He perdut el control

ja ha perdut la seva innocència, l'han violat massa vegades i encara té aquell regust a Judes...
El petó s'usa per calmar l'amant precipitat i evitar que vagi més enllà... per tapar odis amagats, com a gest psicòpata de salutació indiferent...
Si vas per la Rambla i fas un petó a la gent, no dubtis que et prendran per puta o ràpidament palparan la cartera o se sentiran molestos...
La gent té uns tòpics dictatorials: morrejada quan convé i indiferència i incomunicació per a tot allò que no fa olor a monotonia habitual.
Gràcies pel teu relat humà, suau i innocentment educador... transpira senzillesa i bon cor... això també és notícia, no tan sols els relats impactants de sang, fetge, sexe i ciència ficció.
ptons i una abraçada!! MUSA suau de la NOVA vida diària i humana!
PD. seguiré el teu consell d'asseure'm de tant en tant sobre una xinxeta...
Ah, per cert, vaig també a dir a la meva mare que... l'estimo! je je

M'agraden aquestes reflexions teves, fan pensar. No sé com em prendria lo del petó a les rambles... sí, suposo que no massa tranquilament. De bon principi he pensat: si fos bonica... Però després he cregut que si una noia bonica se m'aproximés a les rambles a fer-me un petó em desconcertaria moltíssim. Ja veus, l'instint primer m'enganya la reflexió em redreça i tot plegat et dona la raó a tu i al teu relat.
Un gran relat.

Una abraçada.

Arbequina.

El problema de la comunicació sempre ha existit entre els humans, no hi ha ni llocs ni temps perfectes, i això és perque som egoïstes, pero no egocèntrics. L'egocentricitat ben aplicada pot dur a la felicitat; llavors pots estimar d'una manera molt més dolça, i fer-te embolics i poder riure-te'n ( també de moltes coses del món que es tornen absurdes, fàcils de digerir i que abans ens feien mal ).
Pensa en tu mateixa, i si vols estimar, no trobaràs opositor. El món se't farà dòcil. Les coses son ben senzilles i les veiem complicades, a mi també em passa. Pensa que tu ets una evolució i que et pertanys, que els teus drets no estan escrits, que els tries tu.
No creguis que a mi em va tot molt bé, amb la gent que tinc al voltant, ni molt menys. Però intento fer passes cap endavant.
La vida és un misteri, i aquest misteri és un tren. Nosaltres no hem decidit pujar al tren, però moltes vegades pot ser encantador; fins i tot pots baixar-ne i descobrir els boscos de la fantasia, aquells que creiem que no existeixen o que ignorem.