GR-31 (XVII)

XVII. BOUGOUNI - BAMAKO- KOBENNI

De Bougouni a Bamako no hi ha masses quilòmetres, així que vam arribar-hi just per dinar.
A Bamako vam contactar amb una de les persones amb qui havíem compartit el viatge fins a la falla Dogon a Mali (que encara estava allà per un problema de vols) i ens vam dirigir automàticament on s'allotjava.
La veritat és que ens podria haver fet de guia turístic......... el nostre company havia conegut a tothom i també coneixia (ja massa) Bamako.
La qüestió és que, entre una cosa i una altre, vam acabar pernoctant a la ciutat amb ell, el temps s'havia parat.
Ens vam permetre un respir i vam llançar-nos a la piscina per a després prendre'ns una beguda ben fresca a la terrassa de l'hotel.
Aquell va ser un moment que el viatger podria associar al luxe absurd i desmesurat en el que vivien els antics colonitzadors francesos (per tractar-se de Mali), però que podrien haver estat anglesos, espanyols o alemanys...... és igual.
Així, aquesta vegada, i altre cop passant per Bamako, personalment vaig agrair el xipolleig a la piscina i la falsa realitat amagada entre coixins de núvols, però no vaig ser capaç de gaudir de la comoditat i només tenia ganes de marxar.
Sembla impossible que el GR-31 canviï tant en cada quilòmetre, sembla mentida que els viatgers puguin trobar a faltar les "incomoditats" del camí a canvi d'un sol somriure compartit entre els colors d'Àfrica.

Vam deixar al nostre company amb fortes abraçades i alguna llàgrima i ens vam conscienciar per la dura prova que ens tocava passar ara: la carretera fronterera i infernal de Nioro.
Però aquesta vegada (i ja amb la lliçó apresa) no va ser tan dura com esperàvem.
Vam arribar a gaudir de la gent, del paisatge i dels xasis d'antics cotxes participants en el Paris- Dakar abandonats al mig de la carretera.
Reflexionant, només s'arriba a una conclusió: era de dia i estàvem preparats.

Durant el nostre trajecte per la "carretera infernal" vam topar amb un camioner que s'apropava al nostre cotxe de forma temerària corren a tota velocitat amb els braços aixecats.
Quan vam parar ens va demanar una clau anglesa senyalant al seu camió parat i partit per la meitat !!! (literalment).
No ens en sabíem avenir!!, per què voldria una clau anglesa??
Finalment li vam donar una ampolla d'aigua i amb un somriure d'orella a orella i caminant lentament es va dirigir a estirar-se a l'ombra del seu "mig - camió" mentre nosaltres seguíem el nostre camí.

Camins...camins africans: cada un té el seu, però tots coincideixen en algun moment.

Durant aquell curt i dur trajecte per aconseguir creuar la frontera Mali- Mauritània, va arribar un moment que el cotxe es va parar ( o ja no va voler arrencar).
Per un moment (només un instant) el pànic es va fer amo i senyor de la situació: al mig del no- res, sense ningú al nostre voltant, amb amenaça de pluja i sobretot, sense tenir una mínima noció de mecànica, no és d'estranyar que el pànic voltés a prop nostre.
És en aquests instants que desperta del son més profund la imaginació i la creativitat, és en aquests instants que ens convertim amb herois de la nostra joventut.
Amb una mica d'imaginació, un polsim de creativitat, 100 grams de sentit comú, 10 o 15 minuts buscant els arxius mentals de mecànica, una gran dosis d'humor, molta paciència i un nescafé compartit amb un nòmada reservat, tot té solució.
El cotxe va tornar a arrencar, però ja no ens vam atrevir a tornar-lo a parar fins que vam arribar al poble més petit, brut i abandonat de tota Àfrica: Kobenni.
Allà vam intentar buscar alguna habitació, però finalment vam decidir tornar una mica en darrera i acampar perquè sí tenien allotjament a Kobenni, però la condició era que havíem de dormir acompanyats: xinxes, puces, demés insectes, diferents tipus de rèptils i bèsties i sempre amb sorpreses!!


Va ser una altra nit única, com totes en aquest viatge.
Única perquè acampats enmig d'acàcies, a prop de la carretera "infernal" i més a prop encara del poble, vam sopar uns bons espaguetis precuinats després de gaudir de la màgica aparició del primer estel, i ja amb els postres acompanyant el whisky, ens vam meravellar amb el misteri que regala l'univers.
Aquella nit vaig dormir poc i malament, feia massa calor dins la tenda, per tant vaig acabar amb les cremalleres obertes i el cap a l'exterior sense pensar en tots els petits animals que s'hi podrien passejar. Encara que potser sí que hi vaig pensar perquè el meu cos no es va atrevir a seguir el cap.
I avui, reflexionant, dedueixo i reconec que normalment el meu cos mai acompanya al meu cap.