Intent de suïcidi

La vida se m'escola per entre els dits amb certa amargor, la sang regalima lleugera i palpitant a través de la pell, com si m'estigués rentant les mans amb una aigua roja, llefiscosa i obscura. La sang és calenta, em recorda a un nadó, una forma entre els braços que desprèn calor i et fa mig aclucar els ulls plens de satisfacció, però aquesta vegada, cosa estranya, odio el que tinc entre mans. El tall del meu canell no deixa de rajar sang mentre cada vegada em marejo més, estic tan a prop de la commoció que m'espanto i m'adono de que tampoc era això el que desitjava, no tinc ganes d'acabar la meva vida, i menys d'aquesta manera.
"No tinc ganes de morir" penso, un pensament tranquil i satisfet, però inabastable.
Fico les mans sota l'aixeta del bany i me les netejo mentre penso feliçment en el moment en que el tall es tornarà a tancar, com tantes altres vegades, i finalment deixaré de fer-me mal, finalment seré una persona amb una vida feliç.
La pica envermelleix avergonyida mentre aparto les mans i me les netejo a la tovallola blau cel que hi ha penjada a pocs centímetres de mi, no ho veig, ni tampoc ho miro, però sé que ara és d'un color entre el lila fosc i el morat brut. Alço la mirada amb aspror i em trobo cara a cara amb mi mateixa, tinc un rostre estrany, una barreja entre un mort vivent, una nimfa transparent i un assassí en sèrie preocupat de que el descobreixin. M'apropo més el mirall per observar els dos enormes blaus que tinc sota els ulls quan de sobte sento com si el cap se m'hagués aclarit de sobte, m'aparto amb cautela mentre em torno a mirar les mans que, altra vegada, estan plenes de sang. Torno a mirar-me el mirall mentre deixo anar un sospir resignat i, llavors, ho veig, del cap em surt un rajolí de sang, una petita ratlla vermella, la néta més jove del tall que tinc entre les mans i, el mirall, està trencat en milers de bocins que, individualment, com intentant ser millors que els altres, intenten emmirallar-me en la seva superfície diminuta. Recolzo les mans contra la pica que, per culpa de la substància vermella, rellisquen i fan que em doni un segon cop contra el mirall que, aquesta vegada, s'esquinça completament i cau a terra amb un miler de repics. Sento com els trossos de mirall m'esgarrapen el rostre, la pell i la roba per acabar estesos a terra encara amb el seu va intent d'emmirallar alguna cosa, però la sang, que raja de mi com si fos una font, els entela amb rapidesa sobrehumana.
Quan me n'adono ja és massa tard, quan torno a mirar a terra, confusa, i veig el bassal vermellós, el cor se m'atura de sobte i només sóc capaç d'escoltar la meva respiració, com en una pel·lícula de terror sembla la melodia que avisa de l'aparició del dolent. Quan el cor em torna a bategar, aquesta vegada a mil per hora, intento allunyar-me del bassal i sortir del bany, però rellisco i caic a terra entre bocins esquinçats de mirall i llefiscosa sang vermella, m'aixeco, però no m'aixeco, per estrany que sembli estava segura de que m'havia aixecat i recolzat contra la porta, però segueixo enfonsada a terra amb la respiració mig tallada i els ulls completament oberts de terror. Ho torno a intentar i sé que m'he aixecat, n'estic totalment segura, però segueixo notant les rajoles fredes del bany contra la meva galta esquerra. Els trossos de mirall se'm claven contra la pell, contra el cos, mentre encara resto a terra sense ser capaç d'aixecar-me, és llavors que ho escolto, com un indi americà, amb l'orella esquerra enganxada a les rajoles, escolto les passes d'algú que camina pel passadís de casa, crido, crido amb totes les meves forces demanant ajuda, però no crido, la meva veu no surt, la meva boca no s'obre, segueixo estirada sense fer absolutament res, perdent el coneixement a poc a poc, gota a gota, com si es divertís de la meva por.
Abandono.
Em deixo caure.
Caic.
Caic.
Caic.
Obscuritat.
Quan obro altra vegada els ulls no sé on sóc, ni tampoc tinc ganes de saber-ho, només vull oblidar els meus últims records que no són més que ratlles esquinçades de la meva memòria, com una pel·lícula massa dolenta per intentar recordar-la, però que, estranyament, rememores a cada instant. Finalment els ulls se'm tornen a enfocar i em deixen veure el roig líquid i l'enrajolat blau, durant uns segons que semblen eterns m'adono de que la sang ha deixat de rajar, que l'únic que queda d'aquella mala experiència és un mareig persistent que no em deixa aixecar i uns records horribles que abandonaré en alguna part de la meva ment. La sang s'ha assecat i ha deixat una olor metàl·lica en l'aire, com un perfum atrofiat. M'aixeco amb cautela i torno a mirar cap el lloc on se suposa que hi havia el mirall, ara només un estrany forat de ciment. Amb un sospir deprimit em giro cap a la porta, dirigeixo la mà dreta cap el pom i, amb la ment en blanc, el travesso. No he obert la porta, però sóc al passadís, em giro cap a la porta que segueix tancada i, amb pas vacil·lant, la torno a travessar. Amb una lleu tremolor abaixo la mirada per trobar-me el cadàver d'una estúpida, maleïda i patètica humana que, a força de ferir-se, s'ha tornat només un monstre deforme i fastigós ple d'esgarrinxades.
Torno a caure.