Inflexions

Un relat de: Biel Martí

La Montse arribava tard a casa, només uns deu minuts, però suficients com per trobar-se un marró que preferia estalviar-se. S'havia acomiadat del Nico amb un petó més fred que d'altres vegades, doncs començava a notar que els sentiments envers ell disminuïen. Sempre la moto, Pastrana i el futbol. S'avorria. Caminà pel carrer Dante amb passos ràpids esperant no trobar-se el grup de sud-americans que sovint eren als bancs de la cantonada amb Xinxó. No és que fos racista, però no li inspiraven cap mena de confiança i la coneixien, sabien quines companyies freqüentava. A la porteria s'aturà, tragué les claus dels pantalons estrets i respirà fons. Mirant el cel demanà que son pare ja dormís la mona. L'escala llòbrega, amb bombetes sense làmpada, semblà donar-li la benvinguda, l'havien netejada feia poc. En silenci entrà dins el pis, al rebedor les figures de porcellana o falsa porcellana que representaven uns cignes en un llac. No se sentia res més que el televisor, amic perenne de la família Matos, sempre encès. Ullà el menjador i se sentí alleujada de comprovar que el pare dormia al sofà. La mare ja deuria ser al llit. Es despullà en silenci a l'habitació, agafà el lleó de peluix i tancà la llum de la tauleta de nit. La seva germana Sandra dormia plàcidament, era un dels pocs moments de tranquil·litat que hi havia a la casa. D'aquí a una estona, el pare es despertaria i amb sort, les deixaria dormir o, com a molt, s'entrebancaria amb alguna cadira fent soroll, però no entraria. Era obligatori deixar lleugerament oberta la porta. A ell li agradava comprovar que les nenes hi eren. La Montse es concentrà per adormir-se, pensant en el dia que marxés de casa, pensant en com li diria a en Nico que s'havia acabat i en com s'ho faria aleshores per mantenir les amistats del grup. Per sort, en Nico no era un dels més importants del Comando Pastrana i potser no s'embolicaria gaire la troca. Li calia tenir clar si allò, en el fons, li importava massa.

Dissabte al matí es despertà amb una nova bronca. La mare plorava i el pare no parava de donar cops a la nevera. La Sandra seguia al llit, amb els ulls oberts i aferrada als llençols. Va fer-li un gest i la nena, corrents, s'allità al seu costat. La discussió va pujar més de to encara quan una de les veïnes va cridar pel balcó que ja n'hi havia prou de crits i que si no paraven avisarien la policia. El pare va insultar-la per la finestra de la cuina que donava al celobert i després va trencar alguna cosa de vidre. Patint per si la mare havia rebut, la filla gran s'aixecà d'una revolada del llit, ignorant la petició de la petita que es quedés allí, i sortí. Va dir que ja estava bé, que cada dia el mateix i feu esment a la por que passava la Sandra. Només obtingué una resposta de despreci del pare i un no passa res plorós de la mare. Restà una estona al marc de la cuina, veient plorar sa mare mentre el pare desapareixia del pis donant un cop de porta. Al bar, com cada matí. Ella va intentar fer-li veure a sa mare que allò no estava bé, que no podia seguir dient que no passava res ni justificant-lo amb excuses com que no tenia feina i estava passant un mal moment. Aquelles escenes es repetien des de feia anys. Calia fer alguna cosa. Però igual que les disputes eren una història reiterada, també ho eren aquelles xerrades de la Montse amb la mare, converses en que només parlava la filla i en que tot s'encallava quan la més gran acariciava a la galta l'altra i li deia alguna cosa semblant a que hi estava acostumada, no passava res.

Aquella, va dir la Montse, era una de les raons per les que passava tantes estones fora de casa. N'estava farta, només pensar en tornar es marejava i cada dia tenia més ganes de fotre el camp emportant-se'n la petita amb ella, i la mare si volia anar-hi. La mare la treia de polleguera quan després d'això, afegia que no podia marxar perquè el pare la necessitava. Aleshores la Montse llevava a sa germana, es dutxaven i vestien juntes i esmorzaven alguna cosa ràpida juntes. La Montse era de poc menjar, de fet estava considerablement prima als seus setze anys. Pels nois del barri i del Comando era "monument" però l'últim cop que havia anat a la pediatra, als tretze, aquesta ja havia avisat sobre el baix pes de la noia. Avui es vestí amb uns pantalons blancs, una brusa rosada, les arracades de bijuteria com una gran anella i les botes de plataforma. S'estigué una bona estona al lavabo retocant-se. Després digué que tornarien a l'hora de dinar i s'emportà la nena a fer una volta.

