era la Irene, que se n'havia anat a casa d'uns tiets. Era una noia molt agosarada que sempre les deixava en evidència. Havia vingut? Va donar una volta a la boca del metro i, instintivament, es va tornar a refugiar-se en el mòbil. De cop, la seva mirada va ensopegar amb algú. No, merda. Ara venia cap al metro el tòtila del Marc. La Mònica va observar la vestimenta inusual que duia: jeans cagats, pentinat amb una cresta Beckham i rapat pels costats que feia lluir una arracada brillant en forma d'anella. El més estrany era la jupa de moto texana kevlar que, oberta i amb la manera de caminar balancejant-se, semblava que es ventilés el cos. Devien de ser les botes de muntanya que s'havia calçat que el feien anar així. La Mònica mai no l'havia vist vestit d'aquesta manera. El va trobar ridícul.
El Marc es va acostar a la Mònica embabaiat.
─Nena, estàs esplèndida. Ja estic trempant en mirar-te i recordant el m'has escrit. Au, anem. Tinc les claus de l'apartament, tal com t'ho vaig dir. Veus? Si no hagués estat pel Facebook no ens haguéssim descobert.
La Mònica encara tenia la boca oberta quan es va girar cap al bar.
─Saps què? M'han entrat unes ganes de pixar tremendes i de pas em trauré ja les calces i les hi posaré a la boca d'una que està allà dins. Aquest pensament t'ajudarà a fer-te una palla mental mentre esperes. No et moguis, eh!
Al cap d'una estona, el Marc va entrar al bar. La Mònica no hi era. Havia una altra porta que donava al carrer del costat. Aleshores, va aprendre la primera lliçó de què les dones són incomprensibles.