GRIS

Sovint, quan al matí es mirava al mirall del bany, es quedava embadalit. No per cap pensament en concret, sinó per detalls inconnexos. El mateix fet de mirar-se, una cançó que havia escoltat el dia anterior a la ràdio, les tasques de la feina que l’esperaven al matí... Podien passar força minuts en aquell estat fins que, de sobte i com si hagués sonat una gran campana interior, reaccionava i accelerant els seus moviments, intentava recobrar els minuts perduts.

No podia permetre que es trenqués el perfecte esquema matinal. El repassava a consciència la nit anterior abans d’allitar-se:

”Ràdio-despertador a dos quarts de set: afaitat i dutxa. A les set en punt, amb els senyals horaris de l’informatiu: vestir-se. Un quart de vuit: cafè amb llet i preparació de l’esmorzar. Dos quarts: cartera, claus i marxar“.

Abans de tancar la porta es repassava de dalt a baix en el mirall del rebedor: el pentinat cap a l’esquerra amb un discret raig de laca per mantenir-lo perfecte el màxim nombre d’hores possibles; el bigoti, retallat un cop per setmana, no hauria de tocar el llavi superior; la corbata amb el nus ben centrat; les claus de casa, butxaca dreta de l’americana; claus del cotxe, butxaca esquerra, mocador de cotó blanc a la butxaca dreta del pantaló i per si de cas, un paquet de mocadors de paper a l’esquerra; cordons ferms i les sabates lluents. Avui, les del cotxe, les deixaria al damunt del moble de l’entrada al pis, no li caldrien. Alternava americanes grises i pantalons blaus. El marró, pels dies de tintoreria. Colors sobris, sense cap estridència. El repàs de planxa diari el feia ell mateix després de la dutxa.

Moltes vegades s’adonava que estava llest per anar-se’n quan ja dins del cotxe encaixava la primera velocitat. Això el feia pensar. Arribava a la conclusió que cada dia dormia menys per culpa de quedar-se fins tan tard veient la televisió i que hauria de reduir dràsticament. Sempre davant de qualsevol dilema trobava una solució i, malgrat que només fos per autoconvèncer-se, el nivell de satisfacció assolit feia que se li dibuixés un mig somriure als llavis.

Preferia, d’altra banda, prendre l'autobús i fins i tot anar caminant. Això li permetia mirar els aparadors que a primera hora del matí encara eren tancats i imaginar com li agradaria a ella la camisa de dormir de color negre de la nova botiga de la cantonada, aquell perfum tan anunciat darrerament que era perfecte per a les vetllades d’estiu o fins i tot el darrer llibre d’aventures a l’Egipte de l’escriptora de moda.

Com li agradarien a ella!
Ella...Com seria ella?

Una combinació entre la veïna del replà, l’actriu del telefilm de l’altra nit, tan sensual, i d’aquella amiga de la seva mare, que quan ell era petit, mirava d’amagades per entre la porta mig oberta?

“Ella” simplement no existia ni va existir mai, només desdibuixada en el racó més profund de la seva imaginació.

Tardava ben bé mitja hora fins a la fàbrica quan anava caminant, i a punt d’arribar-hi, a l’alçada del quiosc de premsa de la darrera cantonada, repassava mentalment el número i situació exacta de la seva fitxa d’entrada.

-”227, Segon panell, segona columna, setena fila; 227, segon panell, segona columna, setena fila”.

Malgrat portar més de cinc anys fent la mateixa operació pel matí i al vespre a l’hora de sortir, tenia la sensació que si dubtava un instant al moment de fitxar, el vigilant informaria al cap de personal i aquest darrer l’avergonyiria davant d’altres companys.

- Vinga Gris, que és per avui!

Com que no era cap “operari d’especialitat concreta” tenia encomanades tasques considerades menors que ell fixava en el cervell amb gran protocol: aprovisionar la línia de muntatge, separar les peces rebutjades pel control de qualitat i al final de la jornada, recollir les deixalles metàl·liques i portar-les al contenidor. No n’estava tip. No sabia.

En un d’aquells recorreguts a l’altre extrem de la fàbrica, en el moment de passar per la zona de càrrega i descàrrega, sentí:

— Tu, apartat!

“Tu”. Sempre anònim. Mai no es va acabar d’integrar al grup. Tan sols una vegada es va deixar portar per un no sé què i va anar al bar de la cantonada a prendre una cervesa. Però ell no bevia i als deu minuts, entre el soroll i el fum va sentir asfíxia i, mig marejat, sense dir res a ningú, marxà tal com havia arribat. En silenci. Ningú el va trobar a faltar.

Quan va sentir el crit del company de la grua, va veure com una de les grans capses de fusta que carregaven en el camió descobert, se li queia al damunt.

Instintivament va saltar cap a un costat reprimint un esglai i caient a terra, va rodolar per esquivar-la. Quan es va incorporar, tots els que hi eren a la zona es van acostar al voltant de la capsa destrossada, totalment oberta i amb els grans motors elèctrics escampats per terra.
— És que es veia venir, imbècil– va dir un sorneguer.
— Sempre amb la mateixa cara d’empanat – va semblar que deia un altre.
— Òstia!!, quin merder! – exclamà un tercer, el que s’hi va apropar més a la capsa.

