Història d'una nena que duia un impermeable vermell.

Núvols, negres i blancs. pluja durant cinc minuts i després sol. Pluja un altre cop. Així és el clima d'Escòcia. Muntanyes escarpades o cobertes per herba verda i fresca. Boscos d'avets i pins. Camps i casetes curioses.

Com es natural es posa a ploure. La veu del guia m'arriva llunyana mente l'autobús segueix la carretera estreta, i em distrec mirant com les gotetes de pluja xoquen contra els vidres i es difuminen.
Les gotes tenen una vida curta. Creixen dins dels núvols, cauen en forma de pluja i s'estrellen contra els vidres dels cotxes i els paraigues. O, simplement, moren aixafades per la multitut que va amunt i avall.

Sóc feliç?

Tinc uns pares, uns avis, uns tiets... amics, un lloro, els 2 gossos, la gata i la gateta petita que esgarrapa els mobles i m'esgarrapa a mi. Tinc una casa de camp molt gran encara que no surti quasi mai a fora. No emn puc queixar!

Obro els ulls i soc altre cop a l'autobús. Una dona rossa del nostre grup em mira i em somriu. Entrem a una població anomenada Inverness i les muntanyes queden enrere. Miro a la gent passejar pel carrer i em pregunto el que mil vegades ja he pensat. Com es diuen? Com es la seva vida? Pitjor, o millor que la meva? Tenen parella, amics i una família que els estimi? Fumen? Sel's hi ha mort algú molt estimat per una maleïda malaltia anomenada càncer? Em sento molt petita en aquest moment i tinc ganes de tornar a casa. Ens deixen a l'hotel i jo i la meva tieta sortim una estona. Encara plou, i em poso el meu impermeable vermell. Sembla l´única cosa alegre que hi ha al món.

Dos dies després anem a Londres amb avió i visitem el Big Bang.
-Es la primera vez que viajas?-em pregunta la dona rossa.
-Sí.
-Cuantos años tienes?
-13, en Noviembre cumplo 14.
-Ah, claro. Es que aún eres muy pequeña.
Potser no s'adona de que aquell comentari no m'ha agradat, però és igual. Li somric i li dic que sí a tot, amb l'esperança de que em deixi tranquila.
-Pareces mayor, yo te habría puesto 15 o 16 años.
-Sí, siempre me lo dicen.

Passo per davant d'un aparador i en miro en el vidre. porto els cavells recollits en dues cues i el serrell rebel em tapa un ull. L'impermeable vermell em va gran, ja que es de la meva mare (encara que em posi les seves coses). Semblo una nena petita amb un impermeable vermell massa gran. Tenir 13 anys és ser petita? Potser sí, si ho diu la dona... Jo sempre em defineixo com a "noia", però tan se val.

Sembla ser que sóc més petita del que semblo.

Conclusió: aquesta és la història d'una nena que duia un impermeable vermell i era feliç viatjant amb les persones que s'estimava.