Baixaren pel carrer Dante tot mirant botigues, la primavera no oferia rebaixes així que la majoria de coses eren de mira'm i no em toquis. Va comprar una diadema vermella per la Sandra a la botiga de la Conxita. Giraren per Tolrà i al costat del casal d'avis la Montse picà al 3er 1ª. La mare de la Maria informà que la seva filla s'havia aixecat molt d'hora i estava a la plaça. Pujaren per Trill fins a la plaça Pastrana. La Maria era allí, festejant amb la seva parella i també hi havia els bessons passant-se una pilota de futbol per damunt la taula de ping-pong metàl·lica. Seria una visita breu, de cortesia, doncs no volia que la Sandra es contaminés gaire d'aquell ambient. Estimava els seus amics, però per la petita desitjava alguna cosa realment bona. Només arribar la Maria li preguntà si sabia allò del Bombilla. Pel que semblava, la nit anterior, la policia el va parar i el va registrar i portava una pedra de xocolata considerable. Quan van voler emportar-se'l el paio es va rebotar i van haver-hi hòsties doncs s'hi van afegir els Torres. Van acabar tres cotxes-patrulla i uns deu o dotze de Pastrana organitzant-ne una de bona. Finalment, es van endur al Bombilla i obriren denúncies contra els Torres i dos més. Davant la indignació de la Maria i el seu noi per l'actuació policial (són uns fills de puta, de què van, qui s'han pensat que són...) la Montse recordava que allò ja ho havia viscut amb en Carrasco i amb en Carlos, però sobretot amb els Cuenca. Els dos primers havien sortit al poc però els Cuenca estaven tots a xirona. Ara havien agafat al Bombilla i aquest feia tota la pinta, pels antecedents familiars, que tardaria en tornar per Pastrana. Just quan els bessons es disposaven a explicar els plans que tenien per atacar els peruans (exactament digueren: "els putos indis de merda"), la Montse decidí que ja n'hi havia prou i sense deixar anar la mà de la seva germana es disculpà dient que havia d'anar a comprar. I el Nico? Preguntà la Maria. La Montse arronsà les espatlles.

Per Cifuentes arribaren a Llobregós i d'allà pujaren fins el Mercat, un bullici de gent amb carretons comprant, l'olor de peix i de fruita, de carn fresca. La nena no havia dit res en tota l'estona, però mirava la germana gran amb estranyesa, alhora que amb devoció. Tenia set anys aleshores. S'assegueren en un banc de Llobregós, en l'únic espai on el carrer no era una pendent abrupta sinó una inflexió, una pujada acabava per iniciar-se'n una altra. La Montse retocà el vestit que havia fet posar a la Sandra i li digué que ella anava amb els de Pastrana perquè els coneixia de l'escola, però que ella, de gran, havia d'anar-se'n a estudiar al centre. Parlà amb nena dels avis de Jerez de la Frontera, d'on era originària la família de la mare. El pare era de Múrcia però d'ell no en parlaven mai, era com un tema tabú. El rellotge de la Montse marcava les 11:23, encara era molt d'hora i no sabia què fer per passar el dissabte. Va mirar dins la seva bossa de mà de color blanc i comprovà quants diners tenia. Decidida, entraren al mercat i compraren fruita.

Al migdia va trucar-la en Nico i quedaren per la tarda, estava disposada a deixar-ho amb ell i atenir-se a les conseqüències. Sabia que el seu arronsament d'espatlles, quan la Maria li havia preguntat per ell, davant dels bessons, no havia estat una bona idea. Aquí, qui s'ajuntava amb una parella era per sempre. Encara que alguns cops la cosa s'acabava ràpid, generalment, passats uns mesos, es considerava ja la parella com quelcom indissoluble. Al començament, feia ja quasi un any i mig, en Nico resultava divertit i era algú amb cert nom, però actualment cada broma li resultava pesada i les converses es limitaven a parlar d'algú del Comando, de les millores en la moto o de què fer els divendres i dissabtes per la nit. La Montse no era especialment romàntica, simplement creia que havia d'estar amb algú per amor, no per costum. Es preguntava sovint si els seus pares havien estat feliços mai i per molt esforç que hi posés no era capaç d'imaginar-s'ho dins el seu cap petit amb cabells negres com el carbó.

