GR-31 ( XVIII)

XVIII. NIORO DU SAHEL- SANGRAFA

Llevant-nos amb el so de fons de camions africans "destartalats", ens vam preparar el primer nescafé del dia.

El recorregut ja el teníem tastat, però va resultar (altre cop) diferent.

Quilòmetres i quilòmetres d'Àfrica ens esperaven.
Una Àfrica extremadament pobre en un desert immens dins un plural idealisme i molt injust per a la nostra mirada.
De vegades les preguntes i la indignació existeixen per sí mateixes en l'aire, aquesta és una d'aquestes vegades.
Immensa pobresa i gent vivint de l'aire mentre tu saps que tens reservada la llauna de tonyina al fons del maleter del cotxe.
I una sola reflexió durant aquells moments "quilometrals" en els que no parles: "que no em toquin la llauna!!"



Aquell dia vam discutir.
Un volia acampar i l'altre no ho tenia clar o potser sí, però el parlar es va escalfar perquè (reconeixem' ho) no es pot estar tot un mes conformant-se.
Aquell dia tocava ja dissertar o diferir de l'opinió de l'altre.

Parlant (més que discutint) se'ns va oblidar que el cotxe necessitava benzina i vam haver de parar en una benzinera propera a Aleg.

Allà se'ns va oferir la més aterradora i emocionant de totes les experiències: una tempesta de sorra!!
Aterradora pel seu realisme: el no res, i emocionant pel seu record: el tot i els somriures.

Recordo que quan vam veure que s'acostava la tempesta de sorra, els nois de la benzinera (perquè sempre son nois) ja feia estona que somreien (res estrany a Àfrica).
També recordo que el meu company va girar la mirada al mateix ritme que els somriures dels altres i em va traspassar la informació a mi amb uns ulls com a plats mentre pagava i els nois del gasoil no podien parar de riure estridentment.

Magnífic, impressionant, indescriptible són alguns dels adjectius que m'apareixen a la ment quan recordo aquell moment.

Hi havia un ocell que es va refugiar al "límpia" del nostre cotxe mentre el cel patia la transformació en els seus colors: blau, gris, vermell, vermell, vermell, gris i torrat.
La gent corria (o ho intentava) i tancava les portes de casa seva amb pany i clau.
Nosaltres només vam poder apropar-nos molt i molt a la paret d'una casa i esperar.
Esperar que passés la sorra, esperar que passessin els somriures.................desitjar que allò no acabés mai.

L'ocell va desaparèixer amb un cop de vent i nosaltres, tristos i emocionats alhora, només vam ser capaços de somriure'ns, abraçar-nos i emocionar-nos encara més.

Tinc fotos d'aquella experiència i quan les miro, només soc capaç de pensar que he tingut sort al viure-ho.
Què més puc dir?


La tempesta va passar i amb ella les emocions a flor de pell, amb ella van passar moltes més coses de les que somiaria ningú mai aquí.
I quan va passar, vam decidir buscar algun tipus d'allotjament al poble més proper: Sangrafa.
Allà hi vam trobar allotjament i ens hi vam quedar sense obrir boca, perquè l'experiència havia estat massa intensa pels nostres dèbils cossos i ningú de nosaltres estava disposat ni preparat per a discutir, i per tant ... per què desaprofitar-ho?