Angoixa

Quin relat més estrany! Però crec que he intuit una mica tot plegat, almenys com qui veu cares als núvols.
Un relat força curiós i amb bon ritme.

Fins una altra.

Arbequina.

per una coincidència de títols amb un meu relat...(els escrits no tenen res a veure...tranquil.la)

Respecte del teu text, no està malament l'intent de personalitzar la dualitat sempre present en qualsevol relació de cos i ànima; sí, les dues Martes simbolitzen els pros i els contres, els dubtes constants que acompanyen
la intensitat del contacte físic i del desig...i tu les utilitzes per donar dramatisme i ritme a la narració, no pas com a mera reflexió...Potser, però, hi podries haver aprofundit desenvolupant una mica més la seva lluita interna enfront la realitat evident i adormida...

Ets jove, escrius força bé i admets que fas faltes...ben fet...
He llegit alguns altres trossets teus i no sé, inspiren un cert neguit alegre, una curiositat sana per provar i veure què passa...

En fi, no tinc el dia...

una abraçada

foster

viu la protagonista de la teva història, el que denota és que necessita d'un altre per a sentir-se estimada, vol creure que estimant per dos té el consol de no enganyar-se, quan sap que ell només, potser, vol cardar amb ella, i ella tan sols vol viure la seva mentida. Per què ella necesita viure això quan en el fons vol cridar que no és feliç, que vol deixar d'enganyar-se, potser és moment que la protagonista d'aquesta història desvetlli la seva pròpia mentira i comenci a acceptar que no s'estima gens ni mica a ella mateixa?

quan de temps trigarà a desenmascarar sa pròpia mentida ?

Apalí, salut!

M-e-C.