Al parc, per anomenar-lo d'alguna manera, de la cantonada entre Agudells i la Rambla del Carmel, la Sandra s'entretingué jugant als gronxadors. Al costat d'on seia la Montse, dos nois d'origen equatorià parlaven animosament. Al fons, on hi havia les quatre pistes de petanca, un grup d'homes grans i alguna dona jugaven partides amistoses. Rera la Montse s'aixecava l'edifici de la piscina coberta municipal. Era un edifici relativament nou, d'un parell d'anys. Dues amigues o conegudes seves hi anaven cada matí. Va enviar missatges de mòbil per costum, va batre el rècord del joc de la serp per enèsima vegada i quan foren les 13:45 enfilaren el camí de retorn, donant una mica de volta doncs a la petita li agradava veure el forat del Carmel, i que la Montse li expliqués la història de que aquell forat l'havien fet per veure si arribaven a Austràlia, un país tant llunyà que, si volies anar més lluny ja tornaves. La Sandra això no ho entenia, i sabia que la història era mentida, però li agradava sentir-la. Reprengueren Llobregós fins a Pantà de Tremp i s'aturaren una estona al carrer Sigüenza, on dos policies custodiaven les tanques que rodejaven l'esvoranc. Just davant vivia la tia Sole, amb qui la Montse es portava molt bé, germana de la mare i única persona de la família que intentava fer canviar la mare de par
er, fer-la sortir d'on i de com vivia, sense èxit fins ara. A l'hora de dinar eren a casa.

El pare mirava la televisió, com sempre que no era al bar, la mare era a la cuina, com sempre. Van rentar-se les mans i s'assegueren a taula. Tant de bo, pensà la Montse mirant el sostre, tinguessin un dinar tranquil. El pare pràcticament no mirà a ningú durant el primer plat. La seva vista anava del menjar a la televisió i de la televisió al vi. La mare preguntà on havien estat i la Montse, per dir alguna cosa, contestà que por ahí. Quan ell digué que segur que havien estat amb els delinqüents de Pastrana, la Montse es controlà. Però quan amb riures desagradables i comentaris despectius la inclogué ella dins el grup d'indesitjables, ionquis, fills de traficants i de putes no se'n va poder estar. Digué que, almenys, els seus amics no feien una pudor a alcohol que tombava tot el dia i que, al menys, les putes i els traficants treballen i fan alguna cosa més que passar-se el dia amargant la vida a la seva dona i mirant la televisió. El pare donà un cop a la taula que la espantà, però es mantingué ferma. Com s'atrevia ella a parlar-li així, ella que anava vestida com un putot i que segur que un dia els apareixia embarassada de qualsevol sudaca llefiscós. Ella contestà que no feia falta ser gaire intel·ligent per insultar els demés tot el dia, que s'aprenia amb la pràctica i que li sorprenia veure que ell anava adquirint nou vocabulari. La mare feia gestos demanant que callessin i la nena s'aferrava amb força al tovalló que li tapava mitja cara. El pare va deixar anar un crit a la mare i l'amenaçà amb un dit dient-li que no s'hi fotés, que ja estava bé de protegir aquestes nenes malcriades de les que no en sortiria res de bo. La Montse alçà el to, perdent la calma que portava al damunt, i digué que si tornava a amenaçar la mare se les veuria amb ella, però a l'home allò no li feia por, deia, sinó riure, què es pensava que podria fer si amb una hòstia seva l'estampava contra la paret? Aleshores la Montse li digué, tornant a calmar-se, amb una fredor que espantava, que a partir d'aquella nit dormís amb un ull obert. Deixà el plat quasi bé sense tastar-lo i sortí de casa.

A les tres del migdia, sota el sol primaveral, el carrer Dante mostrava la seva part sud assolellada i la nord sota l'ombra dels edificis més alts, els de números senars. S'estigué una estona a la porteria, sense tancar la porta, esperant si sentia un crit i, si el sentís, pujaria immediatament i faria algun disbarat. Però tot era silenci a l'interior de l'escala. S'havia deixat la bossa de mà, no portava ni diners ni el mòbil. Podia tornar a entrar sabent el que això suposava o passar de tot i anar a casa la Maria, o a casa del Nico. No feu cap de les dues coses durant molta estona. Restà dreta a l'acera, veient passar cotxes i motos com si esperés algú. Després picà l'interfon i demanà a la mare -el pare mai s'aixecava- que li fes arribar la bossa. La Sandra baixà al cap d'uns minuts, feia cara d'espantada. Va dir-li que si passava res i ella no hi era ja sabia què havia de fer. L'únic cop que semblà que alguna cosa canviava fou una tarda d'estiu en que ella no hi era. La discussió amb la mare arribà més enllà de les mans i la nena, atenent les instruccions d'aquesta, s'amagà a casa la veïna, que trucà la guàrdia urbana. Els agents van prendre declaracions però la mare, en la millor oportunitat que havia tingut mai, no va voler denunciar-lo. Tot quedà en res.