Els tres es van mirar. Les seves cares en aquesta ocasió eren més de fàstic que de desaprovació. Cares de disgust que va girar-se per no mirar.

— És clar, —va pensar— això em passa per no parlar amb aquests companys a l’hora d’esmorzar. A més, segur que em sancionaran i hauré de fer hores extres per compensar...

Tothom continuava al voltant de la capsa, la grua i els motors sense prestar-li la més mínima atenció. Com ja era l’hora de la sortida decidí que el millor que podia fer era anar al vestuari, canviar-se i que el que hagués de ser, l'endemà seria igualment.
Ja al carrer, no va voler ni mirar enrere. En veritat no podia. Una tensió habitual en ell l’impedia fer-ho, mantenint-lo en una posició grotescament altiva. Però en aquell moment es va sentir sorprès per una sensació d’envalentiment. Sorprès de tenir una inusitada força i no saber què fer amb ella.

Ni els cotxes, ni la gent, ni tan sols les sirenes van aconseguir que es girés. Només pensava en tornar a casa, el seu refugi, l’únic lloc on realment dominava l’espai.
I si en cap moment era l’espai que el dominava a ell, no feia res per rebel·lar-se.

La seva llar era un pis de no més cinquanta metres de superfície, tot exterior. No necessitava gaire cosa més. Una sala menjador, cuina, bany i dues habitacions: una, més espaiosa, la que es diu de matrimoni, i un altre, on dormia ell, més petita. Mantenia les persianes gairebé baixades del tot, deixant que es filtrés tan sols un xic de llum per les escletxes. Creia, estava convençut, que d’aquesta manera, la incidència dels raigs del sol, que per la tarda donaven de ple a la façana, conservarien les cambres temperades. Això li funcionava perfectament a la primavera i a l’estiu, però a l’hivern havia de fer mans i mànigues per arribar a la conclusió oposada.

Tots els mobles els havia heretat de la seva mare, morta feia ja set anys, i no havia gosat realitzar cap canvi en la decoració. Damunt de la taula del menjador, continuava presidint el gerro de cristall que va portar d’un dels seus viatges pel continent europeu la seva tieta-àvia. A la cuina es respirava el mateix aire ranci de quan ell era adolescent i quan hi van anar a viure. Al dormitori principal, que mai no havia gosat ocupar, penjava de la paret un crucifix imponent i omnipresent pel fet de reflectir-se al mirall de la paret del davant i que semblava que el seguia amb la mirada. L’únic element nou era un petit equip de música que va comprar fa dos estius aprofitant la paga extraordinària.

Del seu pare, només quedava una fotografia d’estudi. Segons li havien explicat, de jove, era un noi atractiu i de molt bon veure, qualitats que no va dubtar a posar en pràctica de nou amb una xicota més jove, quan la seva mare va caure malalta, i se’n va desfer, marxant per no tornar. D’ell només els va quedar el cognom que els marcaria per sempre: Gris.

Mantenia el pas constant, ni ràpid ni lent. Va pensar que en aquell nefast dia fins i tot no compraria el pa a la fleca del barri, com feia cada tarda, només per no haver de parlar amb ningú. Això li provocaria un mal de cap afegit ja que no tindria amb què preparar-se l’esmorzar de l’endemà. Tant li era. Aquell ennuvolat dia, aquell dia tan gris feia que tot semblés emboirat.

A mesura que avançava, ja una mica més tranquil, intentava arribar a la conclusió que tampoc no hi havia motiu per alarmar-se. En realitat, el contratemps a la fàbrica no havia estat culpa seva. Per assolir aquell estat mental el va ajudar el fet que, en tot el recorregut, ningú es fixava en ell ni li adreçava cap mirada ni salutació. Ell, de fet, no tenia ni amics ni coneguts ni saludats. Altres dies, tenia l’opressora sensació de ser observat, especialment per parelles d’ancianes que sortien a passejar aprofitant la bona temperatura del capvespre.

En girar el darrer trencall, el que hi ha després d’un petit pendent, va veure a la porteria de casa seva que un nombrós grup de persones parlaven i que en el petit supermercat del costat també s’hi formaven petites reunions.

Tan greu havia estat l’incident que ja es coneixia al barri? Un calfred, una esgarrifança elèctrica va recórrer de dalt a baix tota l’esquena. Però només va durar un instant i va desaparèixer.

Quan es va apropar al grup per esbrinar el veritable motiu d’aquella espontània reunió, només va arribar a entendre d’entre aquell murmuri, alguna cosa que el deixà del tot desorientat pensant només en tornar a casa per descansar:

“Pobre Senyor Gris…sempre sol…fàbrica de motors…accident fatal …vida dissortada …i final dissortat."

Ell no va entendre res. I va seguir caminant aquest cop cap enlloc.