Històries de mitja plana (2)

HISTÒRIES DE MITJA PLANA (2 )

(Avui, dos minicontes ‘infantilets' i quasi cruels)



*Primera mitja pàgina:

QUÈ PESA MÉS, UN QUILO DE PALLA O UN QUILO DE PLOM?

Això diuen que era un xiquet que sempre tenia gana. Mai estava fart.
- Què no has menjat ja prou?- li demanava sa mare, quan ell en volia més.
- Un dia rebentaràs! Ja has menjat massa- li recriminava son pare, molt a sovint.
-És que encara tinc fam! - contestava sempre el fill.
I anava fent-se gros, cada vegada més i més.
Un dia, aprofitant que tota la família se n'havia anat a veure un oncle i, per tant, es trobava sol a casa, obrí el frigorífic, posà la paella al foc, engegà el microones i comença a fer-se menjar. "A veure si d'una vegada em farte!". Un sac de creïlles fregides, quatre pollastres rostits, sis dotzenes d'ous caiguts, cinc plats de llentilles, quatre flams, nou pots de bresquilla en almívar, quinze iogurts,...
Com que començava a tenir calor, va obrir la porta de la cuina i la finestra. Quan estava empassant-se la sisena tallada de meló d'Alger, un cop de vent se l'endugué, per la finestra, al carrer. Va sentir molta por, perquè vivia a un quart pis. No va caure a terra, però. El vent se l'emportà cap amunt, com si fos una bufa plena d'oxigen, fins que no va ser més que un puntet al cel, allà lluny, ben lluny...



*Segona mitja pàgina:

TRES DE LLENGUA! I DOS DE CALAMARS!

Contaven els més vells d'aquell poble la història de l'Andreu, un home amb una llengua perfecta, llarga, carnosa, d'un rosa clar i brillant. Això només en l'aspecte físic, perquè contaven també que de la seua boca eixien les frases més perfectes, els consells més savis, les paraules més boniques que mai havien escoltat. I és que la llengua de l'Andreu convencia tothom, dissuadia de començar projectes mal encaminats, estalviava baralles entre veïns, enamorava totes les xiques de la comarca.
-Quina llengua té!-exclamaven en escoltar-lo.-No hi ha millor llengua que la seua en tota la contornada!
Tan bona era, tan apetitosa, que un cert dia d'un any d'incendis, sequera, misèries i fam, decidiren guisar-la amb ceba, tomaca i alls, i menjar-se-la.
-Quina llengua més bona tenia l'Andreu! Quina suavitat, quina tendresa, quin paladar! Mai no havíem menjat llengua millor!- diuen que deien els homes més vells de la comarca.