Caminà lentament Dante amunt, direcció Josep Sangenís, on vivia en Nico. S'aturà al Dia i comprà una Coca-cola light que li mataria el cuc de la gana. Moguda per un remordiment trucà a casa i preguntà a la mare com estava. Bé, no passava res. La nena estava fent deures a l'habitació i el pare dormia davant la televisió. Això no pot continuar, li va dir a la mare, no pot continuar. Pensa en la Sandra, afegí, és així com vols que creixi? Mira'm a mi, va continuar, estic tot el dia al carrer per no estar a casa. És aquesta la família que tu volies? Una filla que no anava a l'institut més que per trobar-se les amigues, una altra filla que no s'atrevia a obrir la boca degut a estar morta de por davant els que havien de protegir-la... No es podia parlar així amb la mare, arrencava a plorar immediatament i li digué que no podia retreure-li allò, tot el demés sí, però allò no. Està bé mare, la consolava ella, sento haver dit res. I penjà. Tenia arguments per discutir, però no li vingué de gust fer-ho. Sola, dreta a la zona de bancs de la cantonada de Dante amb Pantà de Tremp, davant el vídeo-club, la Montse bevia lentament el refresc i pensava. Ella no havia fer res per millorar la situació. Enfrontar-se amb el pare només empitjorava les coses, de fet no era tant diferent de la mare. No era més forta, només més jove i per tant amb més reserves d'energia per aguantar coses així. Tres nens intentaven ficar-ne un quart, que semblava estar-hi d'acord, dins el contenidor de reciclatge de plàstic i reien. Un home passejava un gos raquític i feia la vista grossa davant la cagada que deixà al mig de la plaça. A falta d'un sol espai verd, l'ajuntament havia posat bancs individuals o de tres de forma desordenada en les inflexions dels carrers, on una pujada frenava per començar-ne una altra.

Canvià de direcció i es dirigí a La Taxonera, l'escola on havia fet primària, mirà el pati just a temps per veure un grup de vailets colar-se per la reixa lateral. Allà havia conegut el Comando Pastrana doncs alguns dels nens i nenes de la seva classe tenien germans més grans que hi eren. Recordà en Gustavo i el Txiki, la Nereida i la Soraya. Però no els recordà amb un somriure, sinó amb una melangia que l'acompanyava insistentment des que sortí de casa a l'hora de dinar. Caminant una mica més, al acabar-se l'edifici escolar, es veien les cases amuntegades i en precàries condicions de La Clota, una zona que, des que ella té ús de raó, sentia a dir que estava a punt de reconstruir-se. Més al fons s'alçava un edifici en que ella havia passat alguna tarda, temps enrera, al començar l'adolescència. Hi anava acompanyant la Maria i a veure en Nico. Però amb el temps s'adonà que allà només s'hi anava, precisament, a passar el temps. No solucionarien res, tampoc els Serveis Socials. Havia agafat confiança amb una educadora de carrer que visitava la plaça Pastrana, però quan semblava que realment algú intentaria ajudar-los, l'educadora trobà una feina millor i desaparegué. No, la solució als seus problemes no vindria de fora, havia de sortir de dins.

A les quatre de la tarda es trobà amb en Nico a Pastrana. Estava jugant a tennis de taula amb un dels bessons, que eren sempre allà, com els bancs. Deuria haver-hi onze o dotze nois i noies més de grup. El Comando Pastrana no estava ni molt menys en el seu millor moment, de fet arrossegava una decadència d'anys, des de la desaparició dels Cuenca, en Gustavo o el Màquina. Ells havien estat l'estendard durant anys. Però ara la policia ja no tenia por pels que quedaven, només vestigi d'un passat més gloriós. La detenció dels quatre germans Cuenca, les obres eternes a la plaça i l'arribada de les bandes d'equatorians i peruans els havia anat debilitant. La policia ja no els tenia cap por, cada dos per tres un cotxe patrulla rondava per la zona i això, junt amb les altres dues coses, els disgregà. Els que quedaven es consideraven l'estigma de Pastrana. Vestien amb jaquetes alfa, amb texans negres i alguns portaven el cabell rapat. No eren skins, es consideraven per damunt d'això, ells eren purs, no formaven part de cap tribu urbana, eren del barri, eren autèntics, deien. No fumaven porros perquè era "merda dels moros", tots fumaven tabac des dels 9, 10 o 11 anys, es prenien pastilles de tant en tant mentre anaven a discoteques de L'Hospitalet, Gavà o el Maresme.

Van separar-se del grup i encara que la Montse demanà d'asseure's lluny de la plaça, en Nico digué que esperaven algú i no volia quedar fora de vista. Així, s'assegueren al banc de la cantonada de Jadraque amb Sacedón. Ella no va voler parlar-li de la discussió del dinar, simplement creia que havia de matar la relació quan abans millor. A mesura que parlava, en Nico va passar de la incredulitat a la tristesa i de la tristesa a la ràbia. Va donar cops de peu al banc, va tombar una paperera i finalment, asserenant-se, va dir quelcom semblant a molt bé, però afegí que ella tornaria. Abans que ella, plorosa, marxés, en Nico la cridà i afegí que les coses no es deixen així, que no podia llençar un any i mig a la merda així, que entre ells, quan es començava una relació era per sempre. I repetí que ella tornaria.

