Gossos: una senzilla honorança.

Un relat de: Esquitx

Quan qui escriu aquest recordatori tenia uns dotze anys, una cosina seva, de Ciutadella, na Nina, va venir d'allà lluny , fins a Barcelona, per a visitar-nos. Amb un gosset als braços per a mi, nat a ca seva feia molt poques setmanes. Era molt petit, bonic i eixerit com ho són -em penso- tots els gossets, de petits. Jo no sabia quin nom posar-li, i em preocupava. Però vaig saber que joguina, en anglès, es diu "toy" i se'm va ocòrrer que li podia posar aquest nom al meu gosset. Però tothom va acostumar-se a dir-li "Toll" i amb a quest nom va quedar, tot i que més tard vaig saber que "Toll" era el nom d'un nissaga d'honorables cavallers. Però el nom erroni de "toll" va ser benvingut, i tota la vida va ser cridat, i ell va obeir, amb el nom de Toll. Cap persona s'havia d'enfadar per això, encara que s'anomenés Toll, que jo ignorava , naturalment, qui eren, d'on venien, ni on s'estatjaven.
El Toll m'estimava com un gos estima l'amo, si l'amo se l'estima. Dormia amb mi i tot. Mumare el tractava tan bé com sabia -i podia- ; el pare el baixava al carrer un cop cada dia, i jo dos cops més perquè s'acostumés a fer les seves necessitats fora de casa. En va aprendre, i mai -mai dels mais- va deixar cap brutícia a casa seva, que era la nostra. Formà part de la meva vida. Fins i tot em feia passar el fred, pobre gosset, arraulint-se a sobre dels meus peus, mentre jo estudiava a una habitació gelada com no pot comprendre cap estudiós d'avui. Era tant el fred que, per espassar-me'l, posava la corretja al Toll quan ja tremolava tot jo, i sortíem a donar una volta pels carrers, els carrers de la ciutat vella, on aleshores jo vivia, i corríem jugant per entrar en calor.
No teníem cap veterinari que pogués cuidar-lo quan estava malalt, perquè a casa érem molt pobres. I el gos, uns dies, el pobre, va emmalaltir. I jo recordo com mumare -i també jo- li posàvem a la boca les medecines que els veïns ens deien que el podien curar, i, que quan es posà una mica bé li donàvem el menjar a la boca, i ell, agraït, ens llepava les mans quan ens hi acostàvem i quan, una mica restablert, algun dia podia llevar-se i caminar i venir a agrair-nos les nostres atencions.
Mumare deia d'ell que "només li falta saber parlar". I jo ho creia, i li explicava les meves preocupacions i les meves tristeses, mentre ell m'escoltava i , qui sap?, potser les entenia.
Va viure molts anys, quinze o setze, amb un final mort tràgic, i sobre tot per mumare, que el va cuidar en tot moment fins que li arribà l'hora..

