Holmes

8-)

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

Excelent narrativa, impecable ambientació fins al punt de trobar-te a la llibreria gairebé físicament i un final sorprenent, obert, que pot interpretar-se de moltes maneres i que fa reflexionar.
A mí, pesonalment, m'ha fet pensar en Blade Runner, en l'escena en la que els replicants arriben fins a ña Tyrrel Corporation i maten al seu dissenyador i creador, cosa que equivaldria a un deïcidi. Per altra banda també m'ha fet pensar en que les religions només recollirien la creença de l'home en la pròpia irresponsabilitat ja que tot formaria part d'un pla diví, cosa que solem anomenar destí. És a dir, l'home només seria lliure si no fos un titella en mans dels déus. Crec que Woody Allen ja tracta d'aquest tema en la obra de teatre "Déu". Deixa-ho estar si no ho entens, ho he escrit sense entendre-ho gaire tampoc, hahahaha!
Petons des de Girona!

T'has decidit a matar el detectiu d'una forma original i força coherent amb la seva psicologia. Està molt ben escrit. No deixo de preguntar-me qui hi deu haver darrere la Leela, un/una gran escriptor/ora, sens dubte.

Què valenta que ets! Quin atreviment! Gosar eliminar a tot un Holmes, encara que sigui el real!
M'ha agradat el relat, de debò. La idea és molt bona i trobo molt bé la descripció i l'ambientació; la de la llibreria, genial.
Encara que l'acabament és increïble. En Sherlock és un tipus massa intel·ligent i pràctic com per suïcidar-se. Tampoc li pega el fet de que s'esgarrifi amb la situació. Crec que tiraria endavant.
Però m'has fet pensar, que d'això es tracta, no? M'imagino trobant-me un llibre així, que expliqués la vida d'un personatge paral·lel a jo mateix,... quina passada! Què faria?
Llogaria un detectiu? Aniria a la policia? A un vident? Ara bé, jo no me suïcido ni que em matin,... i tu? (espero que tampoc, eh!)

Un smuarrack tipus quetz

... potser no és tan elemental com ho són els casos d'en Holmes, a la seva ment.

M'agrada aquest final obert que fa que el lector es quedi pensant. M'agrada perquè és el mateix que li passa a en Holmes amb aquest últim misteri; així d'alguna manera ens posem una mica més en la pell del teu Holmes. El final obert (o ambigu, o críptic) també té un plaer per l'escriptor i és el de veure com els lectors acaben completant la història dins de la seva ment, fent-la seva. Així doncs passo a explicar la meva versió dels fets:

Al segon paràgraf insinues que en Holmes s'ha jubilat però la ironia del somriure amb que això es diu em dóna a entendre que no parles tant d'en Holmes com d'en Doyle... i fins aquí puc llegir, a mi també m'agrada deixar les coses una mica obertes.

Per cert, a tu t'ha passat mai que coses que has escrit hagin passat després al "món real"?

Encara que vaig llegir les històries de Sherlock Holmes ja fa bastants anys, el teu relat m'ha portat d'immediat l'aroma reconfortant d'allò que ens és conegut i ens agrada.

Trobo que has copsat molt bé l'atmosfera del món del detectiu. A més, tens una prosa àgil i alhora elegant, que es llegeix amb facilitat i deixa un bon sabor de boca.

Es cert que jo tampoc acabo d'entendre del tot el final. Però no sempre cal entendre un relat perque aquest t'agradi.

I en aquest cas, és així.

T'hauré de llegir més...

però amb la meva manca de gràcia per comentar no ho havia fet, avui no t'havia relacionat amb aquest relat que m'havia agradat molt, però ara no puc deixar de fer-ho, ho entens estimat Watson?


Una aferrada

Conxa

...espero que hagis rebut les auques, ja diras algo i per lo demes et felicito per la teva tan bona manera de relatar, ho fas molt bé!!

Maria Pilar (Valeria)

És genial aquest relat, el trobo ple de paral·lelismes amb un bon munt de circumstàncies de la vida.
Com sempre em fas pensar, reflexionar i ...
assaboreixo els teus relats una i altre vegada robant sentits nous que em desperten tot un món, un univers transparent que, de vagades, no sabria veure encara que el dugués pintat a les ulleres.

Una abraçada Leela i moltes gràcies,

però hi ha alguna cosa que falla en l'explicació de la trama interna del relat, en l'estructura.
Està molt ben escrit, és deliciós tant per l'atmosfera com pel personatge entranyable i la situació en què ens l'ubiques, però repeteixo, el perquè del seu suïcidi, el descobriment de la seva identitat com a personatge de novel.la, queda una mica en l'aire.

Un relat sorprenent que demostra valor per part teva d'acarar-te a un mite de la literatura i fer-ho amb aquesta sensibilitat i "carinyo".
He disfrutat llegint-lo, i no sé si no hauries de seguir per aquest camí, amb la prosa, amb personatges i situacions menys abstractes i alhora menys personals, defugint una mica el món tancat i a vegades una mica claustrofòbic i angoixant d'un mateix i "les seves circumstàncies." (dels poemes, em refereixo).

foster