La idea d'anar a casa li produïa més angoixa de la que ja sentia, de manera que amb llàgrimes als ulls es presentà a casa la seva tia, la Soledad, que vivia just davant l'esvoranc del metro. Aquesta era diferent a la seva mare, tot i ser germanes, la Sole no hauria permès mai que el seu marit li posés un dit al damunt. La única cosa que li impedia trucar a la policia era saber que sa germana no posaria denúncia i no serviria per a res, de fet tornarien a estar junts en un dia o dos i la cosa empitjoraria. En veure-la arribar aquella tarda, el primer que passà pel cap de la tia fou que hi havia hagut una altra pallissa. Però a mesura que la Montse parlava, repetint quasi de forma idèntica allò dit a en Nico però en tercera persona, la dona prengué un to més maternal i la consolà, convidant-la a berenar doncs estava molt prima. I una noia tant bonica no havia d'estar com un escuradents. Mentre empassava entre sanglots el suc de taronja i la magdalena, va trucar la Maria al pis i la Sole, malgrat l'oposició inicial de la seva neboda, la va fer pujar. L'amiga no sabia quina posició prendre i es notava en els seus moviments nerviosos i en els canvis de discurs. Primer va voler esbroncar la Montse per la decisió presa, després la va consolar, més endavant va parlar de que la Montse ja no podria to
rnar a Pastrana i, en conseqüència, tampoc ella si es posava de la seva part. Acceptà també una magdalena i un vas de suc de taronja. Passaren deu minuts i començà aleshores la sèrie de trucades del Nico, de les quals la Montse només respongué la primera. En deuria fer unes quinze o vint, i acte seguit van venir els missatges en que la insultava, pràcticament però no explícita, i repetia que tornaria, arrossegant-se, però tornaria. La Montse no podia deixar de plorar, i s'adonà amb la mirada borrosa que les dues dones que eren amb ella en aquell moment eren les úniques que, amb una seguretat del 99%, farien el que fos per ajudar-la. La Maria era la xicota d'un peix gros del Comando, la coneixia des de primer d'ESO i al mirar-la ara als ulls s'adonà que, malgrat allò, no li fallaria. La Sole, que era asseguda en una cadira al seu costat, era forta i determinada, si es proposés alguna cosa, ella la recolzaria. Tot i el que començava a passar-li pel cap, no va dir res, creia que necessitava meditar-ho, trobar un punt d'inflexió que li fes agafar forces per tirar-ho endavant. Demanà a la Sole si podia quedar-se a dormir allà, i ella digué que sí, trucà a casa sa germana i sense preguntar ni demanar permís sentencià que la Montse es quedava a sopar i a dormir perquè ella l'havia convidada. La Maria també es quedà a sopar i quan el seu noi la trucà per preguntar on era, digué que havia passat la tarda amb la Montse i que ara era a casa el germà i la cunyada sopant. La Maria marxà al voltant de les onze a trobar-se amb els de Pastrana, doncs era dissabte i hi havia festa i, de pas, s'assabentaria de com estava el pati.

Va ser la nit més tranquil·la en molts dies, com la calma abans de la tempesta. Sopà amb la Sole i el seu marit. Van mirar un DVD tot junts, encara que dir això tenint en compte que tant la Soledad com l'Àngel s'adormiren després dels crèdits inicials, no és del tot cert. A les dotze va rebre un parell de missatges seguits de la Maria: a Pastrana ella era el tema de conversa, encara que eclipsada per la retenció del Bombilla a comissaria. En Nico estava força exaltat, no parava de dir que calia fer alguna cosa, no hi era del tot. Abans de la una, la Montse dormia, calmada per ser on era, però amb una sensació de nervis a l'estómac, pel succeït amb en Nico, per la discussió al dinar, per haver deixat la Sandra sola per primer cop en dos anys. Només havia marxat per les colònies de primer d'ESO, quan encara anava a classe cada dia. Només la Sandra semblà trobar-la a faltar aleshores, malgrat els regals sorpresa que li havia fet son pare en un detall estrany envers la petita.