La nostra filla, la Gemma, quan tenia dotze o tretze anya, va sofrir un accident greu amb l'autocar del Liceu Francés, tornant a Barcelona després de la seva anada a Sant Genís. Hi van morir tres nenes i algunes van quedar contrafetes, o amb mancances, per tota la vida. D'altres nenes van sofrir greus contusions, com ls Gemma , que es trencá la pelvis. L'operaren i hagué de fer llit per a recuperar-se, durant moltes setmanes. I no sé qui va tenir l'acudit de portar-li un gosset. I li van regalar. El gosset era un "caniche" de poques setmanes, blanc, amb dues clapes negres al cap: una peciositat de gosset. Li van posar el nom de Happy.
El gos era un tros de pa beneït. Eixerit, llest i bonifaci. Tothom jugava amb ell. Entre d'altres, el germà petit de la Gemma, tan petit i tan atrevit que llençá un dia el gosset a l'aire i no el va poder entomar bé i ,en caure, el pobre gos es va trencar una cama.. El portàrem a corre-cuita al veterinari, i el van operar. Amb tant mala fortuna que el gosset no suportà l'anestèsa. I arribant a casa, acaronat per la meva dona, que el tenia a la falda, el gosset aixecà amb esforços el capet, acostà la seva boca a la galta de la meva dona, li féu una llepadeta... i morí.
La tristesa que ens deixà féu que una ànima bona es penedís de la nostra dissort, i es va encarregar de substituir el Happy pel seu germà. I un dia trucà i entrà a casa un senyor que duia lligat a una corretja un gosset petit, de port esbelt, un gosset de color gris, d'ulls de savi entremaliat i cua remenosa. Jo, assegut a un silló, amb un llibre a la mà, vaig poder observar de lluny la seva entrada triomfal a casa. Fou benvingut amb joia, i el vam anomenar Grey. La seva primera actuació, un cop s'adonà que es quedava amb nosaltres, fou ensumar-nos un per un, olorar tots els racons de l'estança, mirar-nos amb altivesa... i dirigir-se a la meva dona.. Es deixà agafar per ella, i la saludà amb unes llepadetes. La tria fou recíproca, perquè el Grey s'enamorà de la meva muller i la muller trià el Grey per company de per vida. Jo vaig ser, pel gosset, els seu segon amor. I els demés, si no li manifestaven la seva deferència, els seus enemics. Entre el quals es trobaren els nostres flls, empipadors de mena, que n'hi van fer passar de verdes i de madures. Quan la muller sortia de casa, el gos s'arrecerava dins de l'armari de la seva roba, i remugava si s'hi volia acostar algú. I els fills s'hi acostaven, i ell rondinava ensenyant-los-hi les dents ...
Va ser, el Grey, la juguina benvolguda de tots nosaltres. Ell, amb el seu port esvelt i senyorívol, pentinat amb un caniche de casa bona, era admirat arreu on anava. I anava arreu, pequè la meva dona se l'enduia de viatge anés on anés. Una vegada va anar amb nosaltres dos, la dona i jo, a Mallorca i tot. A un hotel de Palma , que volia semblar de luxe, l'amo no el deixà dormir amb nosaltres, i obligà a dur-lo a un casalot antic que tenien pels mals endreços, deu minuts lluny. El gos, està clar, no ho admeté... i a mitja nit s'escapà del casalot. El problema va ser com dir-nos-ho, l'endemà al matí. La meva muller perdé tots els colors, i jo uns quants, i procedírem immediatament a la seva cerca pels entorns del casalot, fins a l'hotel. La infructuositat de la captura es presentava evident. Fins que un crit de la muller advertí la seva presència, sota d'un cotxe aparcat a una via del barri...."es Terreno", que li deien, i li segueixen dient. L'èxit de l'operació "de recerca i captura" no deixà de ser un prodigi. I el Grey fou absolt, des aquell moment, de tota exclusió, i dormí tranquil.lament a la nostra habitació, menjà al costat nostre, i gaudí com nosaltres dels bons aires de l'illa.
El Grey, els anys que visqué, que forten molts, conegué terres peninsulars, Portugal inclòs. No feia deferència per una terra ni per altra. La seva llar era la falda de la meva dona, i amb ella a la seva vora hi tenia pàtria, família i reina. Tan sols li faltà un complement, tot i que en tenia ganes, el pobre: una companya. Però no existí, per ell, aquesta ventura i potser per això -aneu a saber- el seu caràcter es va anar agrint. Tant que, excepte la seva mestressa, a qui no deixà mai d'adorar, i jo, que mai vaig deixar d'admirar-lo, tothom el tenia per un remugador i un rondinaire.. Amb el meu beneplàcid, tot sigui dit. Perquè amb la gent, en general, jo remenava la cua tan poques vegades com ell.
Fins que morí...

