Incidències

Un relat de: Mercè Bellfort

INCIDÈNCIES


Tenia la mà mig destrossada de tant fer anar el ventall. Arrossegava uns fogots que la duien pel camí de l´amargura. Amarada de suor , estava pujant pel carrer empinat que la duia a casa seva. Només pensava en arribar i anar directa a la dutxa.
Coincidí amb un veí que li cedí la porta de l´escala i li comentà que l´ascensor feia un soroll estrany, però ella va passar de l´advertiment.
Just quan hi anava a pujar un parell de veïns que entraven li feren un senyal per aprofitar el mateix viatge. Ella es retirà en un racó per donar-los pas ja que baixava al darrer pis, el novè.
Se saludaren com de costum i creuaren un parell de frases que quedaren interrompudes pel sotrac que notaren quan tot just anaven pel tercer pis.
L´ascensor quedà aturat entre dos pisos. Tots tres van reaccionar de la mateixa manera: els tres dits premien alhora el botó de l´alarma.
La Neus no s´esperava aquest imprevist i es neguitejà de mala manera. Va activar el seu ventall i començà a esbufegar.
-Mare meva, quina calor fa aquí dintre- A veure si apareix algun veí que ens ajudi!- digué . De fet, m´acaben d´avisar que hi ha algun problema amb l´ascensor. Per què no li he fet cas? Tot em bull, fins i tot el cabell. Quin desastre!
Era al pic de l´estiu i la majoria del veïnat havia sortit de vacances. Els seus veïns feren la reflexió que ho tenien una mica complicat per sortir en poc temps; que més valia prendre paciència i esperar a que algú s´adonés de l´avaria.
Passaren deu minuts i tot seguia igual. Semblava que tothom hagués fugit de l´edifici.
Tots tres intentaren controlar-se per evitar qualsevol espectacle de tipus histèric. Van resistir així al voltant de mitja hora, però arribà un moment en el qual la Neus va confessar que no podia aguantar ni un minut més. Els altres dos no la van contradir perquè intuïen cap a on podria derivar la cosa.
Van intentar treure temes divertits de conversa, fins i tot van recórrer a recordar els darrers acudits explicats a la feina. Però res… La Neus tenia unes ganes boges de cridar i no es va reprimir.
-Aaaaaaaaaaaah!- va deixar anar durant una llarga estona. Els altres dos decidiren afegir-s´hi amb tot el que donaven de sí els seus pulmons. El trio es va animant com els xaiets que intueixen que han de passar per l´escorxador i formaren un guirigall del qual ells mateixos en quedaren sorpresos.
Tot seguit emmudiren i , a continuació, varen començar a riure com uns histèrics. Tanta cridòria van arribar a expulsar de l´interior dels seus cossos que, per fi, rebien una grata compensació: sentiren el moviment d´una clau que s´estava introduint pel forat exterior de la porta del pis superior.
Una veu tranquil·litzadora els anuncià que aviat sortirien i que es calmessin. Així va ser, varen escalar com a bons grimpaires el tros que restava per accedir a la porta de dalt. Un cop a l´exterior, tothom va respirar com Déu mana i agrairen l´ajut del voluntari de torn.
Els veïns s´acomiadaren de la Neus fent un petit comentari:
-Quina delícia ha estat compartir els crits amb vostè! Hem quedat com nous. Si mai ens sent cridar pensi que serà de plaer. Molt de gust d´haver-la conegut en aquesta faceta vital.
-De res- digué la Neus-. D´alguna cosa ha servit el "cant coral". A reveure…
Ara l´hi esperaven sis pisos més per arribar a casa. La seva faceta vital estava al límit. Desà el ventall i pujà les escales de dos en dos, per allò d´ "un mal camí passar-lo de pressa".
En arribar al novè obrí la bossa i s´adonà que s´havia deixat les claus. Oh, no! Quina merda!
-Bob, Bob- cridà ella. Obre´m!
Sort en va tenir del seu estimat gos que amb la seva magnífica pota li va obrir la porta.
-Ets la meva salvació, Bob. Quines ganes tenia de veure´t. Estic rebentada… Ja t´ho explicaré. Oi que m´obriràs l´aixeta de la dutxa mentre em despullo?

Comentaris

  • No hi ha res com tenir un gos ensinistrat![Ofensiu]
    copernic | 24-02-2008 | Valoració: 10


    Un relat fluid i amè, en el qual les relacions de veïnatge queden descrites amb molta fidelitat. Un cert aire claustrofòbic li dona una mica d'angoixa però la catarsi alliberadora del crit col.lectiu fa de gest de complicitat, que alhora avergonyeix però uneix en l'expressió d'una emoció compartida.
    M'agrada el teu estil. Et seguiré llegint, però el millor és que em recomanis tu els relats dels que et sents més satisfeta, mitjançant un comentari o pel fòrum, com vulguis.
    I tens totala raó. El tema dels nostres relats és el mateix però dos escriptors diferents el faran anar per camins diversos.
    Bon dia i gràcies per comentar un conte que estava orfe de comentaris.
    Un petó ben fort!

  • genial[Ofensiu]
    ANEROL | 21-07-2007 | Valoració: 10

    estic contenta d'haver-te trobat