L'endemà es llevà després d'un son agitat. Sentia de fons l'aigua de la cuina quan la Sole rentava plats. L'Àngel, únic català en tota la branca dels Matos, encara que Matos de forma indirecta només, arreglava les plantes del petit balcó que donava a Pantà de Tremp. Es vestí i esmorzà un parell de torrades -obligada quasi bé per la seva tia- amb el cafè amb llet. Després marxà, sense atrevir-se a passar per la plaça Pastrana encara que, sent escassament les onze, no creia que hi hagués ningú. Arribà fins a casa, no sense abans comprovar que tant d'hora i el seu pare ja era a la barra del Unión Deportiva Carmelo, avui se'l veia especialment demacrat. Li sorprengué que la nena encara fos al llit, estava tapada del tot pels llençols i una manta fina. La mare tampoc hi era, deuria estar comprant. Es dutxà en silenci, s'arreglà menys que de costum i s'estirà al costat de la petita. La nena es girà i abraçà la germana gran amb força. Aleshores la Montse descobrí que hi havia joguines noves a l'habitació: un elefant de peluix rosa, una capsa de maquillatge per a nines. S'ho mirà amb estranyesa al temps que la petita, amb veu feble, li preguntava perquè no havia vingut a dormir, i ella li contestà que necessitava saber què era dormir fora de casa, passar una nit en calma. Va preguntar-li com havia dormit ella i la Sandra no contestà, sinó que es posà a somicar, enfonsant la cara al pit de la Montse. Havia passat alguna cosa? No vull que tornis a marxar mai, va dir la petita i la Montse li acaricià el cabell amb un somriure protector i li posava bé la manta, moment en que va veure una taca de sang al llençol abans blanc. Va mirar les joguines, recordà quan, en tornar de les colònies de primer, trobà que el pare havia comprat a la Sandra una caseta de nines i un joc de mocadors. L'aniversari de la Sandra era el 29 de setembre. Avui era 18 de març. L'associació d'idees, sense deixar d'acaronar sa germana, li despertà una sospita aterradora. Va preguntar a la Sandra si el pare l'havia vingut a veure per la nit. Ella respongué que sí. La resposta va provocar-li una ira enorme, un odi salvatge s'apoderà d'ella alhora que una por atroç per encertar i un desig brutal per equivocar-se. No sabia com dir-li, no trobava les paraules adequades. La nena ho feu per ella, va dir que li havia dit que l'estimava com a ningú, que volia el millor per ella, que li faria una mica de mal però que totes les famílies ho fan en senyal d'amor. Ella no volia, va afegir, però ell va dir-li que si cridava o ho explicava, faria que la mare i la Montse s'enfadessin. La Sandra no volia que les dues persones més importants de la seva vida s'hi enfadessin. Després de parlar, tot plorant, preguntà a la Montse si estava enfadada amb ella. Aquell era el punt d'inflexió, si el deixava passar com va fer la mare, no tornaria a trobar les forces necessàries.

S'obrí la porta de l'entrada. La mare tornava. La germana gran va dir a la petita que no estava enfadada i li prometé que mai més tornaria a passar-li allò. S'aixecà, tancà la porta de l'habitació i sorprengué a la mare a mig passadís. Ella ho sabia? Es va fer la despistada, però ho sabia? Si qui calla atorga, això va interpretar la Montse, la mare ho sabia. Va entrar a l'habitació, tragué les bosses i les omplí de la seva roba i la de la nena. Va dir-li que es llevés i es vestís, que se n'anaven. A on? No preguntis i fes-me cas. La mare va entrar a l'habitació, es posà a plorar, demanà que no se n'anessin, primer va fer veure que no entenia a què venia tot allò, però la Montse sabia que la mare ho sabia, li llegia als ulls, li notava a la veu. Després la dona va dir que no podia evitar-ho, però la Montse i la Sandra ja sortien per la porta.

El pare no les va veure passar per davant del bar, la velocitat de creuer de la Montse feia que la Sandra la seguís quasi corrent, carregant amb ella la motxilla de l'escola i un parell de bosses plenes de roba. Les joguines de regals del pare s'havien quedat al pis, igual que la mare, desfeta en plors. Arribaren a casa la tia Soledad. La nena plorava, estava espantada per si les amenaces de destrossar la família per haver dit allò a la Montse s'acomplirien. La Sole es tapava la boca escandalitzada i l'Àngel mantenia una falsa calma tot prement els punys i els llavis. Al cap de poca estona, tots quatre anaren a casa la Maria, que encara dormia, li demanaren si podia tenir cura de la petita una estona. Per què? Arribaren fins a la comissaria del barri i posaren la denúncia. Els Mossos informaren que haurien d'avisar als Serveis Socials d'urgència.

Només van tornar a veure el pare el dia del judici, encara que la Sandra va poder declarar en una sala a part, amb el jutge i una psicòloga. La mare tingué dret a veure les nenes de tant en tant, cedí la custòdia a la Soledad. La Montse no la rebia. Cada cop que tocava visita, la Montse sortia uns minuts abans de casa la Sole i anava a donar voltes pel Carmel, amb la Maria, comentant la jugada de les últimes històries de Pastrana, d'on ja havien exclòs la Montse. Semblava que en Nico estava més calmat, anava molt amb els bessons. Finalment no hi hagué enfrontament amb els peruans.