I vingué un dia que els fills regalaren a sa mare un altre gosset: un "yorkshire". Qui no conegui un esquitx de gos com és un yorkshire, no sap què és benaurança. Li diguérem Esquitx. Però no fou la poqueta cosa que crèiem que el nom indicava , sinó tota una gosseta-senyoreta . Amb innombrables atributs, el més important dels quals fou la predilecció que mostrava per mi. Tanta que, mentre jo era present la tenia al meu costat. Si jo era a casa i llegia, ella, l'Esquitx, era als meus peus; si teclejava l'ordinador, ella ocupava la dreta de la meva cadira ; si sortíem a passejar, ella anava ensumant, observant, i controlant la meva presència al seu darrera, no fos cas, suposo que vigilava, que l'hagués deixada sola. Tingué, tanmateix, un contratemps, pobra gosseta. Un dia atziac, en entrar-lo cap a casa, un gos enorme, més gros que un pastor alemany, un "doberman" em semblà, se li abraonà i l'agafà amb la boca, mig encabint-se-la a dins. L'amo del gossot s'acostà i li féu deixar la presa, que, per sort, no va sofrir més danys que l'enorme ensurt. Des d'aquell dia no podia veure un gos gros sense escapolir-se'n. Anava pel carrer amb por, i sempre fou, per ella, el passeig diari, un captiveri. La seva protecció fou delegada per l'Esquitx a la meva persona, i així per sempre.
Era tossuda. I se sentia lliure d'obligacions. Tan sols semblava que em sentís a mi, quan algú la cridava. Les demès persones, exceptuada la meva muller, que li resolia tots els problemes que reporta l'existència, eren, per l'Esquitx, noses molestes. A menys que li demostressin la deguda atenció, que premiava amb la seva cortesia. Era, suposo, una gosseta-filòsofa. La vida, per ella, no fou fàcil, perquè la por als gossos la dominà sempre, i la llibertat que hagués deisitjat mi no l'aconseguí. Se sentia esclava de les seves limitacions i, quan se´m pujava a la falda -que era sempre que podia- amb la seva mirada, el moviment de les orelles i la inclinació del capet, humilment, cap a una banda, la seva dreta, m'explicava les seves dissorts. Jo l'entenia, i l'aconsolava.
L'esquitx formà part de la meva vida durant onzse anys. Morí d'una cosa semblant a l'obstrucció de la tràquea. Jo la vaig sentir profundament. Fou el dia sis de juliol del 2004.

Comentaris

  • que bonics que són els gossos[Ofensiu]
    bertavia | 19-06-2006 | Valoració: 10

    Hola avi,
    Com veuràs, la teva néta t'escriu unes paraules per dir-te que s'ha llegit el relat dels gossos i que li ha agradat molt, perquè li ha fet venir a la memòria els gossets que heu tingut. De totes formes, t'has oblidat de mencionar les cosinetes que han tingut els gossets, com per exemple: la Sweet, la Tara, la Duna, la Guida, la Gordi, la Flor, la Neu, el Sasha... Quin munt de gossos!!

  • somiserem | 23-12-2005 | Valoració: 10

    Sóc una assídua lectora teva. Acabo de llegir la història dels gossos que han format part de la teva vida i crec que has sigut una persona privilegiada en haver pogut gaudir d'aquests animalons. Les persones que no n'han tingut mai cap no poden comprendre fins quin punt es poden estimar. T'ho donen tot sense esperar res a canvi. Sempre estan contents i si alguna vegada els renyes donen mitja volta i tornen a remenar-te la cua. Quan arribes a casa és l'únic que s'aixeca i et dóna la benvinguda. Són obedients i fidels. Com bé dius en el teu relat, sembla que entenen el que els dius i només els falta parlar. Guau, guau

  • En record de la Bruna [ Fox-terrier ,companya i amiga ][Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-12-2005 | Valoració: 10

    Hola,

    Només el que hem tingut animals sabem de que parles, oi ?

    Bon Nadal !!!!


    T'esperavem amb un conte de Nadal a www.guimera.info !

  • La Banyeta del badiu | 16-12-2005 | Valoració: 10

    Encara que no t'hagi comentat mai, no vol dir que no et llegeigi.
    Però, és que avui, has tocat un dels meus punts fèbles, els animalons, sobre tot els gossos.
    No puc dir-te res que tu no sàpigues, ets un mestre i jo... una " relataira " ,que fa el que més li agrada ... relatar.
    Un petonet.

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Esquitx

Esquitx

117 Relats

175 Comentaris

132141 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Felanitx,1920
Barcelona, 1924 i següents.
La guerra, amb els republicans.
Camp de concentració.
Més guerra, amb els "nacionals".
Esudià pintura... i pintà.
Estudià matemàtiques... i en donà classes durant 25anys.
Estudià arquitectura... i construí centes de cases a Catalunya i, poques, a Mallorca.
Féu el doctorat... i té el títol de Doctor.
Aprengué a escriure... i escriví.
Publicats, fins ara, alguns llibres, un dels quals és "Cascarrulles.40 anys 'arquitecte".
!998. ISBN-8489698-1 DL B-12.572-98