Il·lusió

Portava setmanes pensant què havia de posar a la postal. No havia dit res a ningú perquè a la que nombres “postal” seguit de “Nadal” a molts els ve al cap “hipocresia” i no li venia de gust haver de sentir paraules tòpiques. Només tenia per objectiu recordar aquells que havien marcat una part del camí i fer-los saber que per aquestes dates, també els tenia en compte, que el 2010 segurament venia iniciat per ells i la petjada que havien deixat en el seu tarannà, en el seu mapa; i que esperava que el 2011 no signifiqués oblit.
Breu, sincer i sense nostàlgia. Triades les paraules i l’estampa. Sòbria, freda però amb aquell toc que la feia especial… Un somriure la delatava en deixar-la a la bústia groga situada al bell mig de la plaça, avui solitària i envoltada de fulles seques. No era una postal rutinària sinó molt més.
No l’havia escrita pensant ni en ella, l’amiga amb qui casualment va treballar durant mesos i amb qui cada dissabte compartia sopar i còctel; tampoc en ell, qui vertaderament ha significat un canvi de rumb; el que havia incitat la idea eren uns ulls sincers en una retrobada, el caliu d’un sopar, el més enllà de vuit hores de feina, el cafè solidari,…
Ara confia que el carter faci la feina, que arribi als destinataris i que, com a mínim, hi hagi qui en la distància vegi uns ulls brillants quan deixava que la postal iniciés el seu camí, quan amb pols serè intentava escriure paraules que, malgrat ser positives, desprenien melancolia.