La Montse no va tornar a classe, però trobà feina en una tenda de congelats. Saber que la Sandra estava bé, que el pare ja no s'hi acostaria i que a casa la Sole no es llevarien amb crits, era tot el que necessitava per estar bé.


Comentaris

  • Del tot recomanable[Ofensiu]
    XvI | 25-01-2006

    Trobo que està escrit d'una manera accelerada, imprimint un ritme ràpid, quasi de confesió malgrat la veu en tercera persona. Sí que es podria "allargar", ja no només el fil en si, sinó simplement afegint més tocs descriptius a tot el paissatge que enumeres i que té una marcada relació amb la protagonista, però és més un desig que una mancança (potser si et fes falta aturar el ritme). Per posar-li algun "però" hauria de ser massa perepunyetes, pertant no ho faré.

    salutacions

  • Aprenent de tu[Ofensiu]
    angie | 09-01-2006

    Biel, quin domini del ritme, com t'ho fas?
    Descripció dels escenaris perfecte i això fa que la història s'ubiqui pel seu propi pes.

    El relat és llarg però quan acabes de llegir l'última frase en necessites més. Dóna per a més, ja t'ho han dit.

    Relat-crítica social -denúncia que hauria de formar part d'allò que en diem Societat, doncs ho tenim a la vista i no fem més que callar, som massa covards.

    Una genuflexió,

    angie

  • Como la vida misma[Ofensiu]
    petpan | 23-11-2005 | Valoració: 9

    Llastima que no totes les històries acabin tan bé com la que comentes....

    Però per a això estem els educadors!!!!!!

  • Si portés barret me'l treuria[Ofensiu]
    Carles Malet | 12-10-2005 | Valoració: 10

    M'afegeixo a les felicitacions de la resta de lectors. La descripció i el ritme els he trobat envejables. Hom espera al llarg del relat que hi hagi un esdeveniment tràgic, tot i que certament no esperava que fos un episodi de violència domèstica tant colpidor. Colpidor, per creïble, per recordar-nos que la Barcelona del segle 21 te problemes socials dels quals s'ha de parlar amb valentia i sense vergonya.

    Felicitats i fins aviat!

    Carles

  • Pell de gallina[Ofensiu]
    Xinxeta | 28-09-2005

    Una història ben versemblant que fa posar la pell de gallina, una realitat social ben popera que es nota que coneixes de ben a prop.
    M'ha agradat el fet que la protagonista passi per carrers concrets de la ciutat, aporta a la narració un context molt interessant, poser podríem traçar sobre un plànol els recorreguts que expliques. Em sembla un bon recurs i una manera interessant d'aportar significat al fil argumental.

    Felicitats per aquesta agilitat narrativa que demostres!

    Fins ara,

  • molt bé noi[Ofensiu]
    neret | 21-09-2005

    els 27 minuts espantaven, però es llegeix d'una tirada. L'estil, senzil i directe hi ajuda molt, i l'argument, és clar també. Una història molt dura i molt treballada, es nota que saps del que parles, i, desgraciadament, tot plegat és molt creïble.

    L'estil directe, però, pel meu gust fa que es dilueixi una mica l'entorn de la protagonista, és a dir, la descripció del barri es limita a una enumeració de carrers, però potser hi trobo a faltar una mica més d'ambientació que si que hi ha en altres relats teus. Clar que llavors no ens hauríem quedat amb 27 minuts i prou i potser llavors no entraria tan bé el text. També et diria que li convé una repassada per temes de puntuació i faltes (despreci, algun tant...), però no t'ho dic, perquè darrerament m'estan fent adonar que faig moltes més faltes de les que em pensava.

    Doncs això, que es llegeix molt bé i obre portes a un món que la majoria no coneixem prou. Molt bon relat.

  • Bene, bene...[Ofensiu]
    pivotatomic | 21-09-2005

    Company!

    La veritat és que em queda poc per dir-te. Sí, jo també he trobat que l'únic defecte del relat (si en te) és un final un pel precipitat i potser no del tot creible pel que fa al futur de la Montse. Sens dubte, l'argument dona per una novela. Aplaudeixo la descripció d'ambients i personatges i et plantejo tres o quatre paridetes d'estil... però aquestes via mail, okis?

    En tot cas, una cistella més que et referma en el meu ranking de capocanonneri del web!

