I la vida és un teatre que se diu felicitat!

I aquí acabava la funció. El millor moment. Tot el públic aplaudia, estaven satisfets amb la seva feina. Si es fixava, podía veure al fons de la sala als seus familiars i amics íntims, però eren uns instant efímers mentre es baixava el teló. Ella somreia, ho feia amb el somriure més sincer que havia sentit mai, l'alegria circulava per les seves venes; gaudia d'escoltar cada mostra d'afecte del públic rere la cortina.
Després de romandre inmòbil una estona, simplement sentint al màxim totes les sensacions que la seva actuació li havia provocat; s'adonà que hi havia alguna cosa extranya en aquells aplaudiments, quan més els escoltava més podia sentir la tristesa que comportaven, i de cop aquests es convertiren en un plor amarg que la desconcertava totalment.
No podia guaitar a platea, no després d'aquella brillant actuació, això seria tirar per terra tota la feina feta; per això es decidí a cercar algun dels altres actors o al director de l'obra, a lo millor algú entenia el que estava passant. Però en mirar al seu voltant veié que no hi havia ningú més a l'escenari, es trobava sola, ella i els llums. Decidí mirar als camerins, BUITS, buits com si mai hi hagues actuat ningú. Cap reste de l'alegria o la tristesa que altres artistes li havien regalat al teatre. No hi havia vestuari, ni tan sols el maquillatge. RES.
Ella estava confusa, no entenia el que estava passant. Com podia ser que tot hagués desaparegut? Qui podia esborrar els records d'un edifici de somnis acomplerts?
Es dirigí a l'únic lloc on hi podia haver gent, la zona de butaques, ella acabava de sentir al públic plorar, alguna cosa que s'escapava als seus sentits debia estar passant allà. 
En transpassar el teló que la separava del món real, o almenys això creia, es sorprengué al no veure-hi ningú. On podia haver anat tota aquella gent? I de sobte un record. Ella mateixa jugant a l'arena, fent un castell molt gran, el més gran que havia fet mai. I quan estava a punt d'acabar-lo, una ona el tirà per terra, i ella plorava i plorava, fins que sentí les mans calentes de la mare que l'abraçaven. Perquè havia recordat allò en aquell moment? No tenia cap explicació lògica. Decidí dirigir-se a la sortida. I ... un altre record. La seva àvia contant-li un conte un vespre que plovia i ella tenia por i no volia dormir. Feia tres passes més i un altre record recorria la seva ment. Aquella festa, ella ballava i cantava i reia com mai ho havia fet. I les mans de l'Aleix recorrien el seu cos, i es besaven, i ningú podia entendre la seva felicitat. Cada record la feia somriure una miqueta més. Aquell vespre amb en Miquel on no importava res més que l'adrenalina recorrent cada espai del seu cos. Les rialles d'aquell horabaixa amb la Paula. Els dies tan curts i vespres tan llargs dels estius. I així anava revivint totes les sensacions que havien construit qui era ella. Fins que arribà a un record més amarg que els altres. Ella mateixa tombada al llit d'un hospital. Ella sense un raig de vida a la seva mirada. I de sobté, obscuretat. Notà com una llàgrima lliscava per la seva galta. Tot s'havia acabat. Els dies plujosos i els solejats. Els vespres solitaris o amb companyia. Mai més tornarien. La padrina, la mare, els amics... No els tornaria a veure. Era morta... 
Al cap d'una estona, pensà en tot el que li acabava de passar, en el teatre i els aplaudiments que s'havien convertit en plors, i es dona compte de que havia representat la funció més important que podia representar, l'obra de la seva vida. I havia estat un èxit, sí, sí, podia anar-s'en amb el cap ben alt, per la porta GRAN, perque cada moment de la seva vida havia valgut la pena!