  • Mary Poppins[Ofensiu]
    poppins | 21-09-2005 | Valoració: 10

    Una espècie de fada moderna, li agradaria fer sortir de la seva bossa màgica una persona i/o persones que se la jugués per tu, i poguèssis dedicar-te a escriure.
    Però de miracles no en fan ni a Lourdes...
    El relat podría ser més llarg, però per escriure cal temps, i quan un s' ha de guanyar les garrofes per viure amb una altra feina, com quasi bé tot hom que escriu, a vegades només hi ha temps per fer esborranys del que podrien esdevenir noveles.
    No t' ho retrec a tu que el relat es quedi curt, em queixo de la manca de mitjans i de la por per apostar de les editorials, que suposo també tenen els seus problemes.
    De tota manera, si em toca la grossa de nadal faré una inversió en Relatsencatalà i us llegaré tota la meva fortuna.
    poppins

  • inflexions[Ofensiu]
    guinarda | 20-09-2005 | Valoració: 9

    (quantes vegades surt la paraula?)

    com ja t'ha comentat, tallat en sec. Donaria per molt més (com sempre!) És dur però no caus en cap dels defectes q això pot portar (violència gartuita, sentimentalismes...). Enganxa, i crec q si fos més llarg també ho faria..
    continua, no t'aturis...

  • llarg, poc feixuc i ...[Ofensiu]
    Nicte | 20-09-2005

    ha quedat una mica com tallat en sec no? Com ja ha comentat el Foster, podries haver seguit i seguit doncs la història i els personatges donen per fer-ho.
    I que digui jo això... 27' !! però animo a qui entri a que el llegeixi perquè es llegeix en un "plis" i si, és cert Conxa, enganxa ... els Pastrana donaven joc i més quan els podies veure pels bancs d'alguna plaça del Carmel.

    Noi, anima't a escriure una novel·la! o a acabar les que tinguis pendents ;P

    Nicte

  • Hola Biel![Ofensiu]
    ROSASP | 19-09-2005

    Un relat molt ben estructurat i amb un fil conductor àgil i potent, malgrat la dificultat que suposa la descripció de tants personatges com surten al relat.
    El tema és real i palpable, el dia a dia de molta gent de barris marginals, atrapada per un destí que sembla ja una mica perfilat des de l'origen de la seva vida.
    No ensucres ni guarneixes cap imatge, portes al lector a un món que molts cops ens queda llunyà i abstracte.
    Hi ha situacions extremadament tristes i desesperades, un peix que es mossega a cua i no sembla tenir cap ni peus. És difícil trencar aquests límits tan marcats, aquestes inflexions, però amb el teu personatge principal en certa manera ho has aconseguit.

    Elaborat i molt intens, en mostres una finestra a un barri que no ens atrevim a imaginar.

    Petons!

  • D'acord Conxa[Ofensiu]
    foster | 19-09-2005

    amb la teva observació.
    Biel, llegint-lo m'has fet enveja. Aconsegueixes un ritme que enganxa, combinant a la perfecció descripció de l'entorn, construcció dels personatges i desenvolupament de la trama.
    Tens un estil clar i alhora treballat, i aquest relat és la mostra que no tems enfrontar-te a una empresa complicada com són les històries llargues, les novel.les. Crec, sincerament, que aquest relat podria tenir una continuació més enllà de la denúncia dels fets que exposes.

    felicitats, de veritat

    foster

  • bon dia Biel ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 19-09-2005

    això que a les nou del matí hagi llegit un relat tant llarg, amb un ull posat a la pantalla i l'altre per si s'acosta algú, només ho has aconsseguit tu. El tema està una mica gastat, però en aquests cas, acompanyat de la descripció del barri i la forma tan real que expliques aquestes desgraciades i massa freqüents situacions, ha fet que l'hagi assaborit fins la darrera lletra ...

    una aferrada

    Conxa

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Biel Martí

84 Relats

621 Comentaris

219965 Lectures

Valoració de l'autor: 9.28

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 4 d'agost de 1973. La meva infància va transcórrer amb una normalitat quasi absoluta. A EGB, cada mes feiem un concurs de relats per classes, i d'aquí em va l'afició a escriure. He estudiat educació social i vaig fer uns quants anys psicologia, fins que per desamors i desmotivació ho vaig abandonar. Després d'haver treballat en gairebé tots els camps que aquesta professió m'ofereix, actualment treballo de tècnic de joventut al Vallès Oriental. He viscut tota la vida a Barcelona (Guinardó, Poblenou, Carmel), però ara visc a Premià de Mar.

Tinc al·lèrgia als acars i als gats (un record per la meva exgata, la Runa, que ara passeja pel pis d'un amic), sóc fòbic a les aranyes i a les alçades i no suporto els coloms de ciutat. Sé parlar català, castellà i anglés, i tinc nocions de francès.
Autors destacables: Nabokov, Capote, Chejov, Greene, Cortázar, Auster...
M'encanta el sol, la lluna, el mar... El color taronja i el color negre.

I sí, jo vaig ser fan de Bola de Drac

El meu emili: martiramos@gmail.com
El meu blog en castellà: www.lapsicologiadelosmonos